Dante Maschio: “No té sentit reduir-li l’aigua a un pagès i no a un turista que ve molt sovint a fer un oci que trinxa el territori i genera poc benefici pel veïnat”

Aigua és Vida és una plataforma que té com a objectiu “assolir que la política d’aigua i la gestió del cicle integral de l’aigua a Catalunya sigui realitzada des del sector públic i comptin amb la participació i el control de la societat civil com a garantia de qualitat del servei i de qualitat democràtica”. La formen associacions de veïns i veïnes, col·lectius ecologistes, sindicats o entitats de solidaritat internacional. Davant de les eleccions del proper 23 de juliol ha presentat, conjuntament amb la Red de Agua Pública de la qual forma part, un seguit de propostes als partits que aspiren a governar Espanya. En parlem amb el seu portaveu, Dante Maschio.

El primer que proposen és que es reconegui el dret humà a l’aigua i al sanejament. No està garantit actualment?

No. Les Nacions Unides, el 2010, va reconèixer que l’aigua i el sanejament són un dret humà i han sigut molt pocs els estats que ho han reconegut en la seva Constitució. La Constitució espanyola no reconeix l’aigua com a dret humà. Les constitucions d’Equador, de l’Uruguai i d’altres països sí que el reconeixen, però a Espanya no existeix un reconeixement tan explícit del dret a l’aigua. Sí que arran de l’esforç de la ciutadania per introduir aquest dret en la legislació europea, a través d’una campanya que es va fer el 2012, es van recollir més d’un milió i mig de signatures per demanar al Parlament Europeu i a la Comissió Europea que reconeguessin l’aigua com a dret humà. Arran d’aquí, amb la directiva d’aigua potable s’ha fet un intent gandul de dir que l’aigua és un dret. No és suficient per nosaltres. No és suficient, però arran d’aquesta directiva i de la seva transposició a la legislació estatal, sí que es parla que s’ha de garantir l’accés a l’aigua, en tant que és un dret, però sobretot per a persones vulnerables. No es parla de totes aquelles dimensions que el dret a l’aigua té. Una d’elles és l’assequibilitat, que és un dels problemes que tenim a casa nostra, tant a Catalunya com a Espanya: el preu que té l’aigua i com les famílies no poden fer front al seu pagament. S’han fet passes, però considerem que s’hauria de reconèixer la Llei d’aigües i crear una llei explícita que reconegui el dret a l’aigua i que el desenvolupi. Per exemple, la prohibició de talls del subministrament no existeix. A Catalunya, una altra vegada a través d’una recollida de firmes, una pressió ciutadana i una iniciativa legislativa popular es va aconseguir la llei 24-2015, que prohibeix els talls de subministrament, no només d’aigua, sinó també d’electricitat i de gas per a usuaris en situació de vulnerabilitat. Això, en l’àmbit estatal, no existeix. Amb la pandèmia i la importància que tenia l’aigua pel fet de garantir la higiene, sí que es va fer un esforç i fins a dia d’avui encara és vigent la moratòria dels talls. El que demanem és que això es reconegui en una llei; és a dir, que la prohibició de talls es reconegui en la mateixa llei que consideri l’aigua i el sanejament com a dret humà.

Reclamen que es creï un índex de pobresa hídrica. Hi ha molta gent que no té accés a l’aigua de boca?

Sí. Tenim molt poques dades, però al voltant del 10% de la població està en situació de pobresa energètica i hídrica; és a dir, que té dificultats per fer front al pagament dels rebuts. Nosaltres, davant d’aquesta situació, i veient que no hi ha un sistema d’indicadors públic que avaluï la situació de pobresa, tant energètica com hídrica, demanem que es construeixi aquest sistema. Enginyeria Sense Fronteres i Aigua és Vida hem fet un sistema d’indicadors i l’hem enviat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i demanem que totes les administracions ho facin. Tant el govern català com l’estatal podrien fer una recomanació de quins indicadors avaluar a l’escala municipal, perquè al final són serveis de competència municipal, però no existeixen aquests indicadors. S’han de construir per avaluar quina situació tenim, perquè la realitat és que no tenim dades. Sempre hem volgut saber el nivell de talls, la quantitat de població a nivell estatal que no té accés a aigua i a electricitat, i no ho sabem perquè aquestes dades o bé no les recullen o bé no són públiques. Tot ens fa pensar que no estan ben recollides perquè no hi ha un sistema d’indicadors prou robust. I sobre les persones amb dificultats, no és només la dificultat de pagament, sinó que molt sovint les famílies que no tenen un títol habilitant d’habitatge -és a dir, famílies que estan ocupant en precari- no tenen garantit l’accés perquè es condiciona a tenir un contracte i a estar empadronat al pis. El que veiem és que molt sovint no tenen un comptador, i per això la lluita per garantir el dret a l’aigua passa també per la instal·lació de comptadors socials en les llars.

