La Tina va arribar a Sant Cugat fa més de 60 anys, al cap de pocs anys de casar-se i poc abans de quedar-se embarassada de la seva filla Carme. Ara té 96 anys i té reconeguda la situació de dependència per la Generalitat. La seva filla Carme, que per tant ha viscut tota la vida en aquest edifici de l’avinguda de Lluís Companys, 4, molt a prop de l’estació, ara és la cuidadora principal de la seva mare, que ja no pot viure sola. Totes històries dels veïns del bloc tenen paral·lelismes: tots hi van anar a viure fa una seixantena d’anys. Tenen contractes de lloguer de renda antiga vitalicis, són persones arrelades a la ciutat i estaven convençuts que viurien tota la vida en aquests pisos. Ara, quan tenen entre 80 i 90 anys, els volen fer fora.
El passat 9 de desembre, l’Asunsión, la Tina, la Carme, la Laura, el Joan i el Jesús, habitants del bloc, que se situa pocs metres de l’estació d’FGC Sant Cugat Centre, van rebre un burofax de Case 6 SL, empresa propietària de l’immoble, en què Jordi Català els comunicava que, amb l’argument de tenir un permís d’enderroc concedit per l’Ajuntament, el dia 22 de gener començaria la demolició de casa seva.
Amb l’alarma i la por de quedar-se al carrer, han mogut cel i terra per acabar descobrint que l’Ajuntament no ha signat cap permís d’enderroc i que, per tant, el que diu la propietat al burofax no és cert. A més, també hi deia que amb aquest es rescindien els contractes de lloguer, un procés que tampoc és correcte perquè caldria un judici que determinés la finalització dels contractes.
Els veïns, amb l’acompanyament del Sindicat de Llogateres, han presentat una querella criminal contra la propietat per assetjament immobiliari
Per això i també pel que consideren que és un assetjament immobiliari patit des de fa anys, els veïns amb el suport del Sindicat de Llogateres han emprès accions judicials contra la propietat, els germans Català Fàbregas. “Volem quedar-nos a l’edifici i que s’arregli, mantenir els contractes de lloguer de renda antiga als que tenim dret”: així ho expressava l’Asunsión en una roda de premsa convocada pel Sindicat. Allà també hi van anunciar que han presentat querella criminal contra els Català per assetjament immobiliari.
La Tina Pascual i la Carme Ferrer: d’un balcó caigut a l’amenaça de desnonament
“És una generació que ha crescut en una postguerra i que han treballat molt perquè els fills i els nets tinguem uns mínims drets socials, educació pública, sanitat pública… i ara que estan a la norantena, els fan fora de casa. Evidentment, ells no ho entenen, però els altres tampoc ho entenem”, explica la Carme Ferrer, la filla de la Tina Pascual que quan va néixer, els seus pares ja vivien en el bloc. elCugatenc ha visitat a tots els veïns que viuen actualment a l’immoble.
La Carme i la Tina ens atenen primer, ens ofereixen alguna cosa per beure i passem a la cuina, amb mobles i electrodomèstics antics però impol·luts. “Aquí volen fer un edifici gran, perquè tenen molts diners, la pela és la pela”, diu Pascual. “Són nois que s’han trobat amb milions sense fer res. Davant de gent que té milions, què pots fer?”. Pascual també explica que va venir a Catalunya als 13 anys des d’Almadén, un poble de la província de Ciudad Real conegut per les mines de mercuri.
Qui passi pel carrer Lluís Companys (a la part on desemboca a la plaça Lluís Millet) veurà que una part de la façana de l’edifici està coberta amb teles i els balcons estan apuntalats. El motiu és que l’any 2016 va caure una part d’un balcó: justament, on vivia la Carme Ferrer. La propietat hi havia posat una capa de ciment perquè no es fessin humitats al pis de baix quan plovia. Ferrer explica que havien avisat “reiteradament” a la propietat de veu, no per escrit, i que els responien que no era res important. Justament dues setmanes abans de l’esfondrament del balcó van gravar un vídeo recordant a l’administrador una conversa que havien tingut, explica, abans de l’estiu. Finalment va caure una part del balcó. Actualment viu a casa la seva mare, en un arranjament que funciona precisament perquè la seva mare necessita més atenció que abans per la situació de dependència.
