Un Pla per a l’Educació Democràtica
El passat 28 d’octubre el Govern de la Generalitat va aprovar l’anomenat “Pla per a l’Educació Democràtica”. Tot i que ja fa cinquanta anys de la mort del general Franco, el Pla neix per a intentar frenar l’increment entre alguns joves dels discursos d’odi, la desconfiança vers el sistema democràtic i el negacionisme o el blanqueig de les dictadures i la repressió. El Pla recorda que, segons el Baròmetre d’Opinió del CEO 2024, ara hi ha més joves que s’identifiquen amb opcions reaccionàries que en generacions anteriors i que l’increment de posicions d’extrema dreta és una realitat molt marcada especialment en el cas dels nois. El Govern vol impulsar propostes, en especial en l’àmbit de l’educació, per tal de “millorar l’aprenentatge i enfortir la cultura democràtica”. El centres escolars disposaran del document “50 raons de per què amb Franco NO es vivia millor”.
Mig segle després de la mort del dictador i quaranta-set anys després de l’aprovació de la Constitució, en un país com Catalunya, que sempre ha estat considerat com avançat en la defensa dels drets i la democràcia, el Govern ha d’adoptar un Pla especial per combatre l’avenç entre alguns joves de valors similars als que van inspirar el franquisme. On podem trobar l’explicació, sense oblidar, però, que milers de nois i noies es declaren antifeixistes i s’han mobilitzat recentment contra el genocidi a Palestina?
L’extrema dreta cinquanta anys després
Intentar entendre el què està passant és especialment complicat i fins i tot dolorós per a la meva generació: vam viure la nostra infantesa i una part de la joventut en una dictadura que prohibia i reprimia fins a l’últim extrem, incloses la pena de mort i l’assassinat, tota activitat política o sindical i que afectava també el desenvolupament personal en camps com l’educació, les relacions humanes o les possibilitats de participar en activitats culturals o lúdiques, que marginava la llengua catalana i que practicava un segrest legal dels drets de les dones.
Amb la recuperació de la democràcia ens era difícil imaginar, tot i la manca de llibertats a l’antiga URSS, que l’any 2025 les dues grans potències que fa vuitanta anys van derrotar el nazisme i el feixisme, els Estats Units i l’actual Rússia, estarien governades per personatges autoritaris que professen bona part de la ideologia dels règims vençuts l’any 1945 i que han enterrat les esperances generades en moments diferents per Gorbatxov o per Obama. I tampoc hauríem cregut possible que l’extrema dreta espanyola, que en les eleccions de 1979 havia quedat relegada a l’únic escó del feixista Blas Piñar (tot i que una part ja estava amagada dins el partit de Manuel Fraga Iribarne) tindria avui 33 diputats al Congrés i faria marcar el pas al Partit Popular a l’Estat i a moltes comunitats autònomes de manera especialment agressiva contra les persones migrants o contra la nostra llengua; o que a Catalunya una extrema dreta xenòfoba en creixement adoptaria dues cares, l’espanyolista de Vox i la independentista d’Aliança Catalana.
És evident que patim a tot el món una onada favorable als valors reaccionaris que inevitablement ens havia d’afectar. Però el fet que Catalunya i l’Estat espanyol visquessin una dictadura que es va perllongar molt més enllà de la Segona Guerra Mundial atorga al nostre cas unes característiques pròpies. Tot i que no podem analitzar l’extrema dreta com si no hagués passat el temps, perquè han après moltes coses en especial a utilitzar les xarxes socials, sí que el fenomen global es produeix quan la nostra societat encara pateix la influència d’un règim que va contaminar un sector de la societat, influència que s’ha mantingut i desenvolupat després en persones que ni tan sols havien nascut quan Franco va morir: les enquestes parlen d’un 20 % de la població segurament hereva de la gent que aplaudia el dictador a la Plaza de Oriente.