Si no hi ha comptador, no hi ha aigua?

Exacte, a no ser que la punxin.

A vegades veiem persones omplint garrafes d’aigua a les fonts públiques. És freqüent o és una qüestió anecdòtica? 

Això es dóna. Amb la pandèmia de la Covid vam veure que era cada vegada més freqüent. Jo vivia en aquell moment al voltant de Glòries, i allà hi havia una mena de campament, una comunitat de gent que vivia al carrer que s’ha anat mudant, ja no estan allà, però sí que les fonts públiques d’aquella zona les veies cada dia ocupades. És una realitat. Una altra demanda específica que fem nosaltres davant del context de sequera és no tallar les fonts públiques, perquè entenem que són molt sovint l’única via d’accés al dret a l’aigua de moltes famílies que viuen al carrer i de moltes famílies que potser viuen en un pis però no poden pagar l’aigua i, per tant, fan qualsevol tipus d’esforç per no obrir l’aixeta, i això implica anar a buscar-ne una font pública.

Tenim una quantitat d’aigua determinada. Amb quines prioritats s’ha de distribuir? 

Demanem que es compleixi la Llei d’aigües. La Llei d’aigües diu que el cabal ambiental -és a dir, la circulació que necessita el riu per sobreviure i per retenir la vida que té- s’ha de deixar fluir, i ha de ser una restricció prèvia a qualsevol ús de l’aigua. La realitat dista del que diu la Llei. Molts cabals ecològics s’han reduït sense justificació científica. Això ha passat a Catalunya. I encara més sovint s’incompleixen els cabals ambientals que ens imposa la Llei. El que demanem és simplement que es compleixi. És a dir, que el cabal ambiental realment sigui una restricció prèvia a qualsevol tipus d’ús i, a partir d’aquí, que apliquem els criteris de la nova cultura de l’aigua, que ens diuen que hem de prioritzar els usos socials de l’aigua i després els productius. És a dir, primer cabal ambiental, després la garantia al sector domèstic, que et garanteix el dret humà, i després l’aigua per a la producció. Sota el nostre parer, va abans una producció primària d’aliments que no pas una terciarització del sector, l’oci, el turisme, o inclús la producció primària per a l’exportació, que és fer negoci en part amb els aliments i amb l’aigua que fem servir per produir aliments. Aquesta jerarquització dels usos trobem que no s’aplica. I ara, en un context de sequera, no tenim més remei que aplicar-la, perquè si no arribarem a situacions com les que malauradament ja tenen a Andalusia. A Catalunya, a molts pobles del Pirineu també. És a dir, talls d’aigua domèstics perquè no hem sabut prioritzar a qui volem donar aigua. Llavors aquesta priorització d’usos es basa en el que diu la Llei i en aplicar la nova cultura de l’aigua i deixar d’ofertar aigua com si fos infinita i passar a la gestió de la demanda.

Hi ha molts pobles a Andalusia amb restriccions del servei de l’aigua?

Amb les sequeres ha passat, i ara amb aquesta sequera veiem que municipis de menys de 20.000 habitants fa mesos que tenen restriccions domèstiques d’aigua. A Catalunya també ho hem vist en pobles que no estan connectats a un embassament o a un sistema d’abastiment gran i que depenen d’un petit riu superficial, d’un petit aqüífer o d’un pou que s’assequen. I quan s’assequen es queden sense aigua. Com que són municipis petits, això no és noticiable.

La gent consumeix l’aigua que necessita o més de la que caldria? Hauríem de ser més curosos amb l’aigua que gastem?

