Fet a Sant Feliu publica un reportatge i un vídeo documental sobre la recerca del tres joves del patrimoni oblidat de les mines d’aigua avui abandonades que bastien la ciutat i el camp santfeliuencs des de Collserola
No plou, o sempre plou massa poc. El context de sequera dels últims mesos ha fet arribar a una situació excepcional i cada cop s’apliquen més restriccions pel que fa a l’ús de l’aigua. Límits al consum, o no poder regar jardins ni netejar carrers amb aigua potable. Ens hem acostumat a veure buits els llacs del Palau Falguera i del Parc Nadal, i el paisatge ha canviat de color: en racons on fins fa poc creixia gespa, ara hi ha quatre herbes mal comptades. No plou gaire. Hi ha sequera. Falta aigua.
La situació excepcional permet prendre consciència que l’aigua és imprescindible però alhora també és un recurs escàs. I probablement en els propers temps encara ho serà més. Per això, convé aturar-se a reflexionar sobre el valor que té l’aigua, la relació que hi tenim i el paper que juga en relació amb el territori més proper, tant en qüestions com l’agricultura, com l’entorn natural o el nostre dia a dia. Potser és un bon moment per preguntar-nos d’on prové l’aigua que raja de l’aixeta, o fins i tot anar més enllà i descobrir com ha canviat l’abastiment d’aigua en els últims cinquanta anys en un lloc com Sant Feliu.
I si fem memòria i explorem la tradició dels recursos hídrics locals, toparem amb les mines d’aigua, un món d’aigües subterrànies que durant molt de temps va facilitar l’accés a l’aigua en molts indrets del municipi i que, amb el desús i l’oblit, s’ha acabat convertint en un aspecte desconegut per bona part de la ciutadania. Amb el propòsit de descobrir i donar a conèixer aquest patrimoni hidràulic subterrani a l’entorn santfeliuenc, un equip format pels santfeliuencs Jaume Campos, Josep Menargues i Oriol Valls estudia i explora des de fa tres anys les mines d’aigua de Sant Feliu. Un patrimoni hídric ignorat durant molt de temps que en època de sequera pren més rellevància que mai.
Un recorregut de 14 mines d’aigua a Sant Feliu
El Jaume és enginyer agrícola i arquitecte del paisatge, el Josep és informàtic i l’Oriol és ambientòleg. Els uneix la passió per la muntanya. I des de fa tres anys també els mou la descoberta de les mines d’aigua de l’entorn, que s’encarreguen d’explorar, investigar i donar a conèixer a la ciutadania, amb xerrades divulgatives o sortides guiades. Aprofitant els coneixements que tenen d’espeleologia, ambientals i agrícoles, a més de l’interès per l’entorn i moguts per l’entusiasme de continuar descobrint, cada dimarts es troben o bé per fer treball de camp o bé fent tasques de recerca a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.
“La primera reunió la vam fer l’any 2020”, explica el Jaume. I des d’aleshores no han parat. Com que “hi havia indicis que podien existir mines d’aigua a Sant Feliu, ens vam plantejar mirar què teníem”, apunta. Arran del temporal Gloria, van trobar que hi havia llocs d’on sortia aigua del terra. “Això va ser una de les coses que ens va engrescar a investigar i començar aquest estudi”, relata el Jaume, que afegeix que “avui dia podem constatar que aquells llocs d’on sortia aigua és per on abans passaven les mines, i amb aquelles precipitacions extraordinàries, fins i tot sortia aigua per fora”.
Amb el temps, tots tres s’han anat convertint en experts en la matèria, però d’entrada no va ser així, tal com explica el Josep: “Amb el Jaume ens coneixíem de GEPS, del Grup Excursionista de Sant Feliu, però el primer cop que em va proposar fer un estudi de les mines d’aigua vaig dir-li: ‘Mines d’aigua? Què és això?’”. Una pregunta semblant a la que es fa bona part de la ciutadania santfeliuenca, que viu d’esquena a la dotzena llarga de mines d’aigua repartides per Collserola que durant molts anys van abastir d’aigua la ciutat.
