Entrevista al geògraf Oriol Nel·lo, del Departament de Geografia de la Facultat de Lletres de la UAB, qui considera que l’habitatge és un element empobridor arreu i, especialment, a Sant Cugat. Tenir la renda suficient per fer front a les despeses de l’habitatge és el que permet residir o no a la ciutat. Aquestes afirmacions no són només una anàlisi política sinó també la conclusió de l’estudi Dinàmiques residencials i riscos de desplaçament de població a Sant Cugat del Vallès (2022), encarregat per l’Ajuntament del municipi.
Nel·lo fa una anàlisi de l’evolució demogràfica de Sant Cugat amb una conclusió clara: “Els darrers anys s’ha produït un procés de substitució poblacional, caracteritzat per l’arribada de persones amb un elevat nivell d’estudis i d’ingressos i per la marxa de persones amb menor nivell d’ingressos i estudis”.
El punt de partida de l’estudi és que Sant Cugat ha tingut un creixement molt destacable en comparació amb la resta de Catalunya.
Així és. Ha multiplicat per tres la seva població i ara us encamineu cap als 100.000 habitants. En canvi, Catalunya ha crescut un terç. Per tant, sí, és una part de Catalunya que creix especialment i més de pressa que el conjunt del país.
Una lògica metropolitana?
Sí, Sant Cugat no creix significativament perquè hi hagi més naixements que defuncions, creix sobretot pel moviment migratori. A Sant Cugat les migracions internes són significatives, especialment les metropolitanes. Fins l’any 1975 les migracions internes tenien una lògica camp-ciutat, és a dir, la gent venia des del camp cap a les ciutats i això va provocar una gran concentració de població i activitat a l’entorn de les grans ciutats. Bona part del creixement de Sant Cugat durant els anys previs al període que he estudiat procedeix d’aquest moviment migratori.
Però a partir del 1975 les migracions van canviar la tendència. La concentració sobre el territori va començar a estar acompanyada d’un procés d’expansió per la qual la població i l’activitat han tendit a escampar-se al voltant de les ciutats. Aquest és el cas de Sant Cugat, que ha rebut molta població procedent de la ciutat. No és l’única migració que ha rebut Sant Cugat; també en té d’altres indrets del país i internacionals.
És un fenomen que es dona a molts municipis metropolitans. El tret diferencial de Sant Cugat és el tipus de ciutat?
La composició, sí. Tot i això, si parlem de les ciutats de l’entorn immediat de Barcelona, ni l’Hospitalet, ni Santa Coloma ni Cerdanyola creixen tant com Sant Cugat, que és un cas notable de creixement en l’àmbit metropolità i al Vallès.
El preu de l’habitatge ha estat clau per determinar qui arribava i qui marxava.
Exactament. El desenvolupament urbanístic de Sant Cugat s’ha centrat en una oferta immobiliària de nivell mitjà-alt i molt alt. La capacitat de la població per escollir el seu lloc de residència depèn de la seva renda i del preu de l’habitatge. Allà on els preus són molts elevats només poden anar a viure persones amb un nivell d’ingressos elevat.
El mercat de l’habitatge ha esdevingut un gran filtre que ha permès passar a uns i no a uns altres. Això ha acabat tenint una repercussió sobre la capacitat de romandre al municipi per a una part de la població que ja hi vivia o que són els fills dels que ja hi vivien perquè els preus de Sant Cugat han passat a ser inassumibles per a algunes persones que ja hi viuen. En el moment de renovar el lloguer o d’emancipar-se, no troben res a Sant Cugat.
Això fa que les dues principals immigracions a Sant Cugat siguin les metropolitanes i les internacionals. A més, les migracions internacionals són majoritàriament de països amb un índex de desenvolupament humà elevat, l’eufemisme per referir-se als països més benestants. La ciutat rep aquest tipus de migració en una proporció superior a les ciutats de l’entorn. En canvi, les sortides són de població amb un poder adquisitiu menor a la mitjana i van a l’entorn metropolità, a municipis amb renda i preus més baixos.
Això et porta a parlar a l’estudi de segregació en clau metropolitana, no només dins del municipi.
Els grups socials tenen tendència a separar-se a l’espai en funció del seu nivell de renda i dels preus de l’habitatge. Aquest fenomen fa dècades que ha saltat d’escala. Abans es produïa dins de l’àmbit local, per barris o carrers. Ara, com que el territori és més interdependent i el mercat de l’habitatge s’ha integrat, la segregació es produeix a una altra escala. Ja no s’especialitzen els barris i els carrers sinó municipis sencers o eixos metropolitans. Sant Cugat, per exemple, està inclòs a l’eix metropolità que neix a la Dreta de l’Eixample, segueix per les Corts, Sarrià, Sant Gervasi i, travessant Collserola, arriba fins Sant Cugat, i més enllà fins a Sant Quirze.
Un dels exemples d’una segregació residencial més crua és la dels afores de París, amb barris molt degradats en comparació amb zones benestants. Aquí estem lluny d’aquest nivell?
Barcelona presenta uns nivells de segregació inferiors als de l’àrea metropolitana de París per una paradoxa: el vigor de les polítiques d’habitatge públic a França ha estat molt superior a les que s’han produït a Catalunya i a Espanya, on a més durant molts anys es va permetre la venda d’aquests habitatges i, per tant, la seva privatització. Actualment els nostres percentatges d’habitatge protegit són ínfims, al voltant del 2%.