No sé la mitjana de consum domèstic a nivell estatal, però Espanya té un dels consums més baixos a nivell de la Unió Europea i mundial. A Catalunya el consum ronda els 120 litres per persona i dia. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona són 110, a Barcelona uns 107. Tenim països que el dupliquen o el tripliquen, com els Estats Units, o inclús a la Unió Europea que el dupliquen. Això molt sovint va relacionat amb la quantitat d’aigua que té el país. La conca mediterrània està acostumada a les sequeres i, per tant, tenim poca aigua i fem servir la que tenim. Aquests consums d’aigua estan pels volts del què les Nacions Unides, l’Organització Mundial de la Salut, diuen que és el mínim vital, que està entre els 50 i els 100 litres per persona i dia. A Catalunya són uns 120. A l’estat espanyol no t’ho sabria dir, potser és una miqueta més, però nosaltres no creiem que la reducció hagi de venir pel sector domèstic. La ciutadania, amb l’última sequera del 2008 a Catalunya, ha fet els deures; es va reduir un 20% el consum d’aigua, el domèstic, del 2008 a avui dia. És cert que hi ha un marge de reducció. Hi ha municipis com Sant Adrià del Besòs que consumeixen de mitjana menys de 80 litres per persona i dia, però també tenim zones com Sarrià-Sant Gervasi que consumeixen uns 130-140. Hi ha una clara relació amb el poder adquisitiu i el tipus de vivenda on s’habita.  Piscines i habitatges verticals amb jardins fan un consum més intensiu d’aigua. A les zones benestants no els importa pagar més per l’aigua, perquè tenen recursos i, en canvi, municipis més pobres fan un consum inferior. Però en números globals el sector domèstic a Catalunya, i estic segur que a Espanya també, no és molt elevat. La reducció important no hauria de venir del sector domèstic, sinó que hauríem de tenir present que el 80% del consum d’aigua a l’estat espanyol i el 70% a nivell català ve del model agrícola i ramader, que es basa en l’exportació i la producció intensiva. Aquí és on hi hauria d’haver la reducció majoritària.

Com s’hauria de fer aquesta reducció de l’agricultura intensiva? 

Primer, amb un desmantellament dels pous il·legals. A Espanya, no tant a Catalunya, hi ha una quantitat de pous il·legals per a regadiu que mai s’ha volgut afrontar. El que veiem ara són governs de dreta i d’extrema dreta que diuen que s’han de legalitzar, i que inclús s’ha de fer més regadiu, mentre tenim parcs naturals com el de Doñana que no aguanten ni un hectòmetre més de regadiu, que ja van secs. Davant d’aquesta situació, creiem que el que s’hauria de fer és no cedir cap hectàrea més de regadiu, en tot cas tirar cap enrere, desmantellar aquells pous que no es poden regularitzar perquè són irregularitzables, perquè són grans extraccions d’aigua il·lícites i que fan un ús il·lícit de l’aigua, i prioritzar una agricultura basada en la tradició de secà. Catalunya té una tradició de secà que, amb la modernització dels canals de regadiu, l’hem anat perdent. El que veiem és que ara, amb el canvi climàtic, els models de producció més adaptats a aquest canvi climàtic són els que no depenen tant d’aigua, els cultius de secà. Potser a aquests cultius hauríem de donar-los una miqueta d’aigua, perquè aquí fa dos anys que no plou i potser necessiten una mica d’aigua, però també el que hem de fer és treure aigua a aquell regadiu que fa un ús intensiu i que produeix per a l’exportació. Aquí ve la clau. Quin model agrícola i ramader volem? Volem un sistema de producció d’aliments per alimentar la Xina, la Unió Europea i Amèrica Llatina? O volem un model basat en l’autoabastiment i que protegeixi les fonts i els aqüífers? Perquè la realitat del model d’avui dia és que el 70% de la producció és per a l’exportació. A Catalunya tenim una cabana porcina de 8 milions de porcs. Aquests porcs beuen aigua, contaminen aqüífers, i molt sovint no serveixen per a l’alimentació del país, sinó que s’exporten. Llavors, el què estem fent és exportar aigua, que és aigua que necessitem, i que serveix alhora per generar negoci i no pas per cobrir una necessitat bàsica. Aquí hauria de venir la reformulació d’aquest model: desmantellament dels pous il·legals, aposta per un model de producció alimentària amb criteris de justícia ambiental, social, i que tendeixi cap a l’autoabastiment, i no donar cap hectàrea més de regadiu, perquè les prediccions del canvi climàtic ens diuen que cada vegada tindrem menys aigua i que no té sentit que segueixi creixent la demanda global. En tot cas el que hauríem de debatre és com reduir-la.