Massa temps sense polítiques públiques de Memòria
Amb l’arribada de la democràcia es va traslladar a les institucions el silenci que regnava en moltes famílies per a no parlar de la guerra i de la dictadura. Des dels governs s’argumentava la conveniència de “no reobrir ferides” oblidant que moltes ferides continuaven sense tancar. No es va tenir present el vers emblemàtic que havia escrit el poeta lleidatà Màrius Torres: “Jo vull la pau- però no vull l’oblit”. A Catalunya, els governs de Jordi Pujol van passar de puntetes sobre aquestes qüestions, exactament igual que van fer els governs espanyols. Es va perdre un temps preciós per fixar en l’opinió pública un relat favorable a la democràcia i contrari al franquisme.
No va ser fins al 2004, amb l’arribada del govern encapçalat pel president Pasqual Maragall, que la conselleria dirigida per Joan Saura va impulsar polítiques públiques de Memòria, atesa la crida que l’Associació d’Ex-Presos Polítics del Franquisme havia fet l’any 2002 en un emocionant acte celebrat al Liceu de Barcelona. I així, l’any 2007 el Parlament aprovava la Llei del Memorial Democràtic i el 2009 la Llei de Fosses, que van posar les bases de les polítiques que des de llavors ha impulsat la Generalitat. Així i tot, encara es va produir un retrocés: quan CiU va recuperar el govern l’any 2010 va pactar amb el PP desmantellar gairebé completament el Memorial Democràtic. La diputada popular Alícia Sánchez Camacho es va vantar d’haver suprimit aportacions econòmiques “prescindibles com la destinada al Memorial Democràtic”. La reacció de l’Associació d’Ex-Presos Polítics del franquisme liderada per Enric Pubill i de bona part de la societat catalana va obligar CiU a rectificar el rumb que la supeditava a la visió negacionista de la dictadura practicada pel PP.
El Govern central i Cuelgamuros
A l’Estat espanyol, el PP, que no ha superat la seva dependència ideològica i sentimental del franquisme, mai no ha volgut impulsar polítiques de Memòria; fins i tot, de la mà de Vox, està derogant lleis autonòmiques sobre aquesta matèria. El PSOE, quan ha governat, s’ha mogut amb una excessiva prudència. Felipe González tenia altres prioritats que el temps s’ha encarregat d’aclarir. La Llei de la Memòria Històrica de Rodríguez Zapatero de l’any 2007 es va mostrar ben aviat insuficient i l’any 2022 va ser substituïda per una norma més agosarada impulsada pel govern de coalició progressista. Ara, per fi, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha pogut sol·licitar l’extinció judicial de la Fundación Nacional Francisco Franco, que ha estat fent apologia del dictador des del 1976.
Un bon exemple de les limitacions de les polítiques socialistes de memòria la trobem al Valle de Cuelgamuros, el monument franquista anomenat fins no fa massa Valle de los Caídos. L’any 2005, des del Senat, Iniciativa per Catalunya-Verds va presentar al govern del PSOE una detallada proposta de “Transformació del Valle de los Caídos en un centre d’interpretació de la història” elaborada per experts en diverses disciplines, encapçalats per l’historiador Ricard Vinyes. A partir de l’estudi d’experiències d’altres països es proposava un tomb radical en l’enfocament del recinte, incorporant una informació explicativa des d’una perspectiva democràtica, el trasllat de les restes de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, la creació d’un Instrument de Gestió de la Memòria Democràtica i la tipificació de l’apologia del franquisme com a delicte. El PSOE va guardar aquell document en un calaix. Les restes del general colpista no es van traslladar fins a l’any 2019 i les del fundador de la Falange fins a l’any 2023; i ara, fa pocs dies, s’ha presentat el projecte guanyador del concurs internacional d’idees per ressignificar aquell recinte, vint anys després de la proposta d’Iniciativa.
Revisant la transició
També poden haver influït en la situació actual les crítiques exagerades i les desautoritzacions interessades al que va suposar l’anomenada transició. La visió totalment negativa de la significació del canvi de règim va ser defensada durant molts anys per grups minoritaris antisistema. A Catalunya, el procés independentista va suposar que s’afegissin a la crítica sectors nacionalistes que obviaven l’aportació que Jordi Pujol i CiU van fer a la superació del franquisme i a l’aprovació de la Constitució. El moviment del15M també va néixer impugnant el “règim del 78”, tot i que després ha anat matisant una mica la seva valoració inicial.
