La psicòloga i activista per la pau palestina ha participat en el programa Ciutats Defensores dels Drets Humans
Mai Shahin és psicòloga i activista per la pau, originària de Betània o Al Eizariya, a Palestina. Era nena durant la Primera Intifada, i per tant va viure la guerra des de molt petita. D’adolescent va optar per la resistència violenta durant la Segona Intifada (2000-2005). Amb els anys, haver-se trobat amb Combatants for Peace ha canviat la seva manera de veure l’estratègia per enfrontar-se a la situació del seu país.
Havia de visitar Sant Cugat per fer una conferència junt amb Iris Gur, però es va connectar telemàticament perquè no va poder viatjar per la falta de facilitats i reconeixement per part d’Espanya als palestins. Per això ens atén per videotrucada uns dies més tard de la xerrada. Amb una veu suau que transmet fermesa i tranquil·litat, explica una visió del conflicte que defuig estereotips, i també com ha canviat tot des del 7 d’octubre.
– Com vas entrar en contacte amb Combatants for Peace(CfP)?
– Una de les primeres interaccions que vaig tenir amb el camp d’aquest activisme va ser fer de traducció en la International Intensive Non-violent Communication Training, que va tenir lloc en una comunitat anomenada Ecuny. Un lloc que havia estat fundat per set persones que vaig conèixer, israelians i palestins, que van voler saber què passaria si lloguem terres en una zona de mar. Són àrees militaritzades, això no obstant permeten que hi estiguin tant jueus com palestins, junts, i és legal.
– Per tant, vas estar en una comunitat que és judeopalestina
– La va crear un grup de gent que van llogar unes terres i simplement van tenir una idea que pot semblar molt boja: “trucarem a palestins i a israelians perquè vinguin, i veiem què passa”. Potser la gent realment es vol conèixer entre si. Allò em va canviar la vida. Vaig passar a ser una nova mare per a l’Aram, el meu fill. Jo tinc nacionalitat palestina i el seu pare és de Jerusalem i té la nacionalitat israeliana.
Quan l’Aram acabava de néixer vaig decidir estar a Israel, i com que m’estava a casa, una amiga em va proposar que anés a traduir les conferències, perquè ella no podia, estava malalta. En aquell punt, jo mai havia conegut realment a cap israelià: només a militars i policies, i a alguns companys de feina del meu pare, als anys 80. Per a mi va ser un xoc en aquell moment: què vol dir, amb la meva identitat política? És normalització de l’ocupació, què em dirà la gent?
“Quan vaig conèixer ‘Combatants for Peace’ mai havia conegut un israelià”
Jo ja era psicòloga i era resistent, formava part del que ara anomenaria resistència violenta. Vaig comentar-li a la meva mare i ella em va dir: “Vés a traduir. Si vols veure un canvi, sigues el canvi. Si no, no jutgis els que no ho han fet”. Així que hi vaig anar, i una de les primeres persones que vaig traduir va ser Sulaiman Khatib, el cofundador de Combatants for Peace (CfP). Quan tenia catorze anys, Khatib es va enfrontar a israelians i va acabar a la presó. Després d’estar-hi deu anys, va arribar a la conclusió que la via violenta no podia funcionar. I aquest va ser el meu primer contacte amb l’organització on soc ara.
– Quina tasca feu a Combatants for Peace?
– Jo treballo sobretot en la gestió de la comunitat, em reuneixo amb els activistes de moltes àrees diferents, fent tallers de comunicació no-violenta, mapes, plujes d’idees per a projectes i suports. Hi ha dones que fan tallers d’empoderament i després des de CfP seguim donant-los suport i sostenint la seva lluita, ens interposem entre elles i els militars, per exemple. També portem molts activistes internacionals i israelians com a quelcom
Faig classes de comunicació no-violenta, i ensenyo la diferència entre la comunicació no-violenta i la reistència no-violenta. A més, sóc terapeuta, per tant puc aportar molt quan parlem del trauma present en zones de conflicte i de guerra. També parlem de les narratives dels israelians, en relació a l’Holocaust, per exemple. En les classes em centro molt en les necessitats bàsiques que tots tenim: la necessitat d’una casa, de llibertat, a ser vist, ser honorat, a sentir-se igual, en justícia…
– Parles que part del que ensenyeu és sobre les narratives d’Israel, per exemple en relació a l’Holocaust. Quina és la importància de la memòria històrica quan parlem de treballar per la pau?