I el sector industrial? Consumeix massa o consumeix el que li correspon?

El sector industrial, si el comparem amb el sector agrícola i ramader, no consumeix tant, però evidentment hi ha un marge de millora, i depèn d’on estiguis. Per exemple, a la Conca del Llobregat tenim Iberpotash ICL que utilitza molta aigua, i que a sobre ens contamina el riu, amb la salinització dels runams salins. També tenim una fàbrica Estrella Damm que consumeix molta aigua. S’hauria de mirar quins són aquests grans consumidors i com incentivar l’estalvi. Catalunya, amb la sequera, en principi ho està fent, obliga a reduir un 15% el consum d’aigua aquells grans consumidors que tenen un pou, que controla l’Agència Catalana de l’Aigua. El sector industrial també ha de reduir, ha de ser més eficient, però la majoria del consum ve del sector agrícola i ramader i és on primer s’haurien d’enfocar aquestes mesures.

I el turisme? Hi ha un excés de turisme que consumeix massa aigua? 

Sí, a Espanya i Catalunya la potència econòmica, per una banda, és la producció d’aliments cap a l’exportació -per exemple Múrcia es coneix com l’horta d’Europa- i, per una altra, Catalunya i el litoral català és Las Vegas, l’oci d’Europa i del món. Avui dia amb la tercerització de l’economia ens hem avesat a aquest sector turístic, que és depredador de recursos i concretament de força aigua. Amb la sequera hem vist quantitat d’estudis i dades que han sortit de com un turista de luxe consumeix entre 3 i 5 vegades més que un veí de Barcelona, i com els hotels no tenen cap mena de pla per reduir el consum d’aigua. Aquest sector ha de fer una reducció, sobretot perquè queda molt malament tallar-li l’aigua al pagès i no exigir una reducció de l’aigua a un sector que no és el primari, que no és l’essencial per viure, per sobreviure. S’han d’aplicar mesures perquè, tal com ha crescut el sector, l’impacte del turisme en regions com l’àrea metropolitana és important. En funció d’on visquis les mesures de reducció a aplicar són diferents. A Barcelona, el consum majoritari ve pel sector domèstic, les llars, i aquí també entra el sector turístic i, per tant, ens hem de basar i enfocar a reduir-lo, però si te’n vas a la plana de Lleida, a Múrcia o a Andalusia la majoria del consum és agrícola. En canvi, a Osona, és ramader. En funció d’on estiguis s’han d’aplicar unes mesures o unes altres, no podem generalitzar. Al sector turístic s’han de fer mesures perquè no té sentit reduir-li l’aigua a un pagès i no a un turista, que molt sovint ve a fer un oci que trinxa el territori i genera poc benefici pel veïnat.

El rebut de l’aigua és massa car?

