El Miquel Sousa i l’Albert Obiols d’aquí un mes viuran la gran aventura de la Titan Desert 2023. Una cursa de BTT de més de 600 quilòmetres de recorregut i 7.700 metres de desnivell acumulats durant sis etapes. Les muntanyes, les dunes i el desert del Sàhara s’uneixen del dia 30 d’abril fins al 5 de maig per oferir unes condicions extremes. Ells van en representació de Sant Feliu en la classificació per municipis, una modalitat en parelles.
Queda poc més d’un mes per la Titan Desert 2023. Què sentiu al cos quan us adoneu que d’aquí poc us convertireu en uns “titans”?
Albert: Una mica d’alegria i una mica de por. Portem molt d’esforç i volem arribar-hi ja, però, i si no estem preparats?
Miquel: Queda només un mes… Em sento fort, però potser no estic tan fort com em penso. També sento pressió de no acabar-la. Ara tenim molta gent al darrere que confia en nosaltres.
Miquel, recordes el dia que l’Albert t’ho va proposar?
M: Ho recordo com si fos ahir. Tenia molt clara la resposta. Vaig haver de consultar-ho primer a casa, però tenia molt clar que li diria que sí.
Era una cursa que ja portaves a dins.
M: Tot el que siguin curses de BTT ho porto a dins. Competir, en general, sempre m’ha agradat. La Titan, juntament amb la Cape Epic, són dues curses que segueixo des de fa molts anys. Sempre pensava que algun dia les faria. I mira, de moment, a punt de fer la Titan.
I a tu, Albert, d’on et va venir la motivació?
A: Des de molt jove tinc gravada la Titan dins meu. Sempre l’he seguida. De fet, recordo molt quan, ara fa ja deu anys, l’actor i presentador Santi Millán la va fer. Per una banda, vaig pensar que estava boig. Després, però, vaig dir: jo vull fer això.
Parlem, aleshores, del repte esportiu de la teva vida?
A: Per mi, sí. Per mi és el repte més gran plantejat fins ara.
La Titan és una carrera de desgast. Com s’afronta això mentalment?
A: Anar amb parella suposa un avantatge bastant gran. Sí que és veritat, que en aquestes competicions, la gent s’ajuda molt. Però, al final, tenir alguna persona de confiança al teu costat et fa tirar endavant. Em tranquil·litza pensar que no em quedaré tirat sol enmig del desert del Sàhara.
M: Jo crec que el condicionament físic influencia molt a com et trobaràs mentalment. Si ens sentim forts, mentalment no patirem. Si el cos no defalleix, és més fàcil que el cap aguanti.
No vull posar-vos més inseguretats al cos, però, la taxa d’abandonament es troba entre el 50 i 60%. Us fa por aquesta dada?
A: Sobretot per aquesta dada, l’objectiu principal és acabar-la. No volem acabar els primers. Bé, tampoc ens hem d’enganyar, seria genial.
M: Aquest 50-60% de persones que abandonen ens sembla una bona dada per estar satisfets quan aconseguim arribar al final. Més de la meitat fallen en l’intent. Anem, doncs, a acabar-la. A més, n’estem convençuts.
Físic i psicològicament aneu preparats. Ara bé, quines condicions nutricionals viureu durant aquells sis dies?
M: En l’àmbit nutricional, ja fa setmanes que intentem adaptar al nostre cos als complements i suplements que ingerirem durant aquells dies. Actualment, ja ens preparem el cos prèviament a l’entrenament; durant, també ingerim carbohidrats i electròlits que complementem amb aigua per no defallir; i després de l’activitat, preparats de proteïna per poder recuperar el múscul. Hem de comprovar que tot allò que portem pels sis dies se’ns posa bé.
A: Són substàncies químiques les quals el cos no està acostumat. De fet, durant el nostre primer entrenament junts, una cursa a Monegros, vaig experimentar amb una nutrició suplementària nova. El primer dia de ruta, genial. El segon? Tot del revés. A partir d’aquí, vas provant marques i productes fins que trobes aquells els quals el teu cos accepta.