La caiguda del balcó és l’exemple més visible de les faltes de manteniment que ha tingut un edifici construït l’any 1959, d’acord amb les dades del Cadastre. L’any de construcció és rellevant, perquè indica que està construït en l’època en què el ciment més utilitzat en la construcció tenia aluminosi, un dels arguments que es fan servir per part de l’Ajuntament per explicar que l’edifici no està en bon estat.
Això no obstant, calen estudis més a fons per determinar si un ciment aluminós és perillós per a l’estructura de l’edifici: “Hi ha molts edificis construïts amb ciment aluminós que no pateixen problemes rellevants”, argumenta l’arquitecte Fèlix Ruiz en un material divulgatiu en vídeo difós pel Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona (Cateb). Ruiz també plantejava en el vídeo, que forma part de la sèrie Tècnic de capçalera, que el perill és quan la humitat provoca la corrosió del ferro que hi ha a l’interior del ciment. “En tot cas, també explica que només pateixen deteriorament greu si estan sotmesos a humitats intenses i persistents”. D’altra banda, hi ha accions que es poden fer de manteniment per a prevenir que la corrosió de l’interior del ciment causi problemes estructurals en un edifici. Els veïns expliquen, però, que la propietat mai ha fet una intervenció estructural per al manteniment de l’edifici i, en canvi, només recorda que es fessin intervencions més petites com pintar l’escala i la façana.
La propietat mai ha fet una intervenció estructural per al manteniment de l’edifici, construït amb ciment aluminós
Aquest mitjà ha fet petició a l’Ajuntament per obtenir documentació i detall sobre per què es considera que l’edifici compleix els condicionants tècnics per a ser enderrocat, però no ha obtingut resposta en el moment de publicació d’aquest article.
Asunsión, la veïna de 96 anys que va veure créixer als germans que ara la volen desnonar
L’Asunsión Volart ja té 96 anys, però desprèn força i vitalitat. I més enllà de l’angoixa, explica que hi ha una circumstància que fa que li dolgui especialment la situació en què es troben: ella era amiga personal de Pere Català i de Paquita Fàbregas, anteriors propietaris de l’edifici i pares dels quatre germans Català Fàbregas. Als fills que ara volen desnonar els veïns i enderrocar l’edifici els va veure créixer: “Si havien jugat aquí, al menjador de casa!”.
“Érem amigues i anàvem juntes amb els nòvios i els marits. I la Paquita em deia que estava molt contenta que hagués anat a viure a un pis d’ell”. Explica que li deien que volien que la finca fos “la més maca de Sant Cugat”, i que són pisos fets amb elements de bona qualitat. En estàndards actuals, encara són pisos ben situats, lluminosos i amb espais grans. Dins dels habitatges l’únic que denota una situació anòmala és sortir al balcó i veure’ls apuntalats i amb una tela d’obres davant, com a la imatge de dalt.
“Mai hem deixat de pagar ni una sola mensualitat del lloguer, i sempre hem pagat el que ens han dit”. El fet que els lloguers siguin de renda antiga fa que paguin quantitats petites en relació amb el mercat actual de l’habitatge. Volart també recorda que antigament els lloguers que paguen eren rendes altes: “Hi havia gent que marxava perquè no podia pagar un preu tan alt”. Explica que pagaven 1.200 pessetes, en una època en què, el 1963, el salari mínim era de 1.800 pessetes. Fa uns anys li van demanar que aportessin dades de rendes per poder anivellar la pujada. “Però com que és vídua té una renda molt baixa, i no van poder-li pujar”. “Tots els qui vivim en aquest edifici som gent gran arrelada a aquest poble i aquest barri”, argumenta també Volart.
Asunsion Volart: “Els germans Català Fàbregas havien jugat de nens en aquest menjador”
Volart ja va tenir un judici amb la propietat fa vint anys, entre 2004 i 2005. En aquell moment, cada cop que plovia tenia goteres en un racó del menjador, i la propietat no feia res per arreglar-ho. Just va coincidir amb el moment en què va morir Pere Català, i al judici els fills van dir que no sabien qui era l’hereu d’aquell edifici en concret perquè encara no havien obert el testament.
La ruïna econòmica vol dir que reparar totes les seves desídies costa més diners que tirar-lo a terra. Tot i haver expirat tots els terminis per fer la rehabilitació, no passava res. Finalment, sí que es va fer la rehabilitació necessària i les goteres van desaparèixer. També expliquen que al voltant d’aquell moment van descobrir que l’edifici s’havia construït en una finca rústica, i que no va ser fins anys més tard que es va regularitzar la situació urbanística.
