Catalunya Metropolitana

Espanya ha apostat durant dècades per una xarxa d’alta velocitat pensada per connectar totes les capitals amb Madrid, però no per connectar els territoris entre si. El resultat és un model ferroviari radial que ha prioritzat l’exhibició política i la centralització per sobre de l’eficiència, la cohesió territorial i el tren que fa servir la majoria de la ciutadania cada dia. L’AVE ha crescut, però el sistema s’ha desequilibrat.

Quan un servei essencial no garanteix ni fiabilitat ni informació la societat civil té dret i deure d’alçar la veu i exigir canvis concrets. Les plataformes d’usuaris han convocat una manifestació el dissabte 7 de febrer. Des de la PTP ens hi sumem perquè el que està en joc no és un dia dolent: és la idea mateixa que el transport públic ha de ser una garantia

La bretxa de gènere en la distribució del temps es tradueix en més disponibilitat masculina per al treball remunerat, les aficions i la pràctica esportiva. Després de fer els 65 anys, els residents metropolitans de tots dos sexes augmenten en 76 minuts la dedicació diària a les cures personals, i dupliquen l’atenció als mitjans de comunicació i les activitats a l’aire lliure.

La recent successió de tragèdies ferroviàries al nostre país ha deixat una ferida oberta en la sensibilitat ciutadana. El gravíssim accident a Adamuz (Còrdova), amb la col·lisió entre un tren Alvia i un Iryo, seguit del descarrilament d’un tren de rodalies a Gelida (Barcelona), ha generat un clima d’incertesa i de temor que no podem ignorar. No obstant això, com a societat, ens enfrontem a una disjuntiva crítica: respondrem des del biaix emocional de la tragèdia o des del rigor de les dades i els fets?

A poc més d’un any vista de les eleccions municipals, i quan hauríem d’enfortir els mecanismes de cooperació i millorar la governança de tota la metròpoli, el dilema de fons és com preservar el valor polític i simbòlic del municipalisme sense convertir-lo en una estructura feble o merament administrativa però sense caure tampoc en una nova generació de polítiques de campanar miops davant dels problemes compartits. S’ha de redefinir la relació entre metròpoli i municipi

Josep Maria Montaner, arquitecte i ex-regidor de Vivenda de Barcelona en el primer mandat d’Ada Colau

Paradoxalment, el coneixement de la llengua progressa mentre en retrocedeix l’ús social: ha baixat tres punts, del 27,8% al 24,7%, la població que considera el català la seva llengua habitual. El 31% el parla cada dia almenys en la meitat d’ocasions, però hi ha un grup gairebé igual de nombrós (28%) que no en pronuncia ni una paraula.

A Barcelona, com a les urbs dels Estats Units i de la resta d’Europa, creix de manera extraordinària el nombre de persones que dormen al ras, una de les diverses cares de l’exclusió residencial. L’acció social, l’acompanyament, els recursos per oferir refugi i allotjament temporal són necessaris, però calen polítiques d’habitatge radicals que incorporin la reducció del sensellarisme entre els seus objectius

El Parlament ha aprovat les línies mestres del que hem de fer com a país per abordar la crisi climàtica i d’arribar al nivell de carboni zero del 2050. Reforça el paper del Comité d’Experts com a garant, estipula plaços per presentar plans quinquennals, mana al Govern rendir comptes anuals i l’obliga a no autoritzar cap gran infraestructura de mobilitat, logística o aeroportuària, sense atendre un informe preceptiu i vinculant de compatibilitat d’aquestes obres amb els objectius de la llei. Ara falta que aquests compromisos s’integrin a la llei catalana del canvi climàtic

En els darrers anys hem vist un activisme normatiu inèdit, però la preocupació social per l’habitatge no fa sinó créixer. El motiu és simple (i incòmode): hem començat a moure peces del tauler, però encara no hem canviat les regles del joc.