Fig. 1. Segons el pressupost de carboni de Catalunya, el 2030 hauríem d’haver reduït les emissions de CO2 un 55% respecte del 1990.
El govern de Barcelona ha rebut l’estudi que va encarregar sobre l’ampliació de l’aeroport Tarradellas. Els titulars són ben clars: el Comitè Assessor considera que l’ampliació és «urgent i necessària» perquè hem de passar de les 78 a les 90 operacions/hora. L’elit del teixit econòmic i empresarial de la ciutat ho celebra: més operacions, més turistes, més negocis, més diners, més creixement…
Hi ha algú que hagi quedat sorprès pels resultats de l’estudi? Hi ha algú que contemplés la possibilitat que les seves conclusions fossin contràries a l’ampliació? És clar que no, perquè és evident que la decisió sobre l’ampliació de l’aeroport, i l’encàrrec conseqüent de l’estudi, ja estava presa per endavant. No calia cap estudi per beneir la inversió. Tot i que ens han intentat vestir la mona d’objectivitat i de cientifisme, l’informe no té res a veure amb una veritable avaluació d’alternatives, no només a l’ampliació de l’aeroport sinó al model de mobilitat mateix.
Si consulteu al web de la Generalitat quins estudis es requereixen per a la presa de decisions en la inversió en infraestructures de mobilitat, trobareu que cal fer un estudi de costos i beneficis per poder decidir l’alternativa socialment més beneficiosa sobre el projecte en qüestió. Aquestes són les raons que se solen esgrimir per justificar la no ampliació de línies noves de trens/tramvies, com ara el tren de la Costa Brava-Olot o el tren de Manresa a Berga, projectes llargament demanats pels ciutadans i els governs locals.
El projecte d’ampliació de l’aeroport ha de passar per un veritable procés d’avaluació, amb criteris ben fonamentats, tenint en compte tots els costos i beneficis en joc i considerat altres alternatives com les següents:
Primer, una alternativa més estalviadora dels diners públics i amb menor impacte ambiental, que, encara que continuista del model de mobilitat basat en els combustibles fòssils, aprofiti millor l’infrautilitzat aeroport de Girona i millorés la connexió amb l’AVE a BCN.
Segon, una alternativa més transformadora que, a més de l’estalvi de recursos i el menor impacte ambiental, persegueixi reduir l’empremta de carboni substituint part dels vols per trens AVE o trens nocturns, quan el temps o la distància de viatge ho facin viable, tal com es proposa a l’ estudi Destino Barcelona cero emissions , finançat pel mateix govern de Barcelona.
Però propostes com aquestes no prosperen, perquè no s’ha pres mai seriosament la necessitat urgent de descarbonitzar el sector de la mobilitat i el transport, cosa que treu valor a qualsevol iniciativa dirigida a persuadir el viatger de canviar la forma de viatjar i encara pitjor, es valora i es fomenta l’increment de vols perquè això significarà més negoci, que és el que en realitat importa.
Els impactes ambientals considerats en l’ampliació de l’aeroport Tarradellas, bàsicament es redueixen a la llacuna de la Ricarda, com si fos l’únic impacte o el més important. Mai no sentiran res sobre l’impacte climàtic de l’ampliació. Semblaria que aquest fos un mal menor en el cas dels avions, com si la substitució del combustible fòssil pels combustibles SAF “sostenibles” per a l’aviació fos un problema resolt per d’aquí a dos dies. Res més lluny de la realitat.
Es parteix de la idea errònia que no hi ha alternativa a l’avió i que, per tant, es pot obviar el problema climàtic, com si el nombre total de vols fos irrellevant. Com que gairebé res no es pot fer per controlar les emissions de l’aviació, cau en la fal·làcia que ja no té importància controlar el nombre de vols. Amb aquesta base, com més vols millor, perquè més gran és el negoci.
Denunciem la hipocresia dels governs de Barcelona i Catalunya per ignorar el problema més urgent i crucial que afecta el cor de la idea d’ampliar l’aeroport del Prat: el canvi climàtic. Aquest fenomen ja està tenint un impacte directe sobre nosaltres, però les conseqüències seran molt més greus per als nostres fills i nets. I tot i així, els nostres responsables polítics no són capaços d’abordar el problema amb la serietat i el compromís que requereix la situació.
Alguns pretenen fer trampes al solitari per continuar en el camí de la insostenibilitat climàtica en què estem immersos. Ser coherents amb els nostres compromisos climàtics implica prendre mesures radicals en la descarbonització del sector de la mobilitat, que no només és el sector amb més emissions, sinó el que menys esforç de reducció ha demostrat.
El gràfic de la fig. 1 basat en el pressupost de carboni de Catalunya ens mostra de forma diàfana la velocitat amb què ens hem de descarbonitzar abans del 2030. Seguint les indicacions del Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic ara hauríem d’estar reduint les nostres emissions un 6,5% cada any fins al 2030.
El monitor d’emissions de Catalunya, amb una estimació actualitzada de les dades que oficialment es coneixen amb un retard de dos anys, ens indica que el 2024 les emissions van ser tan sols un 0,94% inferiors al 2023. Si finalment aquestes dades es confirmen, serien un senyal molt dolent que no estem complint els nostres compromisos climàtics.
Urgim els nostres governs a abordar un debat seriós sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona amb totes les dades a sobre de la taula. A hores d’ara de l’emergència climàtica, la píndola daurada del creixement econòmic no se sosté per justificar actuacions que posaran en risc la vida dels nostres descendents.
Neus Casajuana i Pau Noy son directius de l’associació Revo Prosperidad Sostenible