La Laura i en Joan, el somni de jove de viure allà
En un altre dels pisos hi viu una parella, la Laura Milián i en Joan Fontanals. La Laura Milián treballava de perruquera. Explica que quan encara era soltera vivia a Sant Cugat i treballava a Barcelona: “Anava cada dia cap a l’estació per agafar el tren i anar a treballar i vaig veure aixecar l’edifici”, recorda. Quan s’anava a casar amb en Joan, va pensar que un d’aquells pisos seria un lloc ideal on establir-se. No obstant això, quan anava a veure a la dueña, la propietària del pis, li deia: “No, nena, no lloguem pisos”. Per casualitat, es va assabentar que una de les clientes habituals de la perruqueria tenia una familiar que vivia allà. I un dia, li diu que la familiar marxava de l’edifici: “Vaig anar a veure l’administrador amb aquesta dona, que deixava el seu pis, i vam dir que jo era la seva neboda. De seguida vam fer el contracte, vaig deixar la paga i senyal i vam venir-hi a viure”.
Explica que amb en Pere Català van mantenir una relació cordial, i que els donava llibertat a l’hora de fer reformes a l’interior del pis: “Ens deia que dins del pis podíem fer el que volguéssim, ens hagués deixat tirar un envà, per exemple”. Finalment no van tirar cap envà, però sí que van fer reformes importants, com per exemple, a la cuina: “Quan vam venir a viure aquí hi havia una cuina econòmica de carbó. Quan va sortir el butà, vam posar butà, i quan va sortir l’elèctric, vam posar elèctric”.
Laura Milián: “Si ens volen fer fora que parlin, que ens ho diguin i ens donin un habitatge: no ens han dit res, no han tingut contacte amb nosaltres”
En canvi, amb els actuals propietaris, els fills de Pere Català, no han tingut ja pràcticament cap relació. “No donen la cara”, lamenta Fontanals. No ho entenen: “Si ens volen fer fora que parlin, que ens ho diguin i ens donin un habitatge: no ens han dit res, no han tingut contacte amb nosaltres. No pot ser, això. Som quatre persones molt grans. Els altres ja se n’han anat”, afegeix Milián.
Si actualment només queden quatre pisos habitats és perquè a la resta d’habitatges van deixar de renovar contractes als inquilins i quan algú marxava, els propietaris no buscaven un nou ocupant. Durant uns anys, argumentaven als veïns que es quedaven que era perquè, abans de llogar-los de nou, volien reformar aquests pisos, però no ho han arribat a fer mai.
En Jesús, tots els papers i proves sobre el cas
“L’octubre del 1961 em vaig casar amb ella”, m’explica Jesús González assenyalant el quadre d’una dona que presideix la sala d’estar-despatx, “i uns anys més tard, l’any 1966, vaig venir a viure en aquest pis”. Però abans González ja vivia en un habitatge dels mateixos propietaris: “Jo soc de Vic i vaig arribar a Sant Cugat sense conèixer ningú. Va ser perquè treballava a Barcelona i un company de feina vivia en un d’aquests pisos i em va dir que podia venir a viure al número 2, és a dir, l’edifici del costat”. González recorda que als baixos de l’edifici, propietat també de la família Català, hi tenien un celler: “Recordo veure cada dia com carregaven els carros amb vi, era el seu negoci en aquella època”.
González va treballar de professor de dibuix lineal i després de delineant projectista, i també va estar en el club d’escacs i a la Unió Santcugatenca, de la qual va ser president des del 1991 fins a 1999. Recorda especialment estar amb la seva dona en el moment en què es posava la primera pedra d’un edifici públic, que no recorda quin era, però sí que hi havia l’alcalde Aymerich.
Jesús González: “Des dels anys noranta, els Català ja sabien que aquest edifici tenia aluminosi”
Sobre la situació actual, en la sala d’estar on ens atén hi té un ordinador i diversos papers sobre l’habitatge, entre els quals el document del seu contracte de lloguer. “Des dels anys 90, els Català ja coneixien l’aluminosi. L’any 90 a Horta va morir una persona i se sabia ja que tot el construït en aquella època tenia aluminosi. Els Català sabien que això era fabricat entre els anys 50 i 70, que és quan la majoria d’edificis tenen aluminosi. Però a partir d’aquí van estar muts. En lloc de demanar els ajuts que es donaven a nivell ajuntaments, autonomia, estat… per reforçar les bigues i no haver de tirar el pis a terra. Amb el temps, els veïns hem sabut que hi havia aluminosi per culpa del balcó, però abans no en sabíem res, d’això”.
