Entrevista als dos grups locals de Sant Feliu de Llobregat -“The Penguins” i els recent estrenats “Bons Nois”- que participen demà al Butifarra Sound. Daniel Díez, el Gerard Ranchal, l’Eduard Polls i el Francesc Puiggròs -més conegut com a Putxi- parlen sobre els projectes, la cultura musical i els seus canvis i l’oferta santfeliuenca.
Per Mariona Pina
Abans “Delta Delta”, ara “Bons Nois”. A què es deu aquest canvi?
Dani: Vaig fer unes mostres i vaig anomenar el projecte “Delta Delta”. Però no m’acabava de convèncer. Comencem a fer concerts amb aquest nom, però a mesura que anem avançant, em ve la idea de “Bons Nois”. S’adequava més al moment del grup, on tots els integrants cada vegada aportaven més coses al projecte. A més, el nom és d’una cançó del grup “Univers”, que és referent per a nosaltres.
Parlem doncs que “Delta Delta” era un projecte més en solitari; i “Bons Nois” ha passat a ser un grup?
Gerard:Totalment. En Dani va començar amb la idea de “Delta Delta” des d’un vessant més indie i ara Bons Nois és més rock.
Al març vau estrenar el primer àlbum de “Bons Nois”. Amb quins referents heu comptat per aquest disc?
D: A l’hora de fer les cançons i compondre, com a referents més propers, ens han influenciat grups com “La Iaia” o “El Petit de Cal Eril”. En l’àmbit més anglosaxó, hem trobat referents més sorollosos, d’indie-rock alternatiu, com Fonda o Real Estate.
Descriviu la proposta de “Bons Nois” com a “pop a la brasa”…
D: Això és un invent. Em van dir que molava la gent que es creava una etiqueta pròpia. I jo vaig veure aquest plat en una carta de menú i ens hi vaig veure semblança.
G: A mi m’encanta. És el pop més comercial, però amb el punt més potent.
Al març vau omplir la Sala d’Actes de l’Ateneu amb la presentació del vostre disc. Un bon començament, no?
D: Havíem estat un any treballant amb el disc i teníem moltes expectatives amb el concert. Recordem molts nervis. A més, el sold-out va ser increïble.
G: Per mi, és el concert que més nerviós he estat a la meva vida. No era el primer concert que fèiem, però el fet de veure tantes cares conegudes… Feia molt de respecte. En el meu cas, pensava tota l’estona que estava dient moltes vegades “hola” i encara no havia començat el concert.
L’experiència dels The Penguins
Vosaltres, “The Penguins”, ja teniu més rodatge. També, però, heu passat per canvis. Heu dit en moltes ocasions que “Reggae per Xics” va arribar per accident. Què vol dir?
Eduard: Enguany fa 17 anys que toquem, i des del 2011 que vam començar amb el públic familiar. Una cosa que havia de ser un concert puntual, ara és el que més temps dediquem. Al final, “Reggae per Xics” s’ha acabat menjant el projecte inicial, fem 70 concerts l’any. “The Penguins” ho mantenim des d’un vessant romàntic. Ho vivim amb naturalitat, és el que hi ha.
Té final “The Penguins Band”?
Putxi: Depèn de les ganes i la motivació dels membres. Són molts anys i ha passat molta gent per la banda. Hi ha gent nova, potser no tant, però que no tenen aquest sentiment tan fort cap a l’origen. Aleshores depèn de la nostra -els que fa més anys que estan al projecte- motivació que tinguem cap als inicis i la sapiguem transmetre. Quan els projectes tenen tants anys hi ha una espècie de metamorfosi que has d’anar pactant.
E: Des de que vam començar amb el projecte, ara fa 17 anys, en quedem quatre. Això fa que s’hagin de trobar motivacions de com fer, cap a on tirar. Aleshores, com qualsevol relació, és anar fent i veure cap a on porta.
L’exigència del públic adult i el familiar és la mateixa?
E: Ambdós són públics molt exigents. L’avantatge del públic familiar és que no té màscares. No dissimula les coses. Si s’ho passa bé, no té cap problema en fer-t’ho veure, li és igual que el del costat s’estigui avorrint. Però, si no li agrada; agafa i marxa. El públic adult sempre tenim aquestes impostures d’estar comparant-nos amb el del costat i pensar què diran o pensaran els qui estiguin pel voltant o sobre l’escenari.
I l’exigència interna?