– Crec que no hi ha cap forma per a nosaltres, ni tan sols ara, en aquesta entrevista on-line, d’arribar a conèixer-nos sense que tu m’expliquis quina narrativa tens o que jo t’ensenyi la meva. Si no, jo sempre em quedaré en el meu costat de la història, sempre preguntant-me i intentant jutjar d’acord amb els meus propis pensaments. Quan m’expliques i m’ensenyes la teva narrativa, i jo m’assec amb tu i l’entenc, escolto i entenc d’on vens; la comprensió que em dones la retornaré amb connexió.
“Tots necessitem seguretat i llibertat: el conflicte només sorgeix per les estratègies que seguim per aconseguir-ho”
El conflicte només apareix en un nivell d’estratègies. Mai estaré en conflicte amb tu si arribes i em dius: “Escolta, Mai. No em sento segura. Necessito seguretat”. O em dius, “Mai, no tinc llibertat, necessito llibertat”. És igual el meu context, jo entendré què vol dir no ser lliure o sentir-se segura. És molt més probable que hi hagi una connexió plena si parlem en un estadi de sentiments i necessitats.
El conflicte entra només en les estratègies, quan decideixes que per tal que les teves necessitats de seguretat i llibertat estiguin cobertes necessites construir murs, per exemple. Aquest és un dels temes principals que tractem a Combatants, que hi ha moltes estratègies per treballar per cobrir les necessitats de palestins i jueus en aquesta terra. A banda de les estratègies de l’ocupació, de matar-nos mútuament, de guerra, de colons i colonitzadors. I això no vol dir que no reconeguem la narrativa sobre la terra que tenen els jueus. No ignorem la narrativa que hi ha sobre aquesta terra: és jueva, cristiana i musulmana. És una llar i una casa per a molta gent.
– Eres adolescent durant la Segons Intifada. Com vas viure aquella època?
– Jo era una nena durant la Primera Intifada i una adolescent durant la Segona. En plena infantesa vaig trobar-me que durant dies i dies seguits no ens deixaven sortir de casa. Els militars ens deien a través de micròfons, quedéssim a l’interior perquè, si no, ens dispararien o aniríem a la presó. I érem nens. Vaig créixer sentint el potencial de construir el mur de separació i posar punts de control. A la comunitat on vivia deien que Israel mai seria capaç de fer una cosa així, que era impossible, que mai separarien realment. I ho han acabat fent.
“Creia, i encara crec, que la resistència armada és legítima quan t’estàs enfrontant a un exèrcit”
Com a adolescent, amb tota la consciència, també d’uns pares que venien de la resistència i que somiaven en una terra lliure i un país lliure, on volien portar educació, recerca i bellesa. Amb aquesta consciència em va portar a lluitar als carrers, amb pedres i còctels molotov, protestes, cridant, que ens amenacessin i ens portessin calabós. El grup on jo estava va anar creixent, i creia i encara crec que la resistència armada és legítima quan t’estàs enfrontant a un exèrcit. La llei internacional ho reconeix, si t’ocupen tens dret a resistir-te.
En aquell moment teníem armament militar i pensàvem que la resistència armada seria més forta per recuperar la terra ràpidament. Llavors la meva família va prendre consciència, un dels meus cosins es va adonar que m’estava radicalitzant, i va decidir dir-ho als meus pares. La meva mare va decidir que la millor forma de sortir d’allà era l’educació, i per tant em va confrontar i em va dir que, si el que volia era una Palestina lliure, l’educació era la forma. I em va dir que marxés a formar-me com a psicòloga, com a investigadora, i després tornés per canviar les coses per alliberar la meva comunitat, i així és com podria treballar per alliberar el meu país.
