El 21 de març de 1960 la policia va obrir foc assassinant a 69 persones en una manifestació pacífica contra la llei de passes de l’apartheid que es practicava a Sharpeville, a Sudàfrica. 65 anys després, en el Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial, es reuneixen al Casal de Joves Desirée Bela-Lobedde, escriptora, ponent, activista afrofeminista i antiracista; i Heidi Ramírez, programadora cultural, fotògrafa i tècnica de l’Espai Avinyó del Programa Barcelona Interculturalitat; per parlar del racisme estructural i de la importància de lluitar contra aquestes desigualtats.
Heidi Ramírez va moderar la conversa assumint que “tot i que creiem que hi ha coses aconseguides, no podem donar res per fet”. La lluita ha de ser contínua. En la mateixa línia, Desirée Bela-Lobedde va parlar de la lluita antiracista com una lluita revolucionària: “si entenem que l’antiracisme és revolucionari, hem d’entendre que l’antiracisme no és un fet únic, sinó un seguit de converses contínues per no deixar d’aprendre”. Per les dues activistes, un dels problemes que encara arrossega el racisme és el fet de basar-lo en “experiències úniques”, quan es tracta d’un “paraigües estructural” que afecta diàriament la societat.
“Racisme quotidià”: violències subtils i acceptades
Bela-Lobedde va assegurar que si es basa el racisme en qüestions de violències o desigualtats puntuals, ubicades a la “punta de l’iceberg”, aquestes poden ser “fàcilment reprovables”. Cal, doncs, “visibilitzar el conjunt de normes i comportaments que estan molt arrelats i acceptats i, per tant, menys visibles”. El racisme quotidià es manifesta en petits gestos, comentaris i actituds que perpetuen la discriminació sense que sovint en siguem conscients. Des de prejudicis inconscients fins a tractes desiguals en la feina o en espais públics, aquestes accions mantenen estructures de desigualtat a la societat. La segregació escolar, l’atenció mèdica, l’accés a l’habitatge… Tot un seguit de quotidianitats “invisibles” travessades pel racisme estructural.
“Parles molt bé el català podria semblar una frase molt afalagadora, però estàs donant per suposat que no soc d’aquí i que no hauria de parlar bé el català”, va lamentar Bela-Lobedde. Per l’activista antiracista, tocar els cabells a una persona afro, assumir que les persones racialitzades tenen més capacitat esportiva o parlar d’elles com a persones “exòtiques” són marques racistes que evidencien que el llegat colonial i racista encara és present en el dia a dia de les persones que pateixen aquestes violències “subtils i acceptades”.
Supremacia blanca, la base del racisme
La supremacia blanca és una ideologia racista basada en la creença que les persones blanques són superiors a les persones d’altres grups racials i, per tant, haurien de dominar la societat. Aquesta ideologia ha estat utilitzada per justificar el colonialisme, l’esclavitud, la segregació racial i altres formes d’opressió al llarg de la història. Segons Bela-Lobedde, és la supremacia blanca “el sistema que posa al centre les experiències de les persones identificades o percebudes com a blanques”, creant sistema de relacions de poder dins de la societat.
Durant la conversa, Heidi Ramírez va voler preguntar sobre el perquè la societat catalana o espanyola té la sensació que el racisme que es viu aquí és un racisme de baixa intensitat. Bela-Lobedde ho va relacionar a una causa: la manca de reconeixement del sistema colonial espanyol i català, recolzat per l’absència de referències culturals que evidenciïn el passat esclavista: “Si no veiem, no ho coneixem”. “És important tenir la capacitat crítica de preguntar-se el perquè de les coses i ser conscients de l’imaginari que tenim”, va afegir Ramírez.
Durant la conversa, es va voler puntualitzar en el concepte de “fragilitat blanca” per fer referència al comportament incòmode que tenen les persones blanques quan se les acusa de racistes. “Com haig de ser racista si pago la quota de l’Open Arms”, marcava amb ironia Desirée Bela-Lobedde. Per l’activista, igual que els homes poden ser masclistes tot i estar casats amb una dona, “les persones poden ser racistes tot i tenir amics negres”.
No és el mateix ser “no-racista” a ser “antiracista”
Abans d’acabar la conversa, Desirée Bela-Lobedde i Heidi Ramírez van voler reivindicar la figura de l’”agent transformador” i l’actitud “antiracista”. Per les ponents, ser “no-racista” significa no tenir actituds o creences racistes, però sense necessàriament desafiar el racisme quan es presenta. En canvi, ser “antiracista” implica una acció activa contra el racisme, denunciant-lo i treballant per desmantellar les estructures que el perpetuen, una posició “indispensable” per elles. El silenci és una forma de complicitat en el racisme; quan no es qüestionen actituds, comentaris o polítiques racistes, es permet que aquestes continuïn existint sense oposició. Desirée Bela-Lobedde i Heidi Ramírez van voler concloure que no prendre partit beneficia el sistema de discriminació, mentre que alçar la veu és essencial per combatre’l i fomentar una societat més justa i igualitària.