Per preparar-vos, us heu entrenat pels voltants de Sant Feliu i per les zones naturals de l’àrea metropolitana. En l’aspecte tècnic, com s’equiparen aquestes zones amb les exigències d’espais tan desèrtics com Monegros o el Sàhara?
A: El terreny serà diferent, segur. Al final, però, la resistència del cos és la mateixa tinguis un tipus de pedra o un altre. Si tu tens una bona condició física a les cames, aquestes aguantaran més adversitats. Tenim la sort, a més, de tenir un riu al costat. Ens hem fet una de quilòmetres amunt i avall… És el que més s’assembla del nostre voltant al sòl que ens trobarem allà.
M: Físicament també hem treballat molt amb entrenaments acumulats: un dia, dos dies, tres, quatre, fins a cinc. Que el cos s’acostumi a no fer sortides puntuals. Sortir un dia, estar cansat, però l’endemà tornar a sortir. És el que podem fer per intentar complir amb les exigències d’aquelles zones tan dures.
Per què, quantes hores calculeu que podreu estar aquells dies pedalant?
M: Si tot va bé, sense imprevistos, unes sis hores. Si ens comencem a perdre o tenir problemes, com poden ser punxades, podem arribar a fer catorze hores.
I fins ara, quantes hores heu arribat a fer en ruta?
M: La meva sortida més llarga ha estat d’unes cinc hores.
A: Jo n’he fet de més llargues. He arribat a fer vuit hores. Però de manera puntual. No sé com reaccionarà el cos tants dies.
Compteu amb una estratègia, entenc.
A: La idea és guardar, guardar i guardar. I quan comencem a veure la llum, aleshores, començar a anar més forts. Sempre haurem d’anar a dos punts menys dels nostres entrenaments per poder arribar a les últimes etapes.
M: A partir de la quarta etapa, ja ens podrem deixar anar una mica.
Aneu en parelles. Hem parlat del suport i la companyia com a avantatge. Anar en equip, però, també vol dir arribar junts als punts d’avituallament, anar al mateix ritme…
M: També podem tenir el doble d’avaries… Tot allò que li passi a un, li passarà també a l’altre.
A: Haurem de fer una mica de pedagogia. Sí, tens més possibilitats de tenir algun problema, alhora, però, tens menys opcions de defallir, de desmotivar-te. Si a algú dels dos ens passa alguna cosa, l’altre serà allà amb ell.
Sou la parella que representeu Sant Feliu.
M: Anar en nom de Sant Feliu? M’omple d’orgull.
A: Som de Sant Feliu de tota la vida, vivim molt la ciutat. I anar amb el seu nom com a representació, ens fa molta il·lusió.
És una aventura molt costosa. Aquesta representació s’ha traduït en algun ajut oficial?
A: Bé, ens han ajudat a donar-nos veu i difusió. Però a nivell econòmic, no. Vam picar a la porta de la regidora d’esports. Ens van comentar que estarien encantats, però no hi havia recursos econòmics. Va com va.
M: Podríem dir que hem rebut suport moral. Sabíem que a altres poblacions les institucions sí que havien ajudat als seus atletes. Però, som conscients que, tot i anar en representació de Sant Feliu, és un repte personal, un capritx.
Sí que compteu, però, amb un equip de sponsors d’empreses de Sant Feliu al darrere, no?
A: Per sort! N’estem molt agraïts. La inscripció en sí ja és cara, però considero encara que tots els perifèrics que envolten la competició tenen un cost més elevat: el vol, enviar les bicicletes cap allà, buscar un entrenador, els complements nutricionals, una bossa especial per no sé quin moment… Tot de coses que acaben sumant més que la mateixa inscripció.