Perquè, què són ben bé les mines d’aigua? “Són canalitzacions que es van construir per captar aigua del subsol de l’interior de les muntanyes”, detalla el Jaume, que també especifica que “són com túnels o galeries que el que fan és agafar l’aigua i distribuir-la cap al lloc o l’indret on cal utilitzar-la”. A més, apunta que “un aspecte interessant de les mines d’aigües és que funcionen per gravetat, és a dir, que no necessiten energia. És aigua subterrània que es transporta sota terra, i es manté amb molt bona qualitat quan arriba al lloc d’ús”.
Ara mateix a Sant Feliu hi ha “detectades i inventariades 14 mines”, segons explica. Però compten que poden haver-n’hi més, perquè “hem explorat només uns 4,5 quilòmetres lineals de galeries, i suposem que la longitud total pot rondar els 10 quilòmetres”. La història de les mines va lligada “als canvis socioeconòmics que van haver-hi durant els segles xvii, xviii i xix a Barcelona, en què hi ha canvis en el model productiu de l’agricultura: el cultiu de secà passa a regadiu i es requereix més aigua”. I hi ha diferents tipus de mines, tant les lligades “a les petites masies que tenim distribuïdes pel terme municipal, que tenen entre deu i cent metres de recorregut, i servien per abastir la casa d’aigua de boca i per regar petits camps”, com les que van lligades a les masies i palaus, com Falguera, Torreblanca o Can Nadal, “que poden tenir entre tres i quatre quilòmetres”.
Treball de camp i divulgació per recuperar les mines i reivindicar-les
“Les mines es van deixar d’utilitzar perquè hi havia canvis en la salut de l’aigua, i es va prioritzar l’ús de l’aigua procedent del riu Llobregat”, explica el Jaume. Actualment, no totes estan igual de conservades: “les que estan més a prop de la trama urbana són les que estan més deteriorades o costen més de trobar. I a mesura que ens allunyem de la trama urbana, les mines estan en millors condicions i en alguns casos continua rajant aigua i es distribueix durant uns metres”. Tot i això, també fa referència a la manca de manteniment durant els darrers cinquanta anys i el desús, que també fan que sovint no estiguin en bones condicions.
El treball de camp que fa l’equip de mines es basa a “trobar algun indici per seguir algun tipus de canalització”, tal com explica l’Oriol. “Primer de tot hem de detectar on són les mines, i com s’hi pot accedir, ho hem d’explorar”, explica el Jaume. Hi solen anar tots tres junts, “però no entrem mai tots tres dins la mina per un tema de seguretat; així, si passés qualsevol cosa a dins, el que està fora pot ajudar”, assegura el Josep. I mentrestant ell, que és qui sol quedar-se a fora, aprofita per fer manteniment: “netejo una mica i desbrosso l’entorn”.
Durant l’exploració de la mina, “prenem dades de tot el trajecte i els ramals que hi hagi, ja sigui des de material fotogràfic fins a mesures per fer el treball topogràfic, o georeferenciar per on passa la mina, per després poder fer un dibuix digital i poder explicar a la gent com és aquesta mina, quins problemes té i com s’ha construït”, comenta el Jaume.
A més, també busquen documentació a l’arxiu. El Jaume lamenta que “documentació de mines d’aigua a Sant Feliu n’hi ha molt poca o gens”. Per això, també aposten per la divulgació de la feina que estan fent: “pensem que és important explicar el que hi ha i per això fem xerrades, o visites guiades”. En general, la gent que ha vist les mines per dins “solen quedar molt sorpresos de la magnitud del que hi troben i de poder entrar a veure aquestes construccions de fa tres segles”, subratlla.