E: Els dos projectes durant aquests anys s’han anat autoexigint. Quan va sorgir “Reggae per Xics”, com que ja teníem el nostre projecte inicial, tot i ser un espectacle familiar, volíem que tingués una qualitat musical molt alta; i així va ser. No vam escatimar en recursos, també comptem amb 10 músics mínim. Això en aquella època no es veia. Tanmateix, amb “The Penguins” sempre havíem compost en anglès, i després de fer-ho en català amb “Reggae per Xics”, també ens vam preguntar que perquè no érem capaços de fer-ho amb el públic més adult. Tots dos s’han anat enriquint un de l’altre.
La teatralització que caracteritza a “Reggae per Xics”, no l’heu traslladat a “The Penguins”.
E: És veritat que això amb adults no ho hem sabut traslladar. No som tan punkis a “The Penguins”, tenim més vergonya.
P: Potser pel fet que comentaven que el públic familiar no té cap mena de màscara. Això permet que dalt de l’escenari tinguem llibertat per fer el que vulguis. En canvi, als concerts de nit, sempre tens aquella cosa del què diran.
Projectes santfeliuencs
I per vosaltres -“Bons Nois”-, recentment heu començat aquesta proposta musical, però teniu bagatge amb altres projectes. Què en penseu de l’exigència que es demana ara a la música, de la rapidesa.
G: És un contratemps de la qualitat musical. A més, avui en dia s’utilitza molt a la música el concepte d’un sol ús. Vull poder tocar un instrument, no saber-ne d’algoritmes i veure com pugen i baixen a la Borsa. Per això, és important tenir un tempo establert dins la banda.
D: Per sort, ara no tenim ningú exigint-nos. Aleshores, intentem fer les coses a poc a poc, amb calma; com ens agraden.
Eduard, Putxi; la vostra banda potser sí que pateix més aquestes pressions.
E: Nosaltres sí, ho patim més. És una de les coses que pitjor portem. Estem sempre pendent de la mercantilització. És com tenir una espasa de Dàmocles. Per exemple, les xarxes. Tenim la sensació constantment d’haver de vendre’ns com a producte. Hem d’estar en contínua reproducció, sense dia de descans. S’accentua el comportament, no de fer la peça artística, sinó de vendre-la.
I això, a part del consum i la qualitat musical, a què més influeix?
E: Amb la societat de consum amb la qual vivim i les plataformes de música, fem que la música perdi el seu valor en conjunt. És a dir, abans, quan pensàvem amb un disc, pensàvem en el disc, la portada, l’ordre les cançons, el llibret interior, la gira… Ara, per exemple, les cançons s’escolten per separat.
D: A l’inici del projecte Bons Nois, vam veure que tot això ens afectava quan volíem reclamar l’atenció constantment a les xarxes. Ràpidament ens va cansar. Hem intentat, però, mantenir tot el romanticisme del disc físic, com el llibret i la portada. Suposo que és buscar l’equilibri. Som conscients que fer les coses al marge no ens farà guanyar diners.
Parlem de buscar l’equilibri entre voler fer música com s’ha fet sempre i voler alhora tenir èxit.
P: Avui dia, però, l’èxit en la música no t’assegura que els projectes que tinguis puguin ser el que et sosté… Es poden comptar amb els dits de la mà aquelles persones que poden viure únicament de la seva música. A més, han canviat les maneres de consumir-la i comercialitzar-la. Al final, has de pensar; o em resigno amb tot aquest context i ho faig només pel meu gaudi, o em tiro a la bassa i dormo sota un pont.
E: Sembla que ho diguem des d’un vessant de resignació! Des de “Reggae per Xics”, també parlem orgullosos de, davant de tot això, poder tirar endavant el nostre projecte musical. Com tot a la vida, és intentar saber fins on estàs disposat a cedir i allà marcar aquella línia que determini fins on no es passarà. Si per exemple, ens truquen per fer un anunci d’un producte determinat, pot ser, per allà no estarem disposats a passar. Però hi ha altres forats, que per molt que no t’agradin, hi has de passar. S’ha de buscar l’equilibri, com en totes les contradiccions que té un a la vida.
Comentàvem abans que “Reggae per Xics” es caracteritza per l’escenografia. Com s’organitza un espectacle amb 10 persones sobre l’escenari?
E: Les bandes jamaicanes històricament sempre han sigut de com més músics, millor. Quan vam començar el grup, ningú es plantejava guanyar-se la vida amb això, també teníem la filosofia de millor ser molts. Aquest esperit s’ha convertit en el nostre segell i sempre ho hem volgut mantenir. De fet, quan a vegades marxa algú del grup, pensem: si reduïm el nombre de persones, millorarem econòmicament. Però, després acabem posant dos músics més!