El problema és que van fer la promoció d’habitatge públic de manera concentrada on hi havia sòls públics, sovint a la perifèria de les grans ciutats. Això genera segregació però alhora permet l’accés a l’habitatge a molta gent que no es pot permetre el preu de mercat. Estem entre dos mals, llavors. Tenim una crisi enorme d’accés a l’habitatge que a França no tenen tan accentuada i, en canvi, tenim uns nivells de segregació inferiors.
La qüestió és, llavors, com aconseguim barris més mixtos.
Ja està recollit a la legislació però no sempre es fa complir. Es preveu que a cada nou sector que es desenvolupa hi ha d’haver una reserva per a habitatge protegit. És el que es pretén, per exemple, a la proposta urbanística de Ca n’Ametller. En canvi, molts dels barris de Sant Cugat tenen un planejament anterior a aquesta obligació de fer una reserva. Per tant, bona part dels desenvolupaments s’han fet sense reserva. Tot i això, l’Ajuntament de Sant Cugat ha fet habitatge sobre sòl dotacional, ha limitat el lloguer turístic…
Al final de l’estudi reculls polítiques públiques (habitatge protegit, habitatge cooperatiu, regulació del lloguer turístic…) i moltes ja s’han fet a Sant Cugat. Malgrat tot, la situació és clara.
Sense voluntat de treure responsabilitat als governs locals, la política d’habitatge ha de ser supralocal. La promoció com a mínim ha de ser d’escala metropolitana. Hi ha la idea de fer un operador metropolità que mobilitzi les reserves d’habitatge protegit que no s’han desenvolupat. Si hi hagués una atenuació dels preus a l’àrea metropolitana, vosaltres també en sortiríeu beneficiats.
Si voleu que no marxin els fills de Sant Cugat que són de rendes inferiors a la mitjana, s’haurien de fer unes polítiques molt actives de promoció d’habitatge cooperatiu, de reserva obligatòria també sobre sòl urbà consolidat, d’habitatge dotacional…
En el debat social i polític es parla de “model de ciutat” per evidenciar que la ciutat ja urbanitzada respon a uns criteris urbanístics clars, que donen alts paràmetres de qualitat de vida però només per a qui ho pot pagar. Alhora, gairebé no ens queden creixements possibles: Ca n’Ametller i poc més.
Hi ha mesures previstes a la legislació com la regulació dels preus dels lloguers a través de la declaració d’àrea tensionada, el tanteig i retracte perquè l’administració tingui la primera opció de compra en les transaccions…
Defenses que cal una mirada metropolitana pel que fa a l’habitatge. Ja tenim l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i l’Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial (IMPSOL). No és prou?
S’han fet passos importants com la constitució de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, que ens aporta informació sobre la situació de l’habitatge. Abans no era possible perquè les dades no estaven ben integrades a nivell metropolità. El segon pas rellevant és la proposta de constituir un operador metropolità que ha de permetre mobilitzar les reserves que no s’han construït.
Què són aquestes reserves?
Quan s’urbanitza un barri, el promotor privat ha de cedir a l’administració les zones verdes, la vialitat, els serveis tècnics i els espais per als equipaments. També ha de cedir el 10% de l’aprofitament mig de la promoció. Als terrenys restants també ha de reservar el 30% del sòl per fer habitatge protegit. El promotor en té els drets d’edificació i, per tant, ho ha de construir ell però venent-ho al preu marcat per l’administració.
Tot sovint els promotors ho desenvolupen tot menys els habitatges protegits, de manera que hem acumulat reserves pendents de desenvolupar. Hi ha promotors que consideren que la construcció d’habitatges protegits al costat d’habitatges lliures pot fer baixar el preu del privat, per exemple. La qüestió és que tenim moltes reserves en sòls privats que no s’han desenvolupat. Un operador metropolità podria mobilitzar aquests sòls.
És una inversió important, no?
Hi ha opcions de fer-ho. La millor escala és la metropolitana, perquè cal un operador molt gran. Això no significa que les empreses públiques municipals puguin fer moltes coses, com ha fet Sant Cugat. El problema és que bona part d’aquestes promocions fetes a Sant Cugat es van acabar venent. Si no hagués estat així, ara tindríem més habitatges en mans municipals. Quan més gran és el percentatge del parc en mans públiques, més capacitat d’incidir en el preu de mercat.
Ara rondem el 2%. Les projeccions més optimistes parlen d’aproximar-nos al 10% més enllà del 2030.
Però si no ens hi posem, els nostres fills i nets ens poden retreure que no ho hem fet. Si realment es vol tenir una mixtura social, és qüestió de posar-s’hi.
És una decisió política, en qualsevol cas.
Exacte. Quan la segregació arriba a l’extrem, la gent que treballa a un territori no hi pot viure. Per exemple, a Santiago de Xile hi ha una zona molt benestant i les persones que hi treballen han de fer uns desplaçaments molt grans cada dia. Portat a l’extrem, a Londres han arribat a tenir problemes per tenir mestres i metges vivint a algunes zones de la ciutat, no podent cobrir les places de serveis essencials. Sant Cugat hi és lluny, sí, però si es porta a l’extrem s’arriba aquí.
Bé, ara la majoria de treballadores de la llar venen amb tren i, amb un poc de sort, tenen un patinet elèctric per desplaçar-se fins als habitatges de Sant Cugat on treballen.
Sí, són les meves companyes de tren. A les illes Balears hi ha un cas extrem d’això perquè els treballadors de l’hostaleria no es poden permetre viure als municipis on treballen. És a dir, els treballadors d’un sector principal de l’economia insular tenen dificultats per viure a les illes. Això es fa extensiu a altres treballadors com els funcionaris.
Aquesta entrevista ha sortit publicada a elCugatenc