Una altra de les necessitats importants del bloc ha estat des de fa anys instal·lar-hi un ascensor. Els veïns expliquen que els propietaris els van arribar a parlar del projecte de posar-ne un per la part de darrere de l’edifici, però mai s’ha materialitzat. Tampoc tenen interfons, que han demanat en diverses ocasions.
La mediació de l’Ajuntament
L’Ajuntament no ha respost concretament a les preguntes concretes d’aquest mitjà sobre l’afer, però ha publicat dues notes de premsa en resposta a les reivindicacions dels veïns i explicant el seu paper de mediació. El 10 de gener destacaven que s’havien reunit aquella setmana amb les dues parts per separat, i que l’alcalde instava a la propietat de l’edifici a reunir-se amb els veïns. En el comunicat també confirmen que, tot i haver rebut la sol·licitud de la llicència d’enderroc, aquesta no havia estat atorgada (confirmant, per tant, que el burofax es basava en informació falsa).
També demanen a la propietat que mediï amb els veïns: en el segon comunicat, del dia 16 de gener, destaquen que la llicència d’enderroc compleix els condicionants “tècnics”, però que la seva efectivitat “quedarà condicionada a què es respectin i garanteixin els drets de les persones que hi habiten”. El consistori també dit que la propietat de l’edifici s’ha compromès amb l’Ajuntament a demanar una reunió a l’advocat dels llogaters. En l’escrit remarquen també hi ha una declaració de ruïna econòmica de l’edifici, “actualment apuntalat des de l’esfondrament d’un dels balcons”. No fan cap menció a la petició que va fer el Sindicat sobre si l’Ajuntament prendria mesures legals en relació al fet que el burofax fes ús de documentació de l’Ajuntament i per tant la propietat incorrés en un presumpte delicte de falsedat documental.
En relació a l’informe que declara la ruïna econòmica de l’immoble (és a dir, que el cost de la reparació supera el 50% del cost d’enderrocar-lo i construir un edifici nou), el Sindicat va dir en declaracions a aquest mitjà després de l’Audiència Pública del Ple de desembre que en qüestionava el rigor. Concretament, el fet que doni molts detalls de les despeses per a analitzar el cost de rehabilitació de l’edifici però només doni un preu de la construcció per metre quadrat a l’hora de valorar el cost de la construcció d’un nou immoble: “Dona un preu de 718 euros per metre quadrat, molt baix quan la mitjana a Sant Cugat està en 1.400 o 1.500 euros”, expliquen. L’Ajuntament tampoc ha respost a les preguntes d’aquest mitjà sobre l’informe de declaració de ruïna econòmica.
El Sindicat apunta que l’informe de l’Ajuntament que declara la ruïna econòmica no és “prou rigorós”
Sobre un hipotètic reallotjament dels veïns, que també era una de les preguntes d’aquest mitjà, l’Ajuntament no concreta res, només que els Serveis Socials faran un seguiment i donaria una resposta “en el pitjor dels casos”, i no respon a les preguntes d’aquest mitjà sobre durant quant de temps es garantiria un habitatge alternatiu i sobre quin tipus de resposta habitacional es donaria.
El bloc se situa en la mateixa illa que l’edifici de l’antic bar Catalunya, alguns elements del qual estan protegits com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) des de 2022. Això significa que els edificis del bar, la casa pagesa del costat i la façana no es poden enderrocar. És l’opció per la qual va optar el consistori durant el mandat passat amb el tancament del Bar, ja que no hi ha eines per a protegir-ne l’activitat. En el Ple de març de 2022 van votar a favor de la declaració com a BCIL el govern d’ERC, el PSC, i la CUP així com també Ciutadans, mentre que Junts per Sant Cugat va votar-hi en contra.
El ple, de fet, votava la desestimació de les al·legacions presentades per la propietat en contra de la declaració de BCIL. Joan Puigdomènech, regidor de Junts, argumentava en aquell moment que el seu grup no compartia els criteris de preservació de la casa pagesa adjacent i criticava el govern per manca de diàleg amb la propietat.
La qualificació urbanística de l’espai on està situat l’edifici de Lluís Companys i Jover, 4 fa que com a màxim, s’hi puguin construir edificis de planta baixa més quatre i de 16 metres d’alt. elCugatenc ha contactat amb la propietat de l’edifici i no ha obtingut resposta en el moment de publicació d’aquest reportatge.