– I te’n vas anar a estudiar fora durant uns anys.
– Exacte, vaig marxar a estudiar i vaig tornar, ja com a terapeuta. I va ser llavors quan vaig estar traudint per al congrés de pau. Principalment ho vaig fer per l’Aram, per ensenyar-li que hi ha una forma, una defensa que podem fer i que és una resistència tan forta com una de violenta, potser fins i tot més. En aquell moment l’Aram just acabava de néixer, era l’únic bebè de la comunitat. Vam quedar-nos a viure en aquella comunitat durant un temps.
– Et van fer canviar una part de la teva visió del món.
– Sí, i vaig convidar-hi també als meus germans, que en aquell moment treballaven amb israelians, però no hi tenien amistat, nosaltres tots érem de la resistència. Vaig pensar que si convidava al meu germà perquè vingués a la comunitat, podia generar un canvi en la meva família. El primer dia que va venir a les xerrades de pau li vaig dir: “Serà xocant i sorprenent, en qualsevol moment podem marxar, tu només digue-m’ho”. Durant tot el dia li anava preguntant: “Vols que marxem?”. I ell em responia: “Més tard”. I s’hi va quedar, es va convertir en un dels palestins que membres fixos de la comunitat.
“El meu germà està casat amb una dona israeliana. Quan ens enamorem els uns dels altres és quan ens adonem que tots mereixem justícia i llibertat”
I de fet, un dels meus germans es va casar amb una dona israeliana, i per tant ara els meus nebots i nebodes són palestins i jueus i israelians i musulmans… el que ells vulguin o que escullin. I amics meus estan també casats. Per mi és la demostració que la resistència no-violenta i l’amor, la resistència d’estimar algú, és tot el que necessitem en aquesta terra. Que ho necessitem, quan ens enamorem els uns dels altres és quan ens adonem que tots mereixem justícia i llibertat.
– Com vas viure el que va passar el 7 d’octubre?
– Fins avui encara ho recordo exactament. Estava dreta, a la porta de casa meva, des d’on veig el mur de separació perfectament. La meva filla estava a l’escola, al Jerusalem Est, que estaria a només a 15 minuts caminant si no fos pel mur de separació. Per culpa del mur tardem una hora en cotxe per arribar-hi, i no tinc el permís de conduir. En aquell moment vaig sentir que una part de mi, del meu cos, estava a l’atre costat del mur. Era realment (pensa un moment) com si tota l’ocupació caigués sobre mi de nou, el 7 d’octubre.
Jo volia anar i estar amb els meus amics, estar allà. Preguntar-los: Algú de vosaltres ha estat raptat? Coneixeu algun dels ostatges? Què ha passat realment? Sabia que molts activistes de pau estaven als festivals que hi havia. I alhora la meva filla està al Jerusalem Est i jo estava atrapada… El primer que vaig fer va ser parlar amb la meva millor amiga, que és palestina, activista i li vaig dir: no entenc realment què està passant. Era terrible mirar les notícies, i no s’entenia res, costava saber calibrar què passava o què passaria entre el més espantós i l’escenari menys pitjor.
– Què vau fer des de Combatants?
– Vaig trucar un dels meus millors amics, que és un dels líders de la resistència no-violenta, i li vaig dir: “I ara què fem?”. Estavem tots dos en xoc. Em va respondre: “Ens necessitem més que mai”. Vam començar a contactar als nostres activistes, trucant-los, comprovant com estaven. I a dir-los que ens havíem de trobar, que estàvem allà els uns els altres. I que era important que ens trobéssim, a través de l’organització, de videotrucades… el que calgués. Vam començar a assegurar-nos que tothom que coneixíem estigués en contacte. No crec que cap d’ells ha agafat ni un sol dia lliure des de llavors fins avui.
