Per Oriol Estela Barnet.
Que Catalunya és un país petit és ben sabut per tothom i fins i tot se n’han fet cançons. També se sap (però potser no s’ha cantat tant) que dins d’aquest país hi ha una gran aglomeració urbana que té com a nucli el municipi de Barcelona i que acull a uns cinc milions de persones. En el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) ens agrada anomenar-la “la ciutat dels cinc milions”, tot i que és més coneguda com a “regió metropolitana de Barcelona”.
Al PEMB, amb motiu de l’aparició d’un nou mitjà de comunicació que porta per capçalera “Catalunya Metropolitana”, en el que escric aquestes línies, hem reviscut els nombrosos moments de debat viscuts sobre l’abast i el sentit del fet metropolità en el nostre país.
Per això, creiem pertinent compartir aquí aquestes reflexions i enfocar-les a mirar de respondre, de manera necessàriament breu, la difícil qüestió que es planteja a l’encapçalament: de què parlem quan parlem de la Catalunya metropolitana?
Des del nostre punt de vista, estem parlant fonamentalment de tres qüestions que ampliem a continuació: reconeixement del fet metropolità, necessitat d’articular-lo en benefici del país i presa de consciència del lideratge territorial.
La primera, el reconeixement del fet metropolità, parteix del fet que a Catalunya hi ha una realitat metropolitana innegable. De fet, més d’una. La més visible, la de la conurbació barcelonina. D’altres, com la del Camp de Tarragona o la de Girona, són visibles igualment per a la gent que hi viu, però força invisibilitzades en el debat públic.
Així, mentre que a l’entorn de Barcelona s’utilitza l’apel·latiu “metropolità/na” freqüentment (no sense recel en moltes ocasions), en els altres casos s’apropa força a un mot tabú. Un dels motius de la malfiança generalitzada és la identificació de la metròpoli amb l’existència d’un centre poderós i d’una perifèria que n’és dependent, idea que es reforça quan parlem de l’”àrea metropolitana de …”, adoptant el nom d’aquest centre. Per això nosaltres parlem de “la ciutat dels cinc milions” i afirmem que Sant Quirze del Vallès és la ciutat dels cinc milions tant com ho puguin ser els municipis del delta del Llobregat o la mateixa Barcelona.
La resistència al reconeixement de les realitats metropolitanes no és, però, patrimoni exclusiu del nostre país. A tot arreu es manifesta com una qüestió de tractament complex, principalment pel fet que qualsevol intent de definir un territori metropolità (especialment si és amb implicacions administratives) topa amb la preexistència d’altres institucions centenàries, i fins i tot mil·lenàries (municipis, regions, estats…), cosa que implica una redistribució del poder poc atractiva per a qui ja el té en major o menor mesura a les seves mans.
Així mateix, el creixent distanciament del món urbà respecte de món rural, malgrat les evidents interdependències, hi afegeix encara més complexitat. I més, com dèiem, en un país petit com el nostre. Petit, però indubtablement metropolità.
La segona qüestió al voltant de la Catalunya metropolitana, precisament, té a veure amb el fet que, d’acord amb aquestes interdependències, l’adequada articulació d’aquesta realitat metropolitana resulta imprescindible per al sosteniment del conjunt del país. Si no reconeixem que, com succeeix a escala global, el territori urbanitzat és el que tendeix a concentrar població i activitat, i no planifiquem el sistema de ciutats català per compensar la macrocefàlia del centre de la metròpoli, aquest esdevindrà un forat negre respecte el seu entorn.
D’aquesta manera, es fa imprescindible reforçar les ciutats intermèdies de l’Arc Metropolità, per tal que facin de frontissa entre metròpoli i rerepaís, així com els altres espais metropolitans i les capitals comarcals, juntament amb un pacte urbà-rural que millori la relació territorial de càrregues i beneficis en aspectes essencials com l’aigua, els aliments, l’energia o fins i tot el talent.
Per tant, Catalunya metropolitana voldria dir des d’aquesta perspectiva posar la força de les metròpolis catalanes (i del món urbà català en general) al servei del progrés del conjunt del territori, i no pas de la seva depredació i empobriment.
La tercera qüestió, vinculada a la presa de consciència del lideratge territorial, és potser més simbòlica, i té a veure amb el fet que la idea de Catalunya metropolitana adquireix molt més sentit quan s’observa des de la perspectiva de l’escala global. Perquè de fet és ben segur que és així, en clau metropolitana, com ens veuen des de fora. I un cop s’arriba aquí, entra en joc la fascinació per la gran diversitat de tot el que es troba a tocar de l’urbs que ha exercit l’atracció.
Dins d’aquesta dimensió simbòlica, la Catalunya metropolitana també hauria d’exercir el lideratge en matèria d’articulació territorial a l’Estat, on el reconeixement del fet metropolità es troba a la cua d’Europa, com mostra la publicació recent del llibre “Metrópolis sin gobierno. La anomalia espanyola en Europa”, dirigit per la doctora Mariona Tomàs.
Sent conscients dels molts aspectes a millorar en matèria de governança metropolitana a casa nostra, alguns d’ells citats més amunt, de ben segur que l’experiència acumulada en les darreres dècades pot ser molt valuosa per a la resta de grans ciutats de la península. De fet, aquest lideratge ja s’està exercint en certa mesura a nivell europeu amb l’impuls per part de l’AMB del fòrum European Metropolitan Authorites. Falta ara que la influència arribi a aquestes ciutats que ens són més properes.
Reconeixement del fet metropolità, necessitat d’articular-lo en benefici del país i presa de consciència del lideratge territorial formarien, doncs, part del que podem trobar al darrera de la idea de la Catalunya metropolitana.
Des del PEMB hem considerat sempre els mitjans de comunicació com uns actors més, juntament amb les administracions públiques, el sector privat, l’acadèmia i les organitzacions ciutadanes, en el procés de pensar el futur de la metròpoli i com uns aliats imprescindibles per fer pedagogia al voltant del fet metropolità. És per això que saludem amb entusiasme la iniciativa de la posada en marxa d’aquest nou mitjà de comunicació; perquè només coneixent la quotidianitat del que succeeix a la metròpoli podrem entendre i anticipar, i si és necessari, redreçar, l’impacte dels molts reptes als que ens hem d’enfrontar en aquest racó del món que es diu Catalunya.
Oriol Estela Barnet
Coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