Hi ha moltes maneres de veure-ho. Si ho mirem des del punt de vista de les persones que tenen dificultat per fer front als rebuts, sí que podríem dir que per aquesta població és força considerable. Això té molt a veure amb el model de gestió  que impera a l’estat espanyol, i sobretot a Catalunya. A l’estat espanyol un 52% de la població és abastida per empreses privades i a Catalunya això augmenta al 79%. Aquest model de gestió privada que s’enfoca a maximitzar beneficis amb la gestió de l’aigua, com es fa? Facturant, i com més facturis i com més cara sigui l’aigua, més benefici té l’operador. Això ha impactat directament en la generació d’aquesta pobresa hídrica, en tot aquest seguit de població que no ha pogut fer front al pagament dels rebuts de l’aigua. Els rebuts de l’aigua, quan hi ha gestió privada, i això ho diu l’OCU i ho diu l’Agència Catalana de l’Aigua, són més cars que amb la gestió pública. A Catalunya, l’Observatori de Preus de l’Aigua diu que la gestió privada és un 22% més cara que la pública, i el que veiem és que hi ha un marge de reducció en la tarifa de l’aigua. Barcelona i Múrcia, just on opera el grup Agbar, són les ciutats amb l’aigua més cara de l’estat espanyol. A Aigua és Vida, l’any 2012, vam fer una anàlisi de la tarifa de l’aigua i vam veure que més de la meitat dels costos que paguem són il·legítims. Estem pagant els beneficis de l’operador privat, estem pagant els impostos a La Caixa i els interessos d’accionistes, estem pagant la publicitat corporativa de l’empresa -no una publicitat per reduir aigua o posar en valor el servei públic sinó una publicitat corporativa- i altres costos que considerem il·legítims, entre ells els beneficis, que a Barcelona volten els 20-30 milions d’euros anuals. Amb una gestió privada tenim un sobrecost que amb una gestió pública i democràtica ens podríem estalviar. També hi ha la qüestió de com es fan les tarifes. Molt sovint veiem tarifes que no incentiven l’estalvi, i fan que les famílies no tinguin un incentiu per estalviar i qui consumeix poc molt sovint paga quasi el mateix que algú que consumeix molt. En el model tarifari hi ha diferents mesures a aplicar, tant la remunicipalització, perquè no té sentit pagar els beneficis privats, com tocar les tarifes perquè incentivin l’estalvi i penalitzin els consums elevats.

Són partidaris de la remunicipalització del servei, però són poques les ciutats i pobles que hi han apostat. Costa molt passar el servei de l’aigua de mans privades a les de l’Ajuntament?

Sí. Realment és molt difícil pel marc legal que tenim, tant a l’estat espanyol com a Catalunya. Privatitzar ho pots fer cada dia de l’any, remunicipalitzar només ho pots fer quan s’acaba el contracte, i prèviament has d’estar anys investigant, recopilant informació per preparar-te per fer l’empresa pública o decidir què faràs. Això és així. És quelcom molt complex, però hi ha una finestra d’oportunitat. A Catalunya un 80% de la població, una mica menys, és abastida per empreses privades. Hi ha un marge, una finestra d’oportunitat de remunicipalització. Del 2010 a ara més de 30 municipis han remunicipalitzat, entre ells Terrassa i més recentment Girona, Salt i Sarrià. Ens emmirallem en Valladolid, que a nivell estatal és la ciutat més gran que ha remunicipalitzat i ha aconseguit reinvertir en el servei més de 30 milions d’euros anuals, que ja no van a l’operador privat. A Catalunya nosaltres tenim datat que en els propers anys uns 100 municipis acaben concessió. Hi ha aquest moment clau per recuperar la gestió de l’aigua. És una finestra d’oportunitat que en funció del color polític de cada ajuntament es podrà fer amb major facilitat o no.

Nacionalitzar tot el servei és una idea comunista antiquada?

A l’estat espanyol i a Catalunya la competència de la gestió, o sigui de l’abastament d’aigua potable, és municipal. No és l’estat qui decideix sinó que és el municipi. El municipi té la propietat de la xarxa en baixa, de l’abastament que ens arriba a l’aixeta, i això ho decideix cada ajuntament. No té sentit plantejar una re-nacionalització o una nacionalització però a d’altres llocs del món sí. Ara a Anglaterra s’està plantejant la nacionalització d’una de les nou empreses privades perquè està en bancarrota. Aquí l’estratègia és la recuperació de la gestió pública. Cal una voluntat política perquè això passa per un ple municipal. I el que hem vist és que els casos d’èxit sempre han anat acompanyats d’una pressió ciutadana, de grups ciutadans que pressionen i que demanden aquest procés de recuperació de la gestió de l’aigua, com ha passat a Terrassa, com volia passar a Barcelona, abans que el Suprem dictaminés a favor d’Agbar, i com ha passat a altres llocs.

Els governs català i espanyol com s’han portat en aquest tema?