M: Hem picat a les portes d’empreses de Sant Feliu, perquè es facin seva l’aventura. MTK Space, Bar Matacàs, Sprint Bike, Farmàcia Taulé Martí i Hilbar són els negocis santfeliuencs que han confiat en nosaltres.
I el suport familiar? Són moltes hores que recentment li heu dedicat a tot el que envolta la competició.
M: Tinc un fill molt petit que em requereix molt. He hagut d’entrenar abans d’anar a treballar per conciliar el millor possible el temps amb la família. I quan estic a casa? Doncs dedicar molt més temps. Al final, la meva parella sap la il·lusió que em fa aquest projecte i també li agrada veure’m engresca’t.
A: Ens ajuden molt. A deslliurar hores per poder entrenar, ens ajuden a mentalitzar-nos, a motivar-nos, … Però, sobretot han aguantat els nostres 50.000 mil vídeos sobre la cursa o tots els nostres dubtes de gestió que no acabàvem mai de decidir.
Parlem de bicicletes i parcs naturals. S’està restringint molt la pràctica de la bicicleta en aquests entorns. Els amants de la bicicleta sempre parleu de “regular i no prohibir”. Però, com es pot aconseguir un equilibri entre la protecció dels parcs naturals i l’accés de ciclistes?
M: Amb conscienciació, educació i manteniment dels camins. Jo com a ciclista, estic molt indignat amb la gestió del Parc de Collserola, i aquí també s’inclouen municipis com Sant Feliu de Llobregat. El problema recau en el fet que entorns naturals copien les dinàmiques de gestió de Collserola. Unes dinàmiques que es basen en la restricció i la prohibició. Intentes parlar amb ells com a associació ciclista i et tanquen la porta. Tenen la idea que un parc natural és per anar a sentir els ocells. Estic molt d’acord amb la protecció dels parcs naturals. Però, en comptes d’agafar un model de protecció com en el cas dels Pirineus, on les pistes d’esquí a l’estiu passen a ser camins de ruta per BTT, decideixen prohibir. Aquí et limiten l’accés quasi només per pistes forestals que, evidentment, tens uns límits de velocitat i on has de compartir espai amb vianants, corredors… La zona de la Carretera de les Aigües? Allà cada dos per tres hi ha accidents.
Què proposes, doncs?
M: Primer, que parlin, que negociïn. Que es posin rètols senyalitzadors per avisar als vianants de la seva prioritat en el pas. Però, que també avisin que poden passar bicicletes. De fet, no cal ni que això ho mantinguin les institucions, hi ha grups esportius, com el GEPS, el Grup excursionista de Sant Feliu o el CEM de Molins de Rei, que ens implicaríem per resoldre-ho. Ells s’excusen, però, que no podem passar perquè erosionem massa. No hi ha res que erosioni més que les condicions meteorològiques. Una bicicleta no erosiona més que un corredor. Són excuses mandroses per no voler regular. A més, aquesta sensació de perill cap als ciclistes que es crea socialment, tot i que la majoria anem amb cura i demanem disculpes quan és necessari, es tradueix amb una població que actua com a agent de l’ordre. Aleshores, és quan ens trobem branques col·locades expressament per fer-nos mal o fils de cable que van de punta a punta del camí. És mala llet, sí. Però no és culpa seva, sinó de la mala gestió de la problemàtica del Parc de Collserola.
Albert, Miquel, us venen 6 dies de ruta pel Sàhara. Què us ensenyarà el desert?
A: No sé què esperar. El que sé és que m’ensenyarà moltes coses de mi mateix. La Titan serà una experiència molt patidora, però molt introspectiva. M’ajudarà a conèixer-me més; els meus pensaments, els meus límits. En les situacions de desgast t’adones de noves maneres de pensar i viure que no tenies previstes fins ara.
M: Jo també espero el meu creixement personal. I també en conjunt, un amb l’altre.
Aquesta entrevista s’ha publicat primer al diari Fet a Sant Feliu
Text: Mariona Pina
Foto: Marc Rius
