A la campanya electoral seria convenient preguntar per què volem tantes armes? Per què volen ocupar el segons lloc del món en despesa militar? No seria millor parar l’espiral armamentista i la retòrica amenaçant? No és millor fer treballar la diplomàcia?
Des de l’inici de la guerra d’Ucraïna diversos presidents i ministres de la Unió Europea coincideixen en afirmar que Rússia es una amenaça per Europa, que ens vol envair, que ens vol atacar militarment i que per la qual cosa, cal adquirir més armes, augmentar els estocs i armar-se amb noves armes dotades de noves tecnologies. Aquest discurs va acompanyat d’acords polítics per impulsar les adquisicions d’armes, incrementar la producció i la inversió en desenvolupament de noves armes “made in EU”.
Estem en període electoral, el 9 de juny es votarà el parlament europeu. Malgrat estar en campanya electoral es parla ben poc sobre polítiques europees, de quin problemes considerem que es urgent fer front o de quin son els grans reptes de futur, de si cal harmonitzar polítiques social o fiscals. Res! a Espanya les declaracions dels líders polítics, que diàriament recullen els mitjans de comunicació, son declaracions buides, sense contingut, sense anàlisi i sense propostes, simplement es llencen improperis.
Encara que el discurs en públic es buit de contingut, això no significa que no es desenvolupin polítiques, que a la UE no es planifiqui a curt i llarg termini. Al 2014 en una cimera de la OTAN, el president Obama va comunicar als seus socis que els interessos dels EEUU es desplaçaven cap a Àsia i que la seva voluntat era desentendre’s de la seguretat Europea. En aquesta cimera els països europeus es van comprometre a augmentar la seva despesa militar fins el 2%. Des del 2016 i fins l’aprovació dels pressupost del 2021 varen tenir lloc diversos debats i acords sobre quin impuls donar a la defensa europea. Per primera vegada el pressupost de la UE tenia Capítol de Defensa, es va posar en marxa el Fons Europeu de la Defensa que tenia dos pilars, incentivar la compra d’armes conjuntes per almenys tres estats i impulsar el desenvolupament de nous sistemes d’armes de fabricació europea, 13.000 milions €.
Als estats els costava incrementar fortament els pressupostos de defensa, no comptàvem amb una opinió publica favorable, la guerra d’Ucraïna i la por a que Rússia ens pugui atacar militarment s’ha fet servit per inclinar les enquestes d’opinió en el sentit de donar suport a que els estats incrementin la despesa militar. Com sempre generar por inclina les enquestes d’opinió de manera favorables a les polítiques que volen implantar els governs.
Les polítiques que la UE ha estat implementat en aquesta últims 10 anys podem resumir-les en:
Polítiques dirigides als Estats: la Comissió Europea els demana que gastin mes en adquirir armes, ens diuen que els estats gasten poc. Poc o massa es una valoració subjectiva i a mes “poc” es un concepte comparatiu, poc respecte de que o de qui?. Segons el SIPRI al 2023 la despesa militar mundial ha estat de 2,44 bilions de $ la primera posició l’ocupa Estats Units amb 916.000 milions $, Europa 374.000 milions € (UE mes Holanda i Regne Unit), Xina 296.000 milions $ i Rússia 109.000 milions$, tots quatre concentren el 70% de la despesa militar mundial. Es evident que Europa gasta menys de Estats Units, però si ens estem preparant per una guerra amb Rússia cal observar que nosaltres gastem quasi quatre cop mes. Per tant cal considerar ¿qui amenaça a qui?.
La Comissió Europea per ajudar a que els estats gastin més en armes va decidir que subvencionaria fins un 25% de la despesa en l’adquisició d’armes si les compres eren del mateix material i per almenys entre 3 estats, es a dir, si 3 estat compraven el mateix la UE subvencionaria als estats aquesta compra.
Aquesta mesura sembla ser insuficient i ha posat en marxa més mesures que ajudin als estat membres a gastar mes en armes: Per una part, es permetrà que el Banc Central Europeu faciliti liquiditats als estats amb eurobons, diners públics per endeutar-se; en segon lloc, ara que tornaran les mesures d’austeritat pressupostaria permetrà que el deute produït en la compra d’armament no computi dintre del dèficit públic de l’estat (creativitat comptable), en tercer lloc, tornen a plantejar eliminar el IVA a la industria militar, ja es va plantejar en els anys 2016 i 2017, però no va haver-hi acord i en quart lloc, aprofitant l’experiència de les compres conjuntes de vacunes per la COVID, s’ha posat en xarxa una unitat per realitzar compres conjuntes de projectils per Ucraïna. La idea es que aquesta unitat esdevingui permanent i es pugui dedicar a realitzar encàrrecs a la industria europea de manera conjunta per diversos estats. Finalment, recordar que la presidenta Von der Leyen ha anunciat que en el proper mandat tindrem Comissari de Defensa UE.
