L’exposició fotogràfica “Bruce Springsteen 1981” es va inaugurar ahir al Palau Robert i es podrà visitar fins al 14 de maig. Consta d’unes 30 fotos en què es mostra l’artista durant el seu primer concert a Barcelona i coincideix amb la visita que farà el “Boss” a la ciutat. Parlem amb l’autor de l’exposició per conèixer la seva trajectòria com a fotògraf musical.
Per Glòria Romero Aloma
Quan i com vas introduir-te al món de la fotografia?
La culpa la té bastant l’entitat excursionista SEAS, perquè quan vaig començar a anar d’excursió ja portava càmera i em dedicava a fer les fotos. Això em va motivar a presentar-me a concursos, en què vaig guanyar els meus primers petits premis, cosa que m’emocionava. No puc oblidar quan vaig entrar a un laboratori analògic per primer cop i vaig quedar fascinat amb el procés de revelatge. Això em va animar a prendre’m la fotografia més seriosament. Després, vaig estudiar a l’única escola que hi havia en aquells temps, l’Elisava. Sempre he pensat, però, que sobretot és una qüestió autodidacta, aprens a base de prova i error i d’experimentació.
Com et vas adonar que fotografiar músics en concert era la teva passió?
Té bastant a veure amb la llibertat que vaig tenir amb la càmera. Al principi combinava la meva vida com a fotògraf amb la feina del meu pare, érem carnissers. Com que amb les fotos no treballava per a ningú ni tenia encàrrecs, treballava pel meu compte en allò que m’interessava per anar formant-me un perfil i estil propi. A l’Ateneu, encara durant el franquisme, va haver-hi una sèrie de concerts amb cantautors de l’època i vaig poder fotografiar el Pau Riba o el Lluís Llach, per exemple. Vaig notar que això de fer retrats d’artistes mentre actuaven en viu em tirava molt. Vaig començar a fer dossier de les fotos de música, a anar a tots els concerts que podia, fossin on fossin: del Frank Zappa, els Traffic, els Can…
Com va ser que l’Àngel Casas va entrar a la teva vida i què va suposar?
Sempre dic que treballar en un comerç és la millor forma de fer relacions públiques. A la carnisseria venia molt la sogra del Casas, i gràcies a això té lloc el moment important de la meva vida. Jo escoltava el seu programa de ràdio “Trotadiscos”, i en una de les emissions anunciava la sortida d’una nova revista musical anomenada “Vibraciones”. Vaig demanar a la sogra que m’aconseguís una entrevista amb ell per ensenyar-li les fotos que feia i que podrien ser útils per a la revista. Li van agradar molt i, des d’aquell instant, pràcticament les nostres carreres es van enllaçar de per vida. També va ser la punta de llança del meu recorregut com a fotògraf musical.
Tot i aquest vessant musical més prominent, t’autodenominaries també fotoperiodista social?
Sí, de fet vaig treballar bastants anys pel diari Baix Llobregat i em va encantar. El 2019 vaig fer una exposició a Can Ginestar, en què recuperava les fotografies que hi vaig publicar, fetes a mitjans dels 70, quan a la comarca es va donar el boom de les emigracions, les protestes del veïnat per la manca d’estructures, les manifestacions. Això també ho vaig capturar, encara que els concerts no paraven i no me’n perdia ni un. La veritat és que anava bastant estressat i havia de treballar també a les nits. Per exemple, quan la CBS em va contractar per ser l’únic fotògraf del Bruce Springsteen, no vaig dormir perquè vaig haver de revelar-ho tot a casa per tal de poder repartir-ho l’endemà, amb els nervis que suposava tal responsabilitat. Però, evidentment, no ho hauria canviat per res del món.
Què creus que ha canviat al món de la fotografia en les últimes dècades?
