La Nadia Ghulam va visitar l’Institut Escola Pere Viver per explicar-nos la seva història de vida. Una xerrada plena d’emocions a la qual alguns alumnes del curs de 3r d’ESO del centre va tenir la sort d’assistir i van redactar el text que publiquem a continuació:
Hem conegut com, en un segon, l’horror de la guerra pot destrossar una família sencera. Un horror que va ser menor gràcies a l’amor de la seva família, un amor mutu que li va salvar la vida. Ella no en té cap dubte que les històries que li explicava diàriament la seva mare a l’hospital, al llarg dels mesos que va estar ingressada, la van empènyer a sobreviure d’una mort pronosticada pels metges d’aquell hospital de Kabul.
També hem pogut conèixer un país diferent. Els estereotips enfosqueixen i oculten l’Afganistan d’abans de la guerra. Kabul, la ciutat natal de la Nadia, és la més poblada d’Afganistan; la seva capital està situada a la part alta d’una vall estreta situada entre les muntanyes de l’Hindu Kush. És una de les capitals més altes del món, a 1.790 metres sobre el nivell del mar. Una ciutat amb més de 3.500 anys d’antiguitat. A través de les paraules de la Nadia, ens l’hem imaginat com un lloc bellíssim i misteriós, abans de la cruel guerra, plena d’històries passades i d’arrels culturals profundes.
Viure en un país en guerra
La vida de la Nadia es va tornar molt gris el 1991 per culpa de la guerra i l’horror de les armes i els bombardejos. El país estava en guerra després de la retirada soviètica. El dia de la desgràcia, a casa seva hi havia convidats, un fet molt comú a Afganistan, ja que és un país molt hospitalari. La seva mare anava a buscar els dolços que tenia amagats, i ella intentava seguir-la per saber on els ocultava.
La mare en veure-la li va dir que s’esperés a la sala, just en aquell moment, una bomba va caure a casa seva. El caos i el foc van ser els nous terribles convidats. Tot s’estava cremant, incloent la Nadia. La seva mare va saltar sobre el seu cos per apagar el foc que l’estava cremant amb el seu propi cos. Afortunadament, la Nadia i la seva mare van poder sobreviure, el seu germà no va tenir la mateixa sort, i el seu pare va emmalaltir i va entrar en una depressió post traumàtica de per vida. La seva ment no volia admetre que el seu únic fill hagués mort.
Mentre la Nadia va estar ingressada a l’hospital, tots els metges li van dir a la seva mare que no sobreviuria, era impossible en l’estat en que havia quedat, fruit de les flames a causa de la bomba. Contra tot pronòstic ho va superar, i mesos després va poder sortir del centre sanitari. Van ser moments d’alegria i de tristesa alhora. La Nadia estava viva, però els talibans ja estaven al govern d’Afganistan i la vida era molt difícil per a les famílies que no tenien cap home.
Després de la mort del seu germà i la malaltia del seu pare, algú s’havia de posar a treballar, però a l’Afganistan, dominada per un règim opressiu, les dones tenien prohibit sortir al carrer sense estar acompanyades per un home, i molt menys treballar, per tant, la Nadia va prendre la decisió d’agafar la identitat del seu germà per poder sortir al carrer i treballar. Aquella nova identitat la va tenir durant deu llargs anys, en els que va haver d’inventar-se excuses estrambòtiques perquè no la descobrissin.
Començar una nova vida a Catalunya
Avui dia la Nadia ja és ciutadana legal al nostre país, no ha estat fàcil, ha trigat setze anys en aconseguir-ho. Ens va explicar que el primer lloc del món on va ser refugiada va ser al seu propi país, a l’Afganistan, on va passar dos anys vivint a un camp amb molts perills i mancances, es passava molta gana i moltes malalties. I malgrat que allà no arribaven les bombes, les condicions eren pèssimes, com ella mateixa ens va dir, “les bombes et maten una vegada, allà t’estan matant cada dia”.
La Nadia és molt dura quan parla de la guerra i de les greus conseqüències que provoca a milions de persones innocents. Actualment al món hi ha 64 països que estan en guerra i 110 milions de persones desplaçades per motius de guerra. A Occident la gent pensa que la gran majoria van a parar a Europa, però això no és així, la gran majoria són refugiats al seu propi país o als països propers.
La Nadia ens va voler fer una reflexió sobre la guerra al seu país i a tots en general. Ens va explicar que la causa dels conflictes són els recursos econòmics que tenen molts territoris dels que es volen apoderar persones sense escrúpols. Afganistan és un país ric en petroli, en gas i en pedres precioses.
La sort li va arribar al camp de refugiats, quan una periodista catalana, la Mònica Bernabé, es va assabentar de la seva història, i la va ajudar a venir a Catalunya, on va arribar amb 21 anys per ser intervinguda a l’hospital i ajudar-la a superar les seqüeles de les bombes a la seva pell, marques d’una guerra que per ella no acabaran mai. Al llarg de la seva vida, ha passat per vint-i-una operacions d’una durada d’aproximadament deu hores cadascuna.
La vida a Espanya, Catalunya, Europa, no és fàcil per a una persona refugiada. Hi ha moltes traves burocràtiques per aconseguir legalitzar la situació de residència, per aconseguir estudiar, per demostrar els estudis fets al país d’origen… Ella ha estat una afortunada. Té la gran sort de tenir una segona família, la seva família catalana, que la va acollir i li va donar afecte i la va ajudar a fer el que més desitjava en aquest món, poder estudiar. Així es va poder matricular a un grau d’informàtica.
Va escollir informàtica perquè com que no sabia l’idioma, creia que seria el millor, ja que amb l’anglès que sabia, pensava que seria suficient. Ens va explicar l’anècdota del primer dia de classe. Les classes començaven a les vuit del matí, ella a les sis ja hi era a la porta. Anhelava començar a estudiar. Després d’esperar durant dues hores, va anar-hi a l’auditori, on es va quedar admirada, ja que hi havia taules i cadires!!!
A l’escola del camp de refugiats no hi havia ni cadires ni taules, ni material ni ordinadors ni… A Catalunya s’ha pogut formar i gràcies a l’educació és una dona independent que pot fer la feina que més li agrada, tant a Catalunya com a l’Afganistan, on espera tornar properament. Mentre arriba el temps de complir el seu somni de tornar a l’Afganistan i transmetre tots els seus coneixements, ajuda les nenes i les dones afganeses amb la seva ONG, Ponts per la Pau, una organització per donar educació de forma clandestina a l’Afganistan.
Aquesta és l’admirable història de la Nadia Ghulam, una dona valenta i valerosa que va haver de lluitar molt per poder tirar endavant la seva família en un país on l’opressió cap a les dones era i és brutal. Per aquest motiu volem explicar i reconèixer la història i el valor de la Nadia. Les seves paraules ens van emocionar i ens van tocar el cor, també ens va servir per obrir la ment als fets que succeeixen molt a prop nostre i que desconeixem.
Ens acomiadem amb una frase de la Nadia que creiem que resum el seu esperit i el seu pensament: L’educació és el més important que tenim ja que és la llavor de la pau.
Entrada publicada també al diari egarenc Malarrassa.
Text: Hèctor Muñoz Rodríguez, Martina Prats Santano, Alexia Quintana Silva (alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Escola Pere Viver)