Polítiques dirigides a la industria militar. Els Estat membres i la Comissió Europea consideren que els diferents ministeris de defensa estan escassos en estocs d’armament i que es necessari incrementar la producció europea. Per aquesta raó demana a la industria que incrementi el volum de producció, que ampliï les instal·lacions i que inverteixin en el desenvolupament de noves armes amb noves tecnologies de marca UE. Es evident que la industria al davant d’aquesta petició el que demana son dos coses, una crèdits públics per portar a terme inversions i ampliacions a les fabriques i segon lloc contractes a llarg termini que assegurin la compra de tota la producció. Els propietaris de la industria militar volen seguretats, si tenen que invertir per incrementar la producció volen tenir els contractes a llarg termini signats abans d’invertir.
En aquest sentit a l’abril de 2024 els ministres de finances de la UE han acordat canviar les normes del Banc Europeu d’Inversions (presidit per N. Calviño). Les normes anteriors no permetien, concedir crèdits a la industria d’armes i municions. Pues ja no està prohibit i s’ha obert una línia de crèdit de 6.000 milions € fins 2027.
Aquesta mesura s’ha complementat en l’aprovació per part de la Comissió Europea de la primera Estratègia Industrial Europea de Defensa, març de 2024. Aquesta estratègia estableix objectius i indicadors, en concret marca l’objectiu que pel 2030 el 40% de les compres de material militar es vol que siguin conjuntes i que el 50% de la despesa en defensa dels estats membres es porti a terme en la industria de la UE i que pel 2050 sigui del 60%. En definitiva, pretén que l’increment de despesa militar que els 27 estan portant a terme no se’n vaja cap els Estats Units, sinó que en un 50-60% es compri a la industria militar europea; en aquest moment quasi el 70% de les armes que es compren en Europa son de fabricació americana.
La recerca militar (l’I+D militar) també està inclosa en aquestes polítiques. Estem iniciant una nova era marcada per les noves tecnologies, la UE no vol quedar endarreria en aquesta cursa. Cursa que també es dona en el sector militar i en el desenvolupament de nous sistemes d’armes. El Fons Europeu de la Defensa (FED) ha estat dotat amb 8.000 milions €, pel període 2021-2027, per subvencionar a la industria militar, en fins al 100 de la despesa del projecte, per fer recerca i desenvolupament de nous productes d’us militar. Dels primers 34 projectes de recerca de nous dissenys de sistemes militars 11 d’ells inclouen utilitzar noves tècniques d’Intel·ligència Artificial amb aprenentatge profund.
Torna a sorgir el debat de retornar al serveix militar obligatori, “la mili”. Diversos països de la UE tornen a posar sobre la taula el reclutament de joves per fer un servei militar, incloses les dones. Es considera que els joves no tenen predisposició a anar la guerra i no mostren actituds patriòtiques. Per tant, caldrà un cer adoctrinament i que considerin que està en les seves mans defensar el projecte polític i cultural que representa la UE. Aquest debat diversos estat ja l’estan posant sobre la taula i requerirà de suport social. No crec que sigui com el reclutament que vàrem tenir a Espanya abans de l’abolició de la mili, no crec que es centri en destreses en armes sinó en adoctrinament.
Ens trobem en un escenari de preparar-se per la guerra, de tenir exercits més poderosos, d’implicar a la població en la defensa de l’Estat, d’estar més armats i amb majors capacitats d’intervenció. Continuem amb la política de dissuasió “i jo més”, com un joc psicològic per fer creure a l’adversari que tu tens mes armes i que aquestes son més poderoses que les seves, que no te que intentar atacar-te o sortirà perdent. Aquest joc psicològics condueix a una espiral d’amenaces on qualsevol error pot ser catastròfic i una nova cursa d’arment.
La experiència de la historia es indica que quan el militarisme creix, quan la despesa militar creix, quan l’estoc en armes creix o la retòrica militarista eleva el to, estem en preludis de guerra. Quan els tambors de guerra sonen cal a callar-los aviat o quan vulguem reaccionar serà massa tard, ja estarem dintre de la guerra.
A la campanya electoral seria convenient preguntar per a que volem tantes armes? Per que volen ocupar el segons lloc del mon en despesa militar? Quan tanta població te dificultat per arribar a final de mes o quan l’amenaça el canvi climàtic veiem que ens afectarà greument, cal preguntar: es aquesta una despesa tan necessària? Els ciutadans que volen dissuasió o distensió? No seria millor parar l’espiral armamentista i la retòrica amenaçant? No es millor fer treballar la diplomàcia?
Com dèiem estem en campanya electoral, parlem de política a la UE? Que proposem?
Tica Font, presidenta de Centre Delàs d’Estudis per la Pau