“El 7 d’octubre va ser un xoc enorme per a l’organització, però tot seguit ens vam adonar que ens necessitàvem més que mai”
– Què ha passat des de llavors?
– Els meus amics han perdut familiars. A Cisjordània la situació és d’horror. I no hi ha pausa. A més, som conscients que ara més que mai és el moment de dir no a aquest sistema que ens fa creure que l’única forma possible de viure és matant-nos els uns als altres. Que l’única forma és que només un dels dos es quedi la terra, i això no és gens veritat. Tot està a les mans d’unes poques persones que juguen amb les nostres vides, i les dels nostres fills, dones, homes, germans, llars, terres… Si no estàs en contra d’això, qui ets com a activista per la pau? Encara hi som, al 7 d’octubre.
– Quins són els impactes de la zona on vius?
– Jo visc a Betània, Al Eizariya. Busqueu-la, és una vila preciosa a la falda oriental del Mont de les Oliveres, on Jesús va ser arrestat segons la Bíblia. El Mont de les Oliveres, de fet, està partit pel Mur de Separació. És una zona de mar, molt poblada. Aquí hem perdut a set joves en aquesta guerra, tots de menys de 22 anys, a causa de la invasió militar.
I pel que fa a la resta de Cisjordània, visc a menys de 25 minuts de Jericó, i entre aquí i Jericó hi ha comunitats que constantment estan sent envaïdes per colons, atracades, amenaçant, robant o matant als animals de la comunitat. I ho fan amb el suport de l’exèrcit. A Jericó passa el mateix, quasi sempre hi ha toc de queda, està tancat, no hi pots entrar ni sortir perquè et porta moltes hores. Molts joves han estat assassinats en aquesta guerra a Jericó.
“No hi ha una solució possible que impliqui dos estats. Jo necessitaria un visat per poder veure la meva filla”
A Tulkarm passa el mateix, catorze joves hi han mort. Va a pitjor dia a dia. L’única diferència entre Cisjordània i Gaza és que no ens estan bombardejant, que només ens estan matant poc a poc. Ens envaeixen poc a poc, demolint cases i mesquites, i moltes altres atrocitats fetes pels colons i per l’exèrcit. Ens maten, envaeixen pobles, com a Qusra i molts altres llocs.
– Quines conseqüències creieu que la situació actual té en la lluita per la pau?
– Jo crec que ara és el moment. Com més dolor hi ha, més persones tenen la voluntat de parar. I la gent vol que això pari. És qüestió de temps, i ja seria hora, que les persones, no el govern, miri aquesta terra i digui: ja n’hi ha prou de matar-nos els uns als altres, ja en tenim prou. És com ha passat al món, a la Unió Europea, com Estats Units d’Amèrica, com Sud-àfrica. On cristians, jueus, budistes, siguis qui siguis, pots viure allà lliurement, respectat, amb justícia al cor. La fe queda al teu cor. I això és el que ha de passar.
“Quan sigui lliure podré estar en pau, però no al revés”
I la comunitat internacional ha de prendre la decisió de canviar, perquè té la responsabilitat més gran. Per tant, sí, tinc molta esperança en que la comunitat internacional s’alci en favor de la justícia, i els drets, amb la humanitat i les persones. Ara hi ha una oportunitat per a això: la llibertat, perquè s’aturin els combats, per tot el que hem viscut. No volem pau, volem alliberament i llibertat. Després ve la pau. Quan sigui lliure, estaré en pau, però no al revés.
– Creus que és més viable una solució de dos estats o d’un estat?
— Un estat. No hi ha cap possibilitat per a una solució amb dos estats: la meva filla Aram, té la nacionalitat israeliana, jo tinc la palestina. Això què vol dir: que necessitaria un visat per anar a visitar la meva família? Els meus cosins, els meus tiets, la meva àvia… A quin mar em quedaria a viure? Per què? No sóc menys humana que la resta de la humanitat, mereixo poder moure’m lliurement i no tenir un mur de separació. A més de ser una persona humana, sóc filla d’aquesta terra, indígena. Tinc tot els dret de deambular per on vulgui. Per tant, sí, cal una terra per a tothom. Hauries de venir a visitar la nostra terra, és preciosa. Estàs aquí i penses: per què estem lluitant tots.