Per la gran majoria, les mines d’aigua són elements molt desconeguts i això és un altre dels cavalls de batalla de l’equip: treballar per donar a conèixer aquest patrimoni hídric i reivindicar-ne la memòria, o fins i tot la possibilitat d’estudiar aquestes mines per saber si encara es podrien aprofitar. El Jaume posa sobre la taula el fet que “hi ha trams de galeria que encara estan en bones condicions, però no es fan servir; la realitat és que han quedat en l’oblit i ningú no se’n fa càrrec”. En aquest sentit, també lamenta que “l’interès de les administracions locals per les mines d’aigua abans del decret de sequera era nul, però durant el decret de sequera ha continuat sent nul”.
Explorar les possibilitats de tornar a fer servir l’aigua de mina
Més enllà de la recerca patrimonial, un dels grans interrogants és si hi ha possibilitats que les mines d’aigua tinguin alguna funció més, especialment en un context de sequera com l’actual. Segons l’equip de mines, per respondre aquesta pregunta caldria fer-ne un estudi a fons, però “l’objectiu del nostre estudi és generar reflexió i debat sobre aquestes qüestions”, apunta el Jaume. I afegeix que “la UNESCO té eines respecte dels elements tecnològics ancestrals, que és el que serien les mines de Sant Feliu, que fomenten tenir-ne cura perquè en un futur immediat poden donar respostes de cara a mitigar emergències climàtiques”.
Hi ha diversos exemples propers que fan servir l’aigua de mina. Un és a Sant Feliu mateix, a l’escola Bon Salvador, “on encara hi arriba aigua de mina, perquè sempre ha estat en funcionament, i gràcies a això, pot aprofitar aquesta aigua per regar la finca, ara que no es pot fer servir aigua de boca pel decret de sequera”, tal com detalla l’Oriol. D’altra banda, el Jaume descriu més casos d’èxit, com “el parc de Can Rigal de l’Hospitalet, que rega amb el 10 % de l’aigua de la mina de Can Rigal, o el parc de Can Mercader de Cornellà, que omple els llacs amb aigua de la mina de Can Mercader, que encara funciona i no està malmesa, i això permet no haver de fer servir aigua potable o regenerada”.
En aquest sentit, l’Oriol planteja com “en un context climàtic com l’actual, es podria aprofitar aquesta aigua, que continua estant a les mines però que no està canalitzada, potser per regar els parcs del municipi, perquè al final la majoria de mines són públiques i aquesta aigua s’està perdent i es podria fer servir”. I el Jaume subratlla que “volem veure com aquestes mines poden donar respostes tant per al que van ser construïdes com possiblement per a nous usos”.
Descobrir el patrimoni de les mines d’aigua també és una manera de donar a conèixer a la ciutadania l’entorn més proper sense que caigui en l’oblit. Per això, el Josep remarca que treballen per “donar a conèixer aquestes estructures i, potser algun dia, poder captar aigua altre cop d’aquestes mines”. I assegura que “hi ha un desconeixement del parc de Collserola per part de l’Ajuntament i de tothom en general. Hi ha un abandonament perquè aquest patrimoni no s’ha transmès a ningú i les estructures estan totalment oblidades”.
“Poder reviure aquestes mines, sobretot que es puguin documentar bé, i protegir-les perquè no s’acabin de deteriorar”. És el que defensa l’Oriol a l’hora d’explicar el sentit de la feina que estan fent, i també considera que d’alguna manera, es tractaria de “conservar la primera xarxa d’abastament d’aigua que hi va haver a Sant Feliu”. També ho veu així el Josep, que afirma que “amb el coneixement i la memòria d’aquestes estructures, al final es manté viva la mina”. En aquesta sintonia, el Jaume també pensa que “el patrimoni és millor quan s’utilitza i fer el que estem fent és una manera d’aturar-ne el deteriorament”. I conclou reivindicant aquesta tasca de fer visible allò que és invisible, com passa amb les aigües subterrànies, perquè “al final allò que no es veu no es coneix, i és difícil de valorar”.
(*) Recupera el reportatge escrit, el tràiler i el documental “Els altres camins de l’aigua”.