Llavors jo no em podia guanyar la vida únicament fent fotos, però comparativament era molt més del que guanyaria ara. Per moltes raons: ara hi ha més competència, la fotografia digital és menys costosa i es ven més barata. També hi ha la creença que tothom pot fer bones fotos i, per tant, no es contracten professionals. Això es nota als diaris. Els editors han deixat de treballar amb fotògrafs i ho fan amb agències, perquè els és més fàcil. La figura del fotògraf com a tal ho passa força malament en premsa avui dia, si no té un renom brutal. A més, cada cop hi ha més limitacions a l’hora de fotografiar músics, perquè els més grans volen controlar el que es publica d’ells.
En aquell moment érem tan pocs que era relativament fàcil obrir-se camí i fer contactes que t’ajudessin, com em va passar amb l’Àngel Casas. Considero que vaig poder guanyar certa reputació perquè vaig tenir sort, vaig poder fer contactes potents, em vaig esforçar i, sobretot, vaig trobar allò que més m’apassionava i ho vaig aprofitar al màxim.
Diries que teníeu total llibertat aleshores?
Sí i no. De vegades, més que una qüestió de llibertat era una qüestió de falta de control. Hi havia concerts pels quals no em donaven ni pase, o me’l donaven per només dues cançons i ni l’agafava. Llavors entrava en plan pirata. Em plantava enmig del públic, em posava damunt de la maleta metàl·lica de la càmera per guanyar alçada i em passava tota l’estona fent fotos. No eren poques les vegades que acabava cansadíssim, d’això que arribava a casa i fins i tot vomitava del cansament.
La gent anava molt passada als 70 i 80 i molts concerts es descontrolaven. Era l’època de la movida madrileña, l’arrencada dels grans concerts a l’Estadi Olímpic, els concerts d’amnistia. Era el gran moment d’obertura per a la societat civil. Moltes coses que es van fer en aquell moment, ara estarien prohibides. Però miro enrere i penso que vam ser molt privilegiats de tenir la nostra feina en aquell moment, perquè vam viure concerts històrics amb artistes icònics i emblemàtics.
Què era el que més t’interessava captar?
Em focalitzava a intentar plasmar què m’estaven dient els músics amb les seves expressions. Em centro molt en primers plans per tal que es transmetin les seves emocions. Estan tristos? Angoixats? Enrabiats? Alegres? Eufòrics? Aquest era l’aspecte clau que jo volia retratar. Però hi ha un contacte directe al qual t’agradaria arribar amb ells que és pràcticament impossible d’aconseguir. Jo no tinc quasi anècdotes amb grans artistes, malgrat que en puc tenir fins a 100 fotos.
Amb el Bob Marley vaig tenir potser l’experiència més directa. Va ser l’exemple de l’ideal per a un fotoperiodista: anar-lo a buscar a l’aeroport, seguir-lo, anar a la masia que havia llogat a fer-li una entrevista amb el Casas, assistir a les proves de so i als assajos i, per finalitzar, evidentment al concert. El pack complet va ser tot un privilegi.
El perfil
Francesc Fàbregas (Sant Just Desvern, 72) va iniciar el seu recorregut a la revista musical Vibraciones. Es va dedicar sobretot a fer fotografies d’artistes musicals de diferents gèneres, nacionals i internacionals, que van actuar entre 1970 i 1990 a Barcelona. També ha participat en diferents exposicions individuals i col·lectives. A part, ha estat vinculat a TV3 durant més de 35 anys, on ha creat i dirigit el programa Sputnik i n’ha impulsat d’altres. Des de l’any 2013 dirigeix i organitza el festival de fotografia FORMENTERA FOTOGRÀFICA. Ha rebut uns quants premis, com ara el Premi Ciutat de Barcelona pel programa Sputnik (1991).
- Aficions: fotografiar i anar a concerts
- Un llibre: L’any del pensament màgic, de Joan Didion
- Una cançó: Harvest, de Neil Young
- Una obra de teatre: La Trena, amb Clara Segura
- Una pel·lícula: Blow Up, de Michelangelo Antonioni
- Un programa de TV: Sputnik, del Canal 33
Aquesta entrevista ha sortit publicada a La Vall de Verç