Depèn del color polític, clar. A nivell català sí que hem vist algun intent tímid d’afavorir la gestió pública de l’aigua a través d’una moció al Parlament, que es va votar el 2016, que demanava que es facilités la reconversió de la gestió pública de l’aigua a través d’una unitat que s’havia de crear i que tot just sembla que es començarà a fer. La realitat és que, al final, la voluntat dels municipis va per davant i és més ràpida. Tenim estructures, com l’Associació de Municipis per a l’Aigua Pública, que són municipis que tenen gestió pública o la volen tenir, que s’agrupen i s’ajuden per a gestionar l’aigua en el dia a dia. Es basen en compartir experiències, el que ha funcionat, el que no ha funcionat, des d’una lògica no mercantilista, sense afany de lucre. Aquestes estructures han facilitat aquests processos. A nivell estatal tenim l’AEOPAS, l’Associació Espanyola d’Operadors d’Abastament d’Aigua i Sanejament, que també els ha facilitat. Però a nivell estatal i català m’atreviria a dir que hi ha hagut pocs intents per facilitar aquests processos i de fet ho reclamem. En les demandes de cara a les eleccions incloem modificar certes lleis que el que fan és impossibilitar alguns processos de remunicipalització.

Les vostres demandes tindran millor o pitjor acollida en funció de qui guanyi les eleccions el proper diumenge?

La component municipal de la gestió de l’aigua fa que al final sigui el municipi qui decideixi. Les eleccions municipals a Catalunya han configurat un panorama que és diferent del que teníem fa uns mesos. Sí que és cert que a nivell estatal es poden fer moltes lleis que afavoreixin tot el que estàvem parlant: la Llei d’aigües, canviar la Llei de contractes del sector públic per facilitar la remunicipalització,… Es poden fer coses des de l’àmbit estatal i, evidentment, en funció de quin color polític es configuri tindrem unes oportunitats o unes altres. Amb la sequera, veiem que partits com el PP i Vox estan a favor d’ampliar regadius, interconnectar xarxes, fer nous transvasaments, tot un seguit d’infraestructures que a Catalunya hem sabut rebutjar com a societat. L’Ebre ens ha ensenyat que, com a país català, no necessitem generar més desequilibri territorial i no necessitem la seva aigua, perquè això generaria destrosses. L’Ebre necessita la seva pròpia aigua perquè ja no li arriba, perquè la retenen embassaments i no li arriben sediments ni aigua, i el delta està desapareixent. El fantasma del transvasament torna amb aquests partits, i en funció de quin govern tinguem, tindrem uns pactes hidrològics, que són competència estatal, que tiraran cap a una banda o cap a una altra. També és cert que tenim pocs partits que estiguin en contra d’ampliar regadius. Dels partits que aspiren a entrar al govern, només Sumar està a favor de reduir hectàrees de regadiu. El PSOE el que diu és “ampliem la capacitat de desalinització i de regeneració per poder facilitar nous regadius”. En funció de quin color polític tinguem tindrem unes polítiques o unes altres, però a nosaltres, com a moviments, ens fan molta por els nous plans hidrològics que puguem tenir amb governs de PP i Vox.

Com a associació no feu cap recomanació de vot?

No recomanem vot, però sí que demanem a la ciutadania que llegeixi els programes i que sigui conscient amb els seus ideals polítics, i sobretot que si creu que l’aigua és un dret humà que sàpiga que hi ha molts partits que no consideren l’aigua com a dret humà, no consideren que s’han d’aturar els talls de subministrament, no consideren que tinguem un problema amb l’oferta, no consideren que el model agrícola i ramader industrial i intensiu sigui causant de la crisi d’escassetat i sequera que tenim avui dia. Aquests programes, molt en concret del PP i Vox, caminen cap a fer destrosses amb l’aigua. Apostem per la nova cultura de l’aigua que el que diu és garantir l’aigua pels rius, per les persones i gestionar l’aigua que tenim a la pròpia conca. I aquests partits el que fan és “si jo tinc un riu que té una excedència d’aigua i tinc una regió que vol regadius anem a transvasar aquesta aigua. Transvasem l’aigua de l’Ebre cap a València, cap a Múrcia, cap a Catalunya i cap a l’Aragó”. Qui voti aquests partits que sigui conscient que està votant unes polítiques hídriques que ens portaran a una fallida encara més gran del sistema.