A un 33,9% de la ciutadania santcugatenca li incomodaria molt, bastat o una mica tenir com a veïns a persones d’ètnia gitana, mentre que al 66% restant li incomodaria poc o gens. El poble romaní és el pitjor valorat en la pregunta incorporada a la darrera onada del Baròmetre Inclusiu, feta al desembre del 2023 per l’Ajuntament. En segon lloc, es troben les persones musulmanes, amb una desaprovació com a hipotètics veïns que ascendeix a un 24%, molt lluny de les persones immigrants en general (9,5%) i de la resta de col·lectius pels quals pregunta l’enquesta.
El Baròmetre, encarregat per l’Ajuntament, es va fer per primer cop el 2017 i es va repetir el 2020. Tot i que ja fa poc més d’un any que es va fer la darrera enquesta, el govern de Junts i ERC no n’ha fet cap presentació pública, com sí va fer el tripartit (ERC-MES, PSC i CUP-PC) a l’onada del 2020. elCugatenc, però, ha tingut accés al document, que es basa en una enquesta telefònica que es va fer entre l’octubre i el novembre del 2023 mitjançant 495 enquestes telefòniques, deixant un error mostral de +/-4,5%.
És el primer cop que el Baròmetre Inclusiu incorpora un indicador per mesurar el grau de discriminació que pateixen certs col·lectius socials. Per contextualitzar-les, el document compara les dades locals amb les del segon estudi sobre la percepció de discriminació a Espanya (2016), on s’evidencia –a la mateixa pregunta sobre veïnatge– que Sant Cugat se situa a prop de la mitjana estatal ja que al conjunt de l’Estat la desaprovació a les persones gitanes se situa en un 33,6% i a les musulmanes en un 24%.
“Són unes dades que s’assemblen força a les recollides pel conjunt d’Espanya l’any 2016, per bé que el rebuig expressat pels espanyols vers aquest col·lectiu és de major intensitat”, recull el Baròmetre, “si bé és cert que el percentatge de població espanyola que expressa poca o nul·la incomoditat al respecte és pràcticament idèntic al registrat per Sant Cugat l’any 2023 (al voltant del 60%), la proporció d’aquells que asseguren que tenir-los com a veïns seria molt o bastant incòmode és del 17,5%, una diferència gairebé 7 punts percentuals superior a la de Sant Cugat”.
Sabujan Fezjula, investigadora del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coimbra (Portugal) va advertir en una entrevista a aquest mitjà en el marc del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) d’ara fa dos anys, que el racisme contra el poble gitano és un mecanisme de l’estat-nació, motiu pel qual “la deshumanització de les vides romanís s’han de pensar des de l’Estat”. És per això que advertia que l’antigitanisme no només és present en forma de discriminació individual sinó també als serveis socials, el sistema educatiu, la policia i altres institucions, presents al que ella anomena “guetos”: “Podem parlar d’espacialització racial però en el fons és el mateix, un control i una identificació de les persones com a criminals. Això pretén justificar que s’apliqui una violència sistemàtica en contra de la població que viu dins del gueto”.
És una mirada similar a la que plantejava Esther Fernández, responsable de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, en una entrevista a aquest mitjà arran d’un cicle sobre el poble gitano impulsat per l’Ateneu el 2022. “L’antigitanisme és un discurs polític que no té penalització punitiva ni moral”, advertia, tot dient que aquesta retòrica desactiva l’empatia i genera una narrativa social, “però ens preocupa que només s’afronti la via punitiva [el Codi Penal preveu penes de fins a quatre anys de presó] perquè, si només penalitzes, pots generar més odi, i per això volem que ens coneguin i ens reconeguin sense el biaix antigitanista històric”.
Islamofòbia més enllà del veïnatge
Més enllà de la pregunta en què es plantegen col·lectius socials com a veïns hipotètics, l’onada del Baròmetre també incorpora una altra pregunta en què es demana el grau d’aprovació de drets aconseguits durant els darrers anys (matrimoni homosexual, parelles interracials, maternitat sense parella…). Les dues afirmacions amb menys aprovació són les que fan referència a la població musulmana.
En primer lloc, un 51,3% aprova plenament que les dones musulmanes portin vel pel carrer i a espais públics, una pregunta on el grau de desaprovació (parcial i total) suma un 25%. En segon lloc, un 46,6% aprovaria plenament la construcció d’una mesquita al seu barri, una qüestió en què el grau de desaprovació ascendeix fins un 36,2%. Si bé, en aquest cas les xifres d’aprovació són més elevades que a l’enquesta estatal.
Per completar aquestes dades, l’enquesta incorpora una quantificació de l’immobilisme social, que calcula comptabilitzant el nombre d’enquestats que desaproven tres o més dels drets pels quals pregunten. En total, un 10,93% mostra immobilisme social. La majoria són persones grans, amb nacionalitat espanyola o amb un baix nivell d’estudis.
Tot i això, la percepció de discriminació per part de les persones afectades és baixa: un 8,1% de la ciutadania s’ha sentit discriminada per la seva ètnia o país d’origen i un 2,8% per les seves creences religioses. Són xifres que se situen molt per sota dels principals motius pels quals la ciutadania s’ha sentit discriminada: el sexe (16,6%), la llengua (16,5%) i les idees polítiques (11,8%).
“S’identifica els musulmans com a terroristes; no hi ha aquesta dualitat de pensar que no té absolutament res a veure una persona que promou la religió amb una altra que realment pertany a aquest tipus de grups”, advertia el fotoperiodista santcugatenc Ricard Garcia Vilanova en una entrevista a aquest mitjà el 2020, “la solució passa per l’educació i la conscienciació social, però també penso que, lamentablement, estem en una fractura ja, i que en aquesta fractura hi estem entrant des de fa molt de temps”.
La islamofòbia ha crescut durant els darrers anys i afecta també als descendents de migrants, que acaben sent part dels “altres” tot i haver nascut aquí i mantenir o no certs elements culturals, religiosos o lingüístics del país o països d’origen dels seus pares. Així ho advertia la politòloga Siham Jessica Korriche, madrilenya filla d’un marroquí i una xilena, al darrer curs d’estiu de la Unipau. “Quan més diversa és la societat en què vivim, més creix la por i la idea de protegir allò que és teu”, argumentava en una entrevista a aquest mitjà en què també evidenciava que ningú es pot encasellar de forma estanca perquè el sentiment nacional no és homogeni, més encara per a persones que, com ella, tenen familiars d’origen diversos, “constantment se’m qüestiona d’on soc perquè no soc prou d’enlloc”.
L’estigmatització s’acompanya d’un discurs d’odi creixent, que legitima opcions polítiques excloents –tal com elCugatenc va analitzar a l’especial FOCUS Eleccions i Populismes, publicat abans de les darreres municipals– i que alimenta relats que no se sustenten amb les dades, com ara que l’increment de la població estrangera fa créixer la criminalitat.