P: Sembla mentida, però el que és més complicat d’un grup amb tanta gent és trobar els horaris per quedar. Coordinar els horaris és un xou: feina, família, vida… Però et compensa el fet de ser 10 [12 contant als tècnics], perquè et pots engrescar més a l’escenari. En l’àmbit intern, cadascú al tenir el seu tarannà, agafa el seu paper i ens acabem organitzant. De fet, a vegades ens venen grups de quatre músics dient que ens organitzem millor que ells!
Ens traslladem a Sant Feliu; on estem i d’on sou. Sant Feliu és una ciutat de músics?
G: Sant Feliu és un planter de músics, sens dubte.
D: Totalment d’acord. Si t’hi fixes, Sant Feliu està ple de grups, gent que es dedica a la música, escoles de música… Fins i tot, a banda dels que toquem als Pagesos, hi ha de molts que sonen a les ràdios.
I es dona suport des de cultura?
P: Aquest planter santfeliuenc del qual parlem ve donat per la feina institucional que es va fer als anys 80, de donar suport a la cultura: teatre, música… D’alguna manera, el naixement de “Beef” o de la “Fiebre del Oro”, per exemple, ve una mica gràcies a la xarxa que es va crear. També hi va haver Circuit 0. [Un projecte on s’oferia a un grup de música de cada municipi, que s’escollia a través d’un concurs, a fer una gira pel baix Llobregat]. Hi havia un circuit propi que feia que no tinguessis por a ser músic. Ara tot això està molt a la baixa. Crec que el que parlàvem abans, dels canvis de consum, ha influenciat molt en tot això.
E: Dins del que cap, a Sant Feliu, els grups locals sí que hi tenim lloc. Als grups que sorgim d’aquesta ciutat, sovint se’ns ofereix l’oportunitat de tocar durant la Festa Major, en concerts de la Setmana de la Poesia… Al llarg dels anys, a més, hi ha hagut una xarxa no-institucional que ha fet aparèixer molts músics i tots van connectats entre si. Això és gràcies a les sinergies entre les colles, els esplais, els caus i altres entitats. En l’àmbit institucional, però, haig d’esmentar dues crítiques. Una és a escala comunicativa. Quan es fan actes a Sant Feliu no s’informen i aquests queden com bolets que ningú els veu. En segon lloc, potser falta un circuit més gran de concerts per crear un intercanvi de música entre la gent d’aquí i la gent de fora. Es fan, però de manera puntual.
D: Tota la raó. Calen propostes i una bona comunicació perquè les persones es quedin a la ciutat a veure concerts.
G: Fins i tot, aquesta falta d’informació dels esdeveniments fa que moltes vegades els esdeveniments quedin contraprogramats, deixant un públic dividit.
La setmana vinent és el ButifarraSound 2023, quines expectatives hi teniu?
D: Portem pocs concerts, per tant, per a mi encara és aprendre; a saber estar sobre l’escenari, a passar-m’ho bé… Vaig estar tan nerviós al concert d’estrena de l’Ateneu, que és com si m’hagués passat tot i vaig tranquil. Després potser arribo allà i se’m remou tot.
E: Per nosaltres l’expectativa està en el fet que no plogui! D’altra banda, ens ve molt de gust tornar a tocar a casa, veure cares que feia molt que no vèiem. I a més, quan toquem a Sant Feliu hi ha una sensació d’intergeneracionalitat, quan veiem que la gent jove se sap les nostres cançons; ens agrada molt.
I posant la mirada més enllà, què us ve ara com a grups?
D: Els “Bons Nois” el primer que farem és treure una gravació d’un directe que vam fer a l’estudi de tres cançons del disc.D’altra banda, entre primavera i estiu traurem dues cançons més. Sobretot, però, tenim ganes de concerts. La nostra idea, doncs, és continuar buscant concerts, que en ser un projecte que autogestionem, és una pota que encara tenim coixa. Hem de dir, però, que van sortint!
G: A més, no parem de fer cançons i això ens fa saber que no ha sigut l’únic disc, que vindrà un altre més endavant. Però ara la nostra prioritat és difondre el nostre primer projecte.
E: Nosaltres ara tenim l’últim estiu de gira amb el disc de “Reggae per Xics” “Quadern de Bitàcora” i l’horitzó que ens ve ara és gravar un altre disc; aquest és el principal objectiu. Així i tot, pel mig esperem trobar espai per tornar a fer alguna cosa que ens motivi amb The Peguins; que ens ve molt de gust.
P: Però primer que ens pesi una mica la cartera!
Aquesta entrevista ha sortit publicada al diari digital Fet a Sant Feliu
