Des del Fet a Sant Feliu hem entrevistat al cantant santfeliuenc pel seu tercer àlbum “Lugar Paraíso”
La carrera del Nil Moliner va començar amb Cybee el 2005. Entre sales de Sant Feliu i dels voltants, van engegar un projecte que va durar 13 anys. A partir del 2018, després de la composició de la cançó “Que nos sigan las luces” per l’Alfred, concursant d’OT, la seva trajectòria professional, ja en solitari, va començar a créixer de manera exponencial. Actualment, és un dels cantants més valorats del panorama musical espanyol i ara presenta el seu tercer àlbum “Lugar Paraíso”; 15 cançons molt diverses, però amb l’essència positiva i alegre que el caracteritza. Conversem amb ell sobre el nou disc, però també dels orígens, l’èxit, l’autoexigència i Sant Feliu; “que dona ales i inspira”.
Parlem del teu nou disc, el tercer; “Lugar Paraíso”. Quin és el teu “lloc paradís”?
No hi ha un lloc físic en concret. És sempre estar acompanyat de la meva gent i la meva família. Sempre dic que el meu “lloc paradís” ha de tenir l’ambient d’un concert, però pot ser qualsevol lloc.
Si parléssim d’un lloc físic, Sant Feliu ho és?
Ho és. Tot i que, com a lloc paradís, prefereixo els voltants i la seva muntanya. La desconnexió del món.
“Sempre dic que si una cançó no t’agrada, la següent pot ser la teva preferida.”
“Lugar Paraíso” és el disc més variat, amb molts estils i gèneres diferents.
Amb aquest disc buscava divertir-me. Al final, sempre he fet el que m’ha donat la gana i en aquest disc cada cançó és molt diferent de l’anterior. Per explicar-ho, sempre dic que si una cançó no t’agrada, la següent pot ser la teva preferida. Són 15 cançons amb universos molt diferents entre si. A l’estudi això s’ha notat, perquè ens ho hem passat molt bé fent la música, produint-la i descobrint nous gèneres.
“Va ser molt emocionant compartir tot el procés de gravació amb el Lluís i poder-li explicar tot el que significava per a mi la seva música.”
Has reconegut ser un gran admirador dels Pets. Com va ser poder treure una cançó amb Lluís Gavaldà?
Molt emocionant! Quan estava creant la cançó “Quan no siguis a prop”, de cop vaig veure que tenia molta influència dels Pets. Vaig pensar que seria increïble poder comptar amb la seva col·laboració. Sabia que no en feien gaires, però això no em va tirar enrere; vaig decidir provar-ho. En el moment que contacto amb ell, li vaig proposar i em va dir que sí. En aquell moment li vaig passar una fotografia meva de quan van venir aquí a Sant Feliu a fer un concert per la gira “d’Agost”. A la fotografia jo duia la samarreta de l’àlbum. Va ser molt emocionant compartir tot el procés de gravació amb el Lluís i poder-li explicar tot el que significava per a mi la seva música en la meva trajectòria; tota la seva influència.
És el segon disc amb una cançó amb català. És important per a tu?
Per a mi és imprescindible i és un fet que anirà passant. Em plantejo, òbviament, treure molta més música en català. Sempre dic que, tant “Som Ocells” en el disc “Un secreto al que gritar” com “Quan no siguis a prop”, són la cirereta del pastís. Busco que siguin cançons que m’emocionin moltíssim. Tinc moltes cançons escrites en català, però les que surten en els àlbums són les perfectes, aquestes les cuido moltíssim.
“Aquí a Sant Feliu està ple d’artistes i és increïble poder comptar amb aquestes persones.”
El disc físic compta amb un disseny de Gerard Sancho, il·lustrador santfeliuenc. Era una manera de tenir una part del disc aquí a casa?
És de la manera que he treballat sempre, amb gent del meu entorn. A la meva oficina també hi ha gent de tota la vida del poble i dels voltants. És essencial. Al final, com que no hi ets mai, és una manera de sentir-te a prop amb la companyia. A més, aquí a Sant Feliu està ple d’artistes i és increïble poder comptar amb aquestes persones. Amb el Gerard vam començar a treballar des que vaig començar el projecte en solitari i format part de l’equip creatiu. Moltes vegades l’oficina amb ell és des d’un bar de la ciutat [riu]. Poder crear tot això des de cada és indispensable.
Parlant d’orígens; Cybee, on tot va començar.En què t’ajuda haver estat en un grup tan familiar com aquell?
Absolutament amb tot. Amb Cybee vam estar 13 anys junts, des que vam començar a fer maquetes i tocant a Sant Feliu. Després va venir l’època de fer concerts fora de la ciutat. L’edició de dos discos… Van ser 13 anys d’un procés de jugar amb la música i entendre que la música era una manera de concebre i viure el món. Però, que a més, era una feina i una professió a la qual t’hi podies dedicar. Amb Cybee va ser important el pas d’adonar-me que un podia ser músic professional, però sense deixar de banda que la música és un joc i que aquí hem vingut a crear, també per gaudir de tot el procés. Això és el que fèiem. Gaudir de cada procés, que ens ho fèiem tot nosaltres, i entendre totes les branques de la música.
“Mai normalitzes estar sobre un escenari enorme i que milers de persones cantin les teves cançons.”