– Parlant d’això, no vas poder venir aquí per fer les xerrades i entrevistes del Ciutats Defensores. Com has viscut aquesta diferència en el tractament, el fet que la Iris va poder venir però tu no.
– Això ho ha de canviar l’estat espanyol, no va tenir res a veure amb els israelians o l’ocupació. La gent ha de ser conscient que hi ha una opressió i una ocupació sistemàtiques. L’ocupació israeliana és física. Però la lluita és contra el sistema que distingeix entre mi i l’Iris, que diferencia entre les persones que vivim en aquesta terra. Assumeixo que els europeus sou conscients de la diferència en la manera que tracteu les persones en les fronteres.
“L’estat espanyol té part de la responsabilitat que els palestins com jo no ens poguem moure lliurement”
Els palestins del 48 [que durant la Nakba van passar a viure en l’actual territori Israelià] poden visitar-vos lliurement. Els meus cosins de sang podrien viatjar lliurement. És hora que Espanya canviï això. Els israelians no són els únics culpables que nosaltres no poguem moure’ns lliurement.
– Com pot pressionar la comunitat internacional per una solució?
– Que s’alcin per tots dos pobles. No distingir entre la població d’aquesta terra. Que defensin la justícia, la igualtat, la llibertat. Que observin què està passant i llegir a través de les narratives per entendre. Perquè no pot haver-hi llibertat a qualsevol preu, és impossible. La llibertat té un preu, no té un preu en el moment que la tens, però quan la vols aconseguir, el preu és molt alt. I el que jo vull és que el preu a pagar sigui el mínim possible: no voldria que els oprimits es converteixin en opressors.
Això és el que ja ha passat amb els jueus, si mirem la seva narrativa [d’Israel]. Van rebre tot el suport possible, cegament, de fer el que volguessin. Els van dir: sou el poble de Déu, us donem una terra, podeu dur població, exèrcit, govern… i es van desentendre. I ara veiem el trauma, la conclusió a la que han arribat és que només es poden protegir i sentir-se segurs a través de la violència. Estem testimoniant que en realitat està passant exactament el contrari.
“Per què a Europa, Estats Units o Sud-àfrica es pot conviure lliurement i nosaltres no? Som menys?”
Per tant, la comunitat internacional té tot el poder de parar i dir: ei, comprenem la narrativa i estem plenament en el costat de la raó per la qual existeix [l’estat d’Israel], i ens sap greu el que ha passat just després. Ara és hora d’ensenyar-vos que podeu viure tots junts, des del riu fins al mar! Jueus, cristians, musulmans, sou lliures de viure en aquesta terra. Com he dit abans, és el que passa a Europa: per què a Europa això passa, tothom viu lliurement i a més pregona els drets humans i ser qui vulguis… Som menys? O teniu menys fe en nosaltres, de que siguem capaços de ser humans i conviure? I simplement anar a una sinagoga o una mesquita, triar formes diferents de resar a Déu.
– Per tant creus que ara és un moment clau per actuar.
– És el moment que la comunitat internacional es planti i es posicioni clarament en contra de l’opressió sistemàtica contra les persones d’aquesta terra i que deixi de donar el suport al govern israelià, i que s’aturi l’enviament d’armes a l’exèrcit d’Israel, i els diners que s’els dona per fer-lo més fort, per donar-li suport. I que comenci a ser conscient que Israel en realitat necessitat aquests diners per a construir la seva pròpia societat, per curar-se les ferides i per asseure’s conjuntament amb les persones que tornaran de la guerra.
“És hora que la comunitat internacional digui a Israel que si no és per a fer el bé no tindrà els seus diners”
Ningú pensa en el que passa després d’una guerra. Són milers de soldats traumatitzats. Centenars de nens sense mans, sense cames. Sense famílies. Ostatges i presoners que han deixat morint, sense saber on estan, que no sabem què està passant amb ells. Només sentim que van morir, que els van matar, que els van raptar. Però no tenim cap pista per saber realment què passa.
