“Tòtem sin Tabú” es va presentar a la Biblioteca de Sant Feliu de Llobregat Montserrat Roig, on el director de ciema, amb una trentena de pel·lícules dirigides i guardonat amb 2 Premis Goya, va explicar la seva nova creació literària, un conjunt de pàgines per homenatjar la seva mare i explicar com va viure la seva mort, i també com va ser la seva infància i el punt d’inflexió que li va marcar el film El proceso (1962) d’Orson Welles.
Per Nàstia Mas
“L’impuls per fer aquest llibre no va ser el cinema, sinó lamort de la meva mare”, explica a la biblioteca sanfeliuenca Montserrat Roig; una defunció que defineix l’eix vertebrador del llibre. El va marcar perquè, segons exposa, aquella nit del 1993 la va passar escrivint frases de pel·lícules que li recordaven a ella, d’altres que la mateixa mare havia pronunciat, etcètera. Uns fets que el van acompanyar 5 anys després, quan va marxar de viatge a Tanzània i va estar tres nits davant de la muntanya del Kilimanjaro, on la seva mare no volia que anés per por que tingués algun incident. La defunció d’una de les persones més apreciades per ell i el viatge a Àfrica marquen la primera part del llibre, titulada Ante el Kilimanjaro.
Bajo el clot és la segona part de l’obra, en què explica la seva infància en una escola que categoritza com a “extraordinària”, i ho justifica: “Era un col·legi mixt fins als 14 anys perquè, aleshores, el mestre ens buscava un lloc on treballar. Això, als anys 60 no era habitual”. Amb humor, també recorda els cinemes de barri, on esperava anar cada cap de setmana. De les estones que, durant la infantesa, va passar a les sales de cinema, en destaca una: “Vaig veure una pel·lícula que em va fer decidir que no havia de jugar, sinó anar al cinema”. Es tracta del Hidalgo de los mares(1951).
El 26 de febrer és el centre d’interès de la tercera part del llibre, que du el nom Des del 26 de febrer. En aquesta es mostra el perquè de la seva dedicació al cinema: la visualització d’El proceso, d’Orson Welles. Va passar l’any 1964 i el va deixar estupefacte: “Vaig perdre la noció del temps”. El film es basa en la novel·la del 1925 de Franz Kafka, i Carlos Benpar narra com, en aquell moment, el va inundar un neguit per conèixer l’escriptor, que el va portar a visitar diverses llibreries de Barcelona, com la Casa del Llibre. Va trobar l’obra editada per una editorial d’Argentina, Losada i, amb aquesta lectura, va entendre el sentit del film de Welles.
En aquest apartat també parla dels inicis dels “cineclubs”, on anava a debatre sobre cinema i a presenciar col·loquis d’aquesta temàtica. Tot plegat, porta al guanyador de dos Premis Goya a explicar els seus orígens en el cinema. La primera pel·lícula, exposa, va ser Cineastas contra magnates. La defineix com una defensa dels drets morals dels professionals del cinema a partir d’un Congrés que es va celebrar a Barcelona l’any 1987 en què els directors van reivindicar que “les pel·lícules arribin als espectadors tal com són concebudes”. S’hi va signar un manifest que va donar la volta al món. L’autor concreta que a la Rambla de Catalunya hi ha una placa commemorativa d’aquest.
El final de la vida: el relat de la seva mare
“Sabia que a la meva mare li quedaven sis mesos de vida, i vaig decidir gravar una pel·lícula amb ella”. Malgrat que el vídeo es va enllestir el 1993, no va veure les imatges fins al 2007. Es va estrenar el 26 de febrer del 2008 a Barcelona, sota el nom El final de la vida. Des d’aquell dia, el director explica com cada 26 de febrer es projecta en un cinema de Catalunya i, en casos esporàdics, en altres indrets, com a la Setmana Internacional del Cinema, de Valladolid.
Encara que la seva intenció era acabar Tótem sin tabú amb aquest tercer episodi de la seva vida, els “greus” problemes administratius que va tenir amb el Ministeri de Cultura quan va publicar El gènere femení, el van obligar a publicar una 4a part. Es tracta d’uns fets que van arribar al Tribunal Suprem: “No es van creure que la pel·lícula fes la taquilla que va fer”.
“En aquest llibre he sigut molt cruel amb mi mateix”, revela per justificar que hi ha adjuntat les notes que va escriure la nit de la mort de la seva mare, en què tot li era indiferent: “No m’importava la vida, la mort…”. Amb el títol Tótem sin tabú, explica que el“tòtem” era la seva mare i perquè és “sin tabú”: “Perquè hi he escrit sense censura, sense importar-me res”.
Aquesta notícia ha sortit publicada al diari Fet a Sant Feliu
