L’aprovació inicial del nou Pla Delta per part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha obert, novament, el vell debat entre desenvolupament i territori. Es presenta com una modificació del Pla General Metropolità per actualitzar àrees d’activitat econòmica i residencial al delta del Llobregat. Però rere els mapes i els discursos d’equilibri territorial hi ha una pregunta que no podem defugir: és sensat seguir urbanitzant un delta en ple context d’emergència climàtica?
Perquè cal dir-ho clar: aquesta modificació del PGM no és només un exercici tècnic d’ordenació territorial. Respon a una lògica especulativa que fa temps que ronda el delta, i que ara torna disfressada de modernització i sostenibilitat. En certa manera, és la torna d’aquell projecte fallit d’Eurovegas, que volia convertir aquest espai fràgil en un aparador de rendibilitat ràpida. Avui, amb un discurs més subtil, es repeteix el mateix impuls: veure el territori com una oportunitat d’inversió, no com un ecosistema a preservar. I així, sota l’etiqueta de “reactivació econòmica”, el planejament es converteix en una nova onada d’especulació sobre un sòl que, més que créixer, hauria d’aprendre a respirar.
Des del punt de vista geogràfic i científic, la resposta hauria de ser, com a mínim, de prudència. El delta del Llobregat és una plana al·luvial, una franja de transició entre el riu i el mar. És, per definició, un espai dinàmic, fràgil i exposat.
Quan es proposa urbanitzar o reordenar un delta, cal entendre que s’està intervenint sobre un espai amb una vocació natural d’inundar-se. No és una hipòtesi: és una certesa geomorfològica. El sòl d’un delta està format per capes de sediments que l’aigua diposita i erosiona. Això vol dir que qualsevol increment d’ocupació —sigui industrial, residencial o d’infraestructures— redueix la capacitat d’aquest territori de fer allò que sap fer millor: drenar, filtrar, esmorteir, respirar.
El Pla Delta parla d’una ciutat “compacta i resilient”. Però, com pot ser resilient un territori que ignora el seu propi risc?. Les ciutats mediterrànies, especialment les que s’assenten sobre planes deltaiques o litorals, haurien d’estar reformulant-se des del prisma de l’adaptació climàtica, no ampliant els seus límits com si el territori fos només un mapa per redibuixar, i si com una realitat física amb la qual cal conviure. Adaptar-se al canvi climàtic vol dir acceptar que el clima d’avui no és el d’ahir, i que el d’avui no serà el de demà i que, en definitiva, els episodis de precipitacions extremes, com el que va col·lapsar València a l’octubre del 2024, són ja la nova normalitat.
Just ara fa un any, sí, la DANA que va colpejar València i va deixar un rastre de destrucció que encara avui serveix com advertiment. Com recordava el geògraf Jorge Olcina en una entrevista recent a La Vanguardia, la ciència no va fallar: es va predir l’episodi amb dies d’antelació. El que va fallar va ser la gestió, la planificació i, sobretot, la mirada. La política urbana segueix dissenyant sistemes urbans per a un clima que ja no existeix -un urbanisme del segle XX en un clima del segle XXI-. I això és exactament el que pot passar amb el delta del Llobregat si el Pla Delta segueix endavant sense incorporar una autèntica visió d’adaptació.
Urbanitzar en una plana d’inundació, avui, és fer-ho sabent que hi haurà aigua. I quan el planejament no ho té present, l’aigua entra al sistema no com a memòria sinó com a estranya. El que abans era una probabilitat ara és una tendència. El Mediterrani s’està escalfant un 20 % més ràpid que la mitjana global, la temperatura superficial del mar augmenta la potència de les tempestes i redueix el temps de resposta dels sistemes de drenatge. Les pluges torrencials, cada cop més intenses, converteixen qualsevol espai impermeabilitzat en una trampa hidrològica. I el delta, amb la seva cota baixa i la pressió urbana, és especialment vulnerable.
Quan parlem d’adaptació al canvi climàtic hem de parlar del que significa com a canvi de paradigma. Adaptar-se vol dir que l’urbanisme ha de començar pel clima, no acabar-hi. Vol dir que els mapes de risc d’inundació, els escenaris de pujada del nivell del mar i les simulacions hidrològiques han de ser la base —no l’afegit— de qualsevol decisió sobre el territori. Vol dir reservar sòl permeable, recuperar zones d’inundació natural, prioritzar la funció ecològica dels espais oberts i repensar la densitat urbana en clau de vulnerabilitat, no de mercat.
El problema del Pla Delta no és només tècnic: és conceptual. Encara s’entén el territori com una superfície disponible, quan en realitat és un sistema viu amb límits i funcions. El delta no és un espai buit a omplir, sinó un mecanisme natural de defensa contra el canvi climàtic. Les seves zones humides, els camps agrícoles i els marges del riu no són tant sols “reserves paisatgístiques”, sinó estructures de resiliència que absorbeixen i laminen les crescudes, que frenen l’aigua abans que entri als carrers i que regulen la temperatura urbana. En definitiva, cal pensar aquest territori com a una infraestructura per si mateixa.
Els territoris costaners de Catalunya —i molt especialment el delta del Llobregat— haurien de ser laboratoris d’adaptació climàtica: espais on l’urbanisme experimenta com conviure amb el risc, no com ignorar-lo. Podrien ser referents d’un nou model metropolità, capaç de combinar activitat econòmica i seguretat ambiental. Però això només serà possible si la ciència torna al centre de la planificació i si la política entén que el veritable progrés avui és preservar, no expandir.
El futur del delta no dependrà de quants metres quadrats s’edifiquin, ans al contrari sinó de si serem capaços de llegir el territori amb la mateixa precisió amb què llegim els mapes del planejament. Perquè, al cap i a la fi, la geografia sempre parla. El problema és que gairebé mai se l’escolta.
David Prieto Cabeza. Geògraf, regidor de Medi ambient i Agricultura de Santa Coloma de Cervelló.
Fotografia d’una crescuda del Llobregat: Ajuntament de Sant Boi de Llobregat