És l’hora que la comunitat internacional digui a Israel, simplement: “Si no fas el bé, no tindràs els meus diners”. Perquè aquests diners és també el que està matant als palestins, la meva gent. Estan donant a Israel el poder de fer el que vulgui. El mateix amb Hamàs i amb tots els grups violents. Si volen resoldre el que està passant en aquest país, han de fer justícia a la gent. També a la gent de Hamàs. No posar a la presó a persones durant disset anys i assumir que no es voldran venjar. Són senzillament humans com qualsevol altra persona. Si em poses a la presó durant disset anys, no seré amable amb tu. Per tant, la comunitat internacional té tot… bé, no vull dir tot, però el 90% del poder de canviar el que està passant. El futur d’aquesta terra és a les seves mans.
– Com creus que han de ser pau i la reparació per contrarestar una ocupació que ja fa dècades que dura?
– Primer de tot, reconèixer-nos mútuament i reconèixer-nos les narratives d’uns i altres. I aquest procés requerirà de l’ajuda de la comunitat internacional. M’imagino, per exemple, Sud-àfrica agafant el rol de mediador en aquest procés entre palestins i israelians. No és una qüestió que al matí acaba la guerra i el mur caurà sense més al cap d’unes hores. És un procés llarg que s’ha de portar i de travessar liderat per persones en què totes dues comunitats confiïn.
I també, per exemple, el sistema educatiu s’ha de canviar. Perquè una de les nostres atrocitats és a causa del sistema educatiu: als nens de les escoles els alimenten amb mentides, nacionalisme de només un costat, amb la por a l’altre, amb una imatge esbiaixada. En molt poques escoles els nens israelians i palestins es poden trobar com infants normals, com persones humanes. I això és una qüestió que s’ha de canviar. Quan sents a l’Iris entens el poder i la profunditat que té un sistema educatiu. En qualsevol país, però encara més en un país on ambdós costats patim el conflicte, l’opressió, ocupació.
– Quin paper hi podeu tenir les entitats per la pau?
– I hi ha molta feina a fer per part d’entitats com Combatants for Peace. Activistes per la pau i organitzacions per la pau són un dels millors ponts en aquesta terra per a la comunitat internacional. Crec que qualsevol comunitat d’una altra part del món que vulgui portar solucions i sostenir la visió del futur ha d’estar tant sí com no en contacte amb aquestes organitzacions i activistes. Perquè són les que tenen visions fiables, la narrativa i la història, que ho pots mirar i dius: sí, si ells han travessat la guerra, l’ocupació i l’opressió, poden aconseguir fer els propers passos.
“És important planificar i pensar com actuar després de la guerra: a ‘Combatants’ ja ho estem fent”
Hi ha molta feina a fer per part de les organitzacions internacionals de fer suport a organitzacions com Combatants, i el que Combatants hem estat fent en en les nostres comunitats, que crec que és impressionant, i si tenim més suport, més gent que se sumi a la nostra visió, l’únic que podem fer és créixer molt i fer-nos molt més forts. Espero que pogueu estar presents a la cerimònia de la Nakba, el 15 de maig, a la qual us podeu connectar online, que és un exemple de com podeu defensar els drets, des de l’honestedat, des de la manera com nosaltres, els palestins, junt amb els israelians, us estem demanant que us pronuncieu.
Que no us quedeu amb els vostres prejudicis, assumpcions i idees, sinó que us asseieu a escoltar el que tenim a dir, i donar-hi suport. Som els vostres aliats, les vostres connexions, els qui ens estem plantant davant la guerra. Som els que podem liderar el que passarà després de la guerra. Ja estem tenint converses, plans, mapes, parlant i reunint-nos tota l’estona per parlar sobre què fer després de la guerra. Sobre el que cal fer a Gaza, a Cisjordània.