No sembla gaire recomanable analitzar un fet històric des del ‘presentisme’, com si la realitat actual fos la d’aquell moment: cinquanta anys després, des de la comoditat que suposa tenir els drets fonamentals garantits, és molt fàcil criticar, sense intentar entendre tot el que suposava la dictadura, els qui es van jugar la vida, la feina i la llibertat per aconseguir la democràcia. És paradoxal que des de sectors contraposats es presenti l’assoliment de la democràcia com una operació per dalt i sense participació de la ciutadania, segons la versió que intenta vendre’ns el rei emèrit, o com una traïció també per dalt dels partits i sindicats majoritaris, com acostumen a defensar grups que llavors eren gairebé irrellevants. Milers d’hores de vaga, infinitat de manifestacions i fins i tot moltes persones assassinades, d’Atocha a Barcelona, de Montejurra a Vitòria-Gasteiz, demostren el contrari.
Penso que la transició i la Constitució de 1978 presenten moltes insuficiències, entre d’altres, la pervivència de la Monarquia sense un referèndum específic, la negació del dret d’autodeterminació de les nacions que formen part de l’Estat espanyol, el manteniment de les províncies, la configuració d’un Senat que no és ni carn ni peix o l’absència d’una reforma en profunditat de determinats aparells de l’estat, en especial del poder judicial, error del qual avui n’estem pagant les conseqüències. Però això no pot fer oblidar com es va produir la transició i amb quina correlació de forces, i que en aquell context era prioritari aconseguir, com defensava l’Assemblea de Catalunya, la llibertat, l’amnistia i la recuperació de l’autogovern.
Ni el franquisme tenia la capacitat de perpetuar-se ni l’oposició democràtica disposava de prou força per imposar una ruptura total. Fou la “correlació de febleses” de la que parlava Manolo Vázquez Montalbán. Ho advertia en el pròleg del llibre “La cuestión comunista” (Fontamara, 1977) el dirigent del PSUC, Jordi Solé Tura, després de la mort del general Franco i abans de l’aprovació de la Constitució: “La crisi i la descomposició final del sistema franquista s’ha produït en circumstàncies molt diferents de les de l’enfonsament del nazisme a Alemanya i del feixisme a Itàlia. Aquí, el franquisme no s’ha enfonsat a causa d’una guerra internacional perduda. Aquí no hem tingut, en la fase final del règim, un poble en armes ni una insurrecció militar. Ha estat una lluita llarga i complexa, a través de la qual el règim s’ha erosionat sense esfondrar-se de sobte i les forces democràtiques s’han anat recomponent amb un grau desigual de protagonisme”.
Per un activisme il·lusionat
Soc conscient que són mals temps pels arguments elaborats i que s’imposa el relat fàcil i l’exabrupte. Però no podem renunciar a les explicacions complexes tot i que caldrà molta habilitat i pedagogia per fer-nos entendre. D’entrada, és imprescindible que els governs demostrin als nostres joves que dins un sistema democràtic es poden resoldre problemes com l’habitatge o el treball precari. L’origen de les dificultats que pateixen avui molts nois i noies no és la democràcia sinó un model econòmic injust, que és precisament el model que la dreta i l’extrema dreta intenten perpetuar i accentuar.
Enfront de l’increment de les opcions autoritàries i simplistes generadores de desigualtats, com la de Donald Trump als Estats Units, toca promoure un activisme il·lusionat i polítiques transformadores com ha fet Zohran Mamdani a Nova York. I ser conscients que la lluita per la Memòria Democràtica, al costat del paper del feminisme i del combat contra l’emergència climàtica, són els principals cavalls de batalla contra l’extrema dreta al voltant dels quals cal articular grans majories, com ens han ensenyat a fer en èpoques diverses Josep Benet, Enrico Berlinguer, Pepe Mujica o Claudia Sheinbaum.
Noticia relacionada
