Aquest estiu, el conte “Els desperfectes”, de l’escriptora i editora Irene Pujadas, nascuda a Sant Just, es va convertir en el primer relat català publicat a la revista estatunidenca The New Yorker. Aquest text és també el que dona títol a la seva recopilació de vint-i-un contes, amb la qual va guanyar el Premi Documenta 2020. Tot i estar sovint eclipsat per la novel·la, aquesta autora ha sabut demostrar la força i capacitat d’impacte del conte com a gènere literari.
Quan et vas començar a interessar per la literatura i com vas aconseguir fer el salt a ser escriptora?
Sempre m’ha agradat escriure, tot i que hi ha hagut èpoques en què ho feia menys, ha estat una constant a la meva vida. Recordo que, amb 13 anys, ja pensava que, malgrat les decepcions del món real, la creació literària no té límits. El 2019 em vaig proposar escriure un conte a la setmana. Pot semblar un exercici banal, però a mi, que em costava acabar projectes, em va ajudar molt. També seguia de prop els premis literaris i m’interessava especialment el Documenta. Vaig pensar que, si al final d’aquell període d’escriptura aconseguia acumular prou contes interessants, m’hi presentaria. Així ho vaig fer i vaig guanyar l’edició del 2020. Aquesta va ser la meva manera d’entrar en el món de la publicació, que crec que a Catalunya és una de les vies més factibles, més que enviar manuscrits a les editorials.
Els contes que apareixen a “Els desperfectes” tenen un aire absurd o surrealista. Com és el teu procés creatiu per escriure aquest tipus de relats?
Crec que el moment vital que estava vivint va influir força en aquesta compilació literària. Era una època una mica fosca i, vulguis o no, tot i que el contingut dels contes variava, el to grotesc apareixia de manera constant. Pel que fa al procés d’escriptura, és curiós perquè hi ha qui ho té tot molt planificat, sap quantes pàgines tindrà el conte, on hi haurà el gir… però per mi és bastant al revés. En ser un gènere tan curt, per mi la intuïció juga un paper crucial. Sovint començo amb una petita idea, un diàleg, una imatge o una escena i a partir d’aquí exploro cap on pot anar. De fet, dono més importància a la reescriptura i l’edició, que és quan afegeixo elements per donar més coherència a la història. Però sobretot m’agrada defensar la imaginació.
Què creus que ha fet que la teva obra connecti tant amb el públic?
No en tinc ni idea! Ha sigut la cosa més inesperada del món, la veritat. Suposo que és el poder de l’humor negre, que pot tenir un punt catàrtic. Quan algú et parla sense filtres, t’ajuda a relativitzar les adversitats i pot esdevenir una forma de cura. Potser en alguns contes això sí que es nota. Hi passen coses bastant bèsties, però els personatges reaccionen d’una manera inesperada, sovint absurda o contundent. Potser aquesta sensació d’absurd és part del seu encant, i també que posen en evidència els protocols socials. Constantment estem negociant què podem dir i què no, i quan algú trenca aquestes regles i fa evident el que no es pot expressar, es genera una mena de desencaix que pot ser molt interessant. Quan arriba al lector, genera un impacte intens.
Diries que el significat i el concepte “d’humor negre” s’ha embrutat o desvirtuat?
Crec que el concepte d’humor negre pot estar una mica distorsionat perquè es parla d’ell amb termes molt generals, com sarcasme. De fet, jo diria que amb molts dels meus contes ha passat això mateix. S’ha sobreutilitzat l’etiqueta d’humor negre per promocionar-los, però no els classificaria exclusivament com a tal. Abans de publicar el llibre, no m’havia plantejat que hauria de tenir un discurs clar sobre què volia dir amb ell. Em sembla que aquesta exigència és una mica forçada, i sincerament, no estic gaire d’acord amb la idea que un llibre ha d’anar acompanyat d’un discurs específic. Al final, crec que el significat d’una obra el construeix més el lector que l’autor.
Creus que, a escala general, els contes són menys valorats que les novel·les?
A Catalunya, en termes de crítica, els contes sí que tenen una bona recepció i no crec que la gent els menyspreï. Tenim una tradició literària potent en aquest sentit, i això hi ajuda. Tanmateix, en l’àmbit editorial són més difícils de publicar. A l’editorial on treballo, els contes es veuen molt menys i, en general, són menys venuts. Aquesta situació pot contribuir a una certa percepció de menor reputació. Encara que hi hagi excepcions, la novel·la sol dominar el mercat i la visibilitat. Crec que una part del problema és que els contes no es promouen prou, especialment entre els lectors més joves.
Què et va atraure d’aquest format? Creus que el conte té un potencial especial que altres gèneres no tenen?
El que m’atrau del conte és la seva capacitat per explorar idees diverses en un format breu i flexible. A diferència d’una novel·la, on et cases amb un tema i uns personatges durant molt temps, el conte et permet investigar diferents temes de manera més eficaç. Mentre que una novel·la pot oferir una immersió profunda i extensa en la vida dels personatges, els contes tenen el potencial especial de capturar detalls o desencaixaments puntuals que revelen profunditats ocultes d’una manera molt eficaç, cosa que altres gèneres no sempre aconsegueixen. A part, m’agrada la idea de poder jugar amb la forma del conte, creant textos que poden ser llistes, monòlegs o estructures no convencionals. Aquesta versatilitat és més fàcil de gestionar en un format curt.
Creus que en un moment en què la llengua catalana està en crisi, fets com la publicació a The New Yorker poden reforçar la seva projecció internacional? Fins a quin punt ajuda això a la preservació i promoció de la llengua a escala local?
Fets com aquest sempre van bé per demostrar que escrivint en català pots arribar més enllà de Catalunya. El que ha passat amb The New Yorker ha sigut impactant perquè era el primer cop que passava, però hi ha bastants escriptors catalans que són sistemàticament traduïts en una gran quantitat d’idiomes. Està clar que aquests reconeixements ajuden a valorar la llengua de cara a l’exterior. Després, per aconseguir preservar la llengua a casa, són absolutament irrellevants. El veritable canvi apareix quan es fan polítiques lingüístiques adequades. No ho dic per treure’m mèrit ni a mi ni a ningú, però és la realitat. A banda, opino que cadascú té una responsabilitat i pren la seva decisió, agafa un posicionament. Jo no escriuré mai un llibre castellà, però qui ho vulgui fer, sincerament jo tampoc aniré a perseguir-lo. Ara bé, em sembla absurd haver-nos d’especificar els qui ho fem en català.
Perfil
Irene Pujadas i Farré (Sant Just Desvern, 1990) ha publicat el recull de contes “Els desperfectes” (L’Altra Editorial, Premi Documenta 2020, Premi Ciutat de Barcelona 2021) i ha participat en diverses antologies. Va ser una de les fundadores de la revista BRANCA i actualment treballa a Angle Editorial.
Aficions: Fer la migdiada
Un llibre: El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati
Una cançó: “L’eternitat”, de Guillermina Motta
Una obra de teatre: “El desig del cor” de Caryl Churchill (Sala Beckett, amb direcció de Lucia del Greco)
Una pel·lícula: Toni Erdmann, de Maren Ade
Un programa de TV: Ni idea!