Amb la Freedom School [Escola per la llibertat], un programa per als joves palestins que durant tot un any poden estudiar, crear una identitat i una resiliència sobre la no-violència.
– Quina és la situació de les generacions més joves?
– Crec que les generacions més joves tenen molt de pes a sobre. Moltíssim. Tenen tots els nostres defectes i problemes, 70 anys d’això, del fet que la meva generació no ha estat capaç de generar un canvi per a ells. La gent pregunta sobre els mitjans i el poder dels mitjans i les xarxes socials, i no s’adonen que el poder dels mitjans de comunicació està afectant als joves de Palestina. Perquè a través de les xarxes socials, com Tik Tok, veuen com qualsevol altre nen, adolescent i, de fet, persona humana, estan vivint lliures, amb justícia. Que poden viatjar per tot el món. I miren al seu voltant i per tots costats veuen punts de control i murs de separació.
“El discurs que ens hem de mantenir sense fer res és mentida, a Cisjordània no hi ha aixecaments des de fa trenta anys i no ha canviat res, ha anat a pitjor”
Si intenten fer qualsevol cosa, fins i tot si és llançar una pedra, això és tot. Estàs acabat. Et posen a la presó i la teva vida, tu, estàs acabat. Aleshores, si resisteixes o intentes resistir, et porten a la presó. Què pot sortir d’aquí? Opressió, resistència, violència. Veuen que durant els trenta anys que Cisjordània no ha fet aixecaments violents, i que per tant aquest discurs sobre la pau és mentida. Ningú ha canviat res, al contrari, els assentaments estan creixent i els colons arriben a centenars. Per tant, les generacions més joves senten que no poden confiar en ningú, perquè no hi ha ningú en qui confiar.
– Com hi treballeu?
– Hi ha molt per fer pels joves palestins, i per això a Combatants tenim el programa de la Freedom School, i 71 joves han aplicat aquest any. Es fa anualment, i al final del curs van a Suïssa a parlar del que està passant amb ells, per construir una identitat política. Fins i tot, senzillament per a veure el seu país: la majoria dels nostres joves no han vist mai el mar. La majoria han estat a la presó. Molts dels nostres joves han perdut un dels seus ulls. Una de les seves cames. Hi ha un barri a Jerusalem on només apunten als genolls i als ulls dels joves. És una atrocitat.
“Ningú està donant cap oportunitat als joves palestins. I a l’altre costat del mur, la majoria dels joves estan a l’exèrcit. És demolidor”
Quan t’asseus i parles amb ells veus que tot el que necessiten és ser lliures, ser vistos, ser estimats, explorar, experimentar, treballar, menjar. Tinc una amiga que el seu fill només volia menjar després de sis mesos de guerra, no tenia diners. Va anar a Jerusalem per intentar treballar, i el van detenir i el van portar a la presó. Té diabetis de tipus 1, i allà dins el van apallissar, el van investigar, va perdre quilos. Ell només volia anar i treballar per ajudar la seva mare. Tenia 21 anys, i ni tan sols li van estar donant la medicació bé. Ara està patint. Quan els mires, ningú els està donant cap oportunitat.
– Ningú té esperança en ells.
Després la gent es pregunta: “Per què va passar el 7 d’octubre?”. La majoria són joves. Perquè en altres guerres van perdre la seva família! Molts joves no tenen a ningú. Miren, intenten viure i es queden atrapats en l’ocupació i l’opressió.
El món té molt per fer. I per això crec que ara és un bon moment, estic treballant per exemple en un projecte en retirs en què ens unim a persones de tot el món amb israelians i palestins. Perquè es puguin cuidar i curar a través de trobar-se, conèixer-se… És una de les peticions, obrir les portes i parlar amb noies i nois joves, jugar a futbol, parlar de la vida. Seure junts i estar junts.
A l’altre costat el que passa és que la majoria dels joves estan a l’exèrcit. Coneixen les armes, matar, la sang. Els punts de control. Et pots imaginar el que és això? És demolidor.
