Una de les característiques dels problemes de salut mental és que són un tabú del qual no es parla. Els adolescents afectats se senten bitxos i no volen explicar el que els passa, i les famílies ho amaguen tant com poden per evitar que el seu fill o filla estigui estigmatitzat. Sembla que un problema de salut metal sigui un acte del qual un s’ha d’avergonyir. A Infograma, avui parlem amb el Marc, el pare d’un d’aquests joves
El fill del Marc, l’Eduard (noms ficticis), té diagnosticat un trastorn obsessiu compulsiu (TOC), la part visible del qual són repeticions contínues i obsessives, com haver de tancar la porta o el llum un nombre determinat de vegades. Però hi ha una part més preocupant, els pensaments recurrents, idees negatives que es fiquen al cap de l’afectat, que no són fàcils de gestionar i que poden portar a una depressió profunda.
Això és una explicació molt resumida del TOC, sobre el qual s’han fet pel·lícules i obres de teatre, normalment amb un to còmic que no reflecteix la duresa d’una malaltia mental.
Com es troba l’Eduard?
Ara està millor que fa uns mesos. Sembla que ha deixat enrere una fase de depressió i es troba molt més animat, però no sabem cap a on anirà tot plegat. En tot cas, crec que la medicació, que en un primer moment jo veia amb reticència, li està anant bé.
Afecta la malaltia al seu dia a dia?
Sí, és clar. Pensa que el seu cervell està donant voltes tot el dia, “treballant” obsessivament. Abans de tractar-se, potser havia de posar-se la samarreta quatre vegades, o obrir un calaix també quatre vegades (és el “seu” número màgic per combatre el pensament negatiu que l’assalta), fer quatre passes cap endarrere cada vint passes, o qualsevol altra cosa que sempre el feia arribar tard a tot arreu. I fer aquestes coses d’amagat, és clar, que ningú no ho veiés.
Per què les feia?
Són compulsions irracionals que el relaxaven, que li permetien fer descansar la seva ment, atacada obsessivament per pensaments negatius; per exemple, podia estar donant voltes sense parar a la idea que la seva mare estava a punt de morir.
I creu que aquests pensaments poden fer-se realitat?
Ell és conscient que són irracionals, que és absurd pensar constantment que la seva mare morirà, però no ho pot evitar. És una lluita constant contra el que li diu el seu cervell. Són pensaments recurrents que el bombardegen. Per exemple, durant una època va tenir un odi irracional vers un company de classe. No li havia fet mai res, però no el podia ni veure. Sense cap motiu, odiava la seva manera de parlar, li molestava la seva presència. S’obsessionava i desconnectava de tot el que hi havia, tot el seu pensament se centrava en aquell noi. Va arribar un moment en què fins i tot es pensava que tenia atracció física per ell. Això el va trasbalsar molt, no entenia res: com podia ser que se sentís atret per algú que odiava, i a més per algú del seu sexe, si ell sempre s’havia sentit atret per noies? I no es tractava d’autoamagar-se una atracció homosexual, no era el cas, això ho tenia clar. Per tant, què li estava passant? En aquell moment tot devia ser un caos per ell.
I li va passar?
La psicòloga li va dir que era normal, que realment no sentia cap atracció sinó que ell es pensava que hi havia atracció, era un efecte del TOC, el seu propi cap li estava fent pensar que l’atreia. Això li va permetre entendre’s millor. Per sort, amb la psicòloga s’ha entès molt bé, ha tingut algú a qui poder explicar les coses. No tothom pot pagar una psicòloga o connectar-hi bé, i penso en la quantitat de joves amb malalties mentals que potser estan sols, sense saber què els passa i sense atrevir-se a parlar amb ningú. Tenim por de parlar de segons quines coses.
Parla amb els amics del que li passa?
Ha fet algun intent, però no l’acaben de comprendre i no ha volgut aprofundir.
Deu ser difícil parlar sobre el tema entre els joves.
Segur que és difícil, molt complicat. És un mal de la societat, tot el que se surt de la normalitat s’ha d’amagar. Tens una malaltia i en comptes de sentir-te víctima et sents culpable. S’hauria de poder parlar. Ell no es pot sentir culpable de tenir aquests pensaments, no ho hauria de retenir per a ell, ha de poder expulsar cap a fora, parlar-ho amb naturalitat.
Fins i tot en aquesta entrevista estem fent servir noms ficticis.
Sí, això t’ho demano per respecte a la seva intimitat. Ja et dic que ni tu ni jo canviarem la societat, ni el meu fill es veu amb força de sentir-se observat o compadit.
Com ha afectat la malaltia a la relació familiar?
És complicat respondre a aquesta pregunta, perquè es barreja amb l’etapa de l’adolescència, que ja és difícil. En tot cas, abans de saber el diagnòstic la meva dona i jo estàvem sobrepassats i preocupats per la relació que manteníem amb ell; el diagnòstic ens va fer veure la situació amb una altra perspectiva. Vam comprendre de cop la seva actitud, i vam canviar la nostra. Ja no havíem de combatre contra ell, l’havíem d’ajudar.
Com l’esteu ajudant?
Bé, sabíem que l’havíem d’ajudar, el que no tenim tan clar és com. Encara som en aquest punt, i no sempre ens posem d’acord en el camí a seguir. De moment, hem abaixat la pressió. Ens oferim, estem al seu costat, però no és fàcil. És jove, està creixent, vol el seu espai, la seva llibertat, prendre les seves decisions…
És complicat, doncs?
Sí, pensa que per a nosaltres també és tot de nou. De vegades, no sabem si recriminar o animar, si permetre o prohibir… Coses que fa en el dia a dia, deixar tot desendreçat, fer tard a tot arreu, escridassar-nos, tancar-se a la seva habitació… tot ens fa dubtar si està relacionat amb la malaltia o no. Ens fa dubtar si hem de ser comprensius amb algunes coses o li hauríem de marcar més, ser més exigents o més tolerants… Intentem aplicar el sentit comú, però segur que no sempre ho aconseguim. El que tenim clar és que és el nostre fill i lluitarem amb ell.
Molts ànims i moltes gràcies per l’entrevista.
Gràcies a vosaltres. M’ha permès poder treure coses de dins, i potser serveix d’ajuda per a algú que estigui passant per una situació semblant.