Ara fa quatre anys, des del Fet a Sant Feliu se’t va fer una entrevista pel teu llançament del single “El Despartar”. Encara no t’acabaves de creure tot el que t’estava passant en l’àmbit professional. Va ser un any que va marcar un abans i un després. T’has arribat a acostumar a aquest èxit o sempre et sorprens?
En l’àmbit de dinàmiques de vida, sí que t’hi acostumes. Aprens a estar sempre fora i a saber que casa teva són molts llocs. Però, mai normalitzes estar sobre un escenari enorme i que milers de persones cantin les teves cançons. No ens han educat mai per això i has de trobar les teves tècniques d’entendre-ho i acceptar-ho. És la manera de poder surfejar l’onada i gaudir-ho, no hi ha ajuda pels artistes en aquest aspecte. Aquí és on és essencial el contacte amb els amics i les amigues que es dediquen en aquest món, allà és on et pots recolzar.
Potser si t’acostumessis, no gaudiries de l’onada.
Exacte, sorprendre’t i gaudir-ho sempre és més divertit.
En una entrevista que vam fer aquest any amb The Penguins i Bons Nois, una nova proposta musical, parlàvem de la rapidesa l’exigència musical. Com la vius tu que et trobes en uns nivells d’èxit molt alts?
Al final, l’exigència te la imposes tu. És evident que el món avança molt de pressa, com també ho fa la indústria de la música. Va canviar cada dos per tres. Ara hi ha molta música i moltes eines per què la gent pugui crear i expressar-se per qualsevol canal. Això és magnífic. Però, l’exigència d’estar allà present, treure música i no desaparèixer del panorama musical és una pressió que s’imposa un mateix. Si tens les coses clares com a músic, pots viure tranquil.
Com has viscut tu les teves pròpies exigències i presses?
Ha anat a etapes. Abans de sortir aquest disc, per exemple, l’exigència que em vaig imposar era una; ara, una vegada ha sortit, ja m’he relaxat molt més. Però, per exemple, quan ho tens tot gravat i encara no ha sortit res hi ha pensament de “estem perdent el temps?”. La pausa a vegades angoixa.
“L’exigència d’un mateix pot tornar-se una relació tòxica; és amor-odi.”
Podríem dir, doncs, que el Nil gaudeix d’aquesta exigència?
Sí, però pot ser perillós. L’exigència d’un mateix és una relació d’amor-odi. Realment, t’enganyaria si et dic que l’he portada bé sempre. Hi ha molts moments que veus com avança el sector, tu tens material per treure i t’entren aquells pensaments intrusius de pensar si la gent se’n recordarà de mi. Un cop surt i veus que tot està com abans, perquè el teu públic és fidel i va creixent, és molt emocionant. Aleshores, l’angoixa de l’exigència passa a un altre plànol.
Al dependre de l’opinió i la valoració de les altres persones, hi ha més cabuda a la inseguretat?
Sí, però al final he de pensar que jo faig les meves cançons i les escric des de les coses que em passen a mi. Evidentment, després penso que la gent les ha d’escoltar. Però, al que li dono molta importància són als concerts. Busco shows perfectes, rituals magnífics.
“És preciós agafar forces aquí a casa.”
Ara estàs aquí a Sant Feliu. Com d’important per a tu és tornar a casa?
És oxigen. La meva vida ara es troba entre Sant Feliu i Madrid i quan torno a casa intento fer tot el que he fet sempre; anar als llocs de sempre, veure a la gent de sempre. Gaudir de la meva ciutat, que em dona ales i m’inspira. Quan torno a marxar evidentment tinc nostàlgia, trobo a faltar. Però, és preciós agafar forces aquí a casa.
El Nil és un noi molt del seu poble, de la seva gent, dels seus “diables rojos”. Com es viu tan lluny d’una cosa que aprecies tant?
“En hores vaig passar d’estar a un concert a Saragossa a estar amb els meus amics i amigues a la Vuit de Març celebrant el Seguici.”
Realment és molt estrany. Aquest any, per exemple, el primer dia de la Festa de Tardor, el dia del Seguici, tenia un concert a Saragossa. Vam fer les mil i unes amb la meva oficina i la discogràfica per poder tocar els primers de l’acte, agafar l’últim tren i venir cap aquí. Vam arribar. Ja havia començat el segon Seguici, però. Va ser molt boig, perquè en hores vaig passar d’estar a un concert a Saragossa a estar amb els meus amics i amigues a la Vuit de Març celebrant el Seguici. En dies tan bonics, si t’ho pots compaginar és necessari treure el cap.
Encara no has anunciat gira, però sí has anunciat que tornes al Palau Sant Jordi aquest 2024. Li tens por a aquests grans esdeveniments?
Cap por. Tinc ganes que arribi el 20 d’abril, s’apaguin les llums i sentir la gent com crida, perquè té ganes que comenci el concert. Estic impacient. És un repte, perquè ja hi vam ser. Ara tornem amb un espectacle nou. Ja l’estem començant a preparar i serà una nit molt bèstia.
Què li queda per fer al Nil?
Uf, moltes coses! Jo sempre dic que acabo de començar i queda molt de camí. El que tinc clar és que vull fer-ho amb l’equip i la banda de sempre, amb el mateix amor i passió. Sobretot, també de la gent que m’envolta i fer créixer la família que em segueix. Continuar així seria preciós. Arribar on arribem és igual, però sí fer-ho d’aquesta manera.
Nil Moliner: “El que tinc clar és que vull fer-ho amb l’equip i la banda de sempre, amb el mateix amor i passió”. / Foto: Marc Rius
