L’activista Lluís Forcadell, membre de la Crida LGBTI, una organització per l’alliberament sexual i de gènere, d’ideologia socialista i feminista, va ser a Sant Cugat en el marc del Seminari d’Hivern que la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) va dedicar als discursos d’odi. Unes setmanes més tard va atendre elCugatenc per parlar de la lluita del col·lectiu.
Denuncies que la llei catalana per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia no està totalment desplegada. Quines mancances hi ha?
Una llei sense un finançament suficient pot tenir molt bones intencions però no s’acaba de desplegar. Cal més formació professional, serveis a la ciutadania, de resposta a agressions, promoció i sensibilització… Tot això precisa d’un pressupost que no existeix.
Ho heu parlat amb els partits?
Sí, tot i que la nostra via d’actuació principal no és la incidència parlamentària, perquè ja hi ha altres entitats que fan aquesta funció. Ens centrem en transmetre aquestes reivindicacions des del carrer. Tanmateix, com a Crida participem a la comissió del Parlament sobre la LGBTIfòbia. No tots els partits polítics s’ho creuen i hi participen.
En un moment en què els discursos d’odi creixen i l’extrema dreta té presència a les institucions, és més difícil fer aquesta tasca?
La presència de l’extrema dreta ha accelerat els discursos d’odi? No ho puc dir, perquè no soc politòleg. Ara bé, els discursos d’odi venen d’abans de l’entrada de Vox al Parlament. CiU va bloquejar sistemàticament el dret a l’avortament ,i el senyor Pujol no va pronunciar la paraula Sida en cap moment durant pandèmia de VIH. Les polítiques del PP han estat del mateix caràcter. O sigui, potser la presència de l’extrema dreta ho ha accentuat, però és una dinàmica estructural que ve de lluny.
També hi ha debats que es creien superats però tornen a sorgir.
Els drets LGBTI es van aconseguir fa poc. La llei del matrimoni igualitari és de l’etapa de Rodríguez Zapatero, i la llei trans és de fa poques setmanes. Són drets en el punt de mira perquè no s’han acabat de consolidar. Hem de seguir treballant perquè, quan hi ha retrocessos de drets, les persones LGBTI són les primeres afectades.
En el cas de la llei trans, bona part de la crítica no ve dels sectors reaccionaris clàssics sinó d’una part del feminisme.
Les companyes dones que militen amb nosaltres a la Crida sempre ens diuen que hi ha molts feminismes i no tots són inclusius. Un feminisme que no aposti pels drets de totes les persones realment no és feminisme. En el fons no volen garantir els drets de tota la ciutadania sinó blindar uns privilegis que tenen les persones que no són de classe treballadora. Moltes de les qüestions que posen sobre la taula són fal·làcies. Quan es pregunten què passarà amb els lavabos, o si un home diu que és dona per cometre agressions masclistes sembla que obvien que la llei ja ho recull. És una qüestió de frau de llei. Tot i ser qüestions que ja estan resoltes, la transfòbia intrínseca d’aquestes persones les porta a posar en dubte algunes qüestions que ja estan resoltes jurídicament. Tot i això, s’hi aferren per seguir exercint la violència i l’opressió contra les persones trans.
Les voleu fer canviar d’opinió?
No sé si ho aconseguirem. El que tenim clar és que els drets no es negocien; s’aconsegueixen i s’exerceixen. Queda molt camí per recórrer. No tot acaba amb aquesta llei trans. Seguirem lluitant per la igualtat de drets.
A la xerrada denunciaves que la LGBTIfòbia es reprodueix a entorns escolars, tot sovint a espais invisibles com els vestuaris o els lavabos. Què es pot fer al respecte?
La LGBTIfòbia no és només estructural ni només individual. Cal incidir en nivells i contextos múltiples. Les persones LGBTIfòbiques i masclistes no necessàriament ho han de ser de per vida. Qui no ho vol entendre és perquè no vol, no per edat, no perquè li és difícil… El sector públic ha de fer reformes que han d’anar en la línia de no permetre cap tipus de violència. És inconcebible que les agressions a centres educatius, comissaries, hospitals… segueixin passant impunement.
Tot sovint entronquen amb les violències masclistes perquè es donen pels mateixos contextos de sociabilització, especialment a les escoles i instituts. No és casual que moltes escoles s’hagin posat les piles per regular el futbol a l’hora del pati perquè els nens ocupaven la majoria de l’espai i les nenes quedaven al marge. Això és des d’una perspectiva dicotòmica del gènere però, si introduïm la mirada LGBTI, els homes que no juguen al futbol se’ls acusa de maricons. A les dones que juguen al futbol històricament se les ha acusat de marimacho. O sigui, el futbol representa la masculinitat i no ser masculí és ser maricó. Això és una primera càrrega que diu que ser maricó és dolent perquè no assumeixes els cànons de la masculinitat. És una càrrega que s’assumeix durant la infància i que s’agreuja en l’adolescència. Així es consolida un marc que justifica la LGBTIfòbia, el que és especialment dur als contextos rurals on les violències han estat molt fortes i marcades.
Per això cal incidir en els espais estructurals, garantir que les persones LGBTI tenen espais segurs on adreçar-se si viuen qualsevol tipus de discriminació o violència i tenir protocols d’actuació eficaços. No podem responsabilitzar les víctimes, les podem acompanyar. El treball s’ha de fer amb les persones agressores.
També denuncieu problemes d’accés a l’habitatge.
Afecta al conjunt del col·lectiu, tot i que les persones trans sofreixen molta més violència que les gais quan intenten accedir a l’habitatge. Això s’associa a la normativitat, és a dir, si ets marica però tens una relació estable amb un home i et planteges tenir fills entres dins de la norma. En canvi, les persones trans no entren a la norma a no ser que tinguin passing.
Ens trobem amb casos de persones trans que no poden accedir a l’habitatge perquè el propietari diu que el DNI no coincideix amb el nom. És un tipus de discriminació, perquè el propietari no té res a dir si una persona encara no té el DNI canviat. També hi ha casos de propietaris que diuen que no volen “maricons a casa perquè fan festes i orgies”. A casa meva puc fer el que em doni la gana. És una discriminació burda, perquè es nota que és una excusa i, a més, s’agafa a un estereotip per etiquetar totes les persones del col·lectiu.
A més, les persones LGBTI, especialment les trans, tenen molts més problemes per tenir una feina. Tenir un menor nivell d’ingressos, més precarietat… acaba arrossegant-se a l’àmbit de l’habitatge i algunes persones acaben tenint habitatges irregulars. És a dir, no només és un problema del mercat de l’habitatge sinó també d’unes polítiques laborals que són discriminatòries.
Vas acabar la intervenció dient que s’ha de construir un moviment popular amb la classe treballadora. Per què ha de ser així
Per construir xarxes de resistència i de cures. Quan treballem mà a mà amb les kellys, per exemple, estem treballant amb les persones excloses de drets, i així podem treballar pels drets de totes les persones. Com a persona LGBTI no té cap sentit que reivindiqui l’habitatge només per a les persones LGBTI, perquè hi ha altres persones que potser no són LGBTI però tenen la mateixa problemàtica.
Com que identifiquem que la problemàtica de l’habitatge és estructural, el focus ha de ser l’aliança entre totes les lluites: feminista, antiracista… L’única manera d’oferir resistència i de canviar l’status quo és anant plegades.
Foto: Jordi Pascual Mollá
Aquesta entrevista surt publicada també al diari elCugatenc
