Dades obertes
En una època caracteritzada per l’abundància —per no dir excés— d’informació, pot escassejar la informació certa, incontrovertible, que sovint no arriba sola sinó que s’ha d’anar a buscar a les fonts de confiança, on la subministren professionals acreditats i compromesos amb la recerca de la veritat. D’això va anar el Congrés de Periodistes Catalans, celebrat els dies 7 i 8 de novembre, i d’això va també l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre postveritat i teories conspiratives publicada el 5 de novembre, i de la qual Catalunya Metropolitana ha extret algunes dades.
D’entrada els residents a les comarques metropolitanes (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental i Vallès Occidental) de més de 16 anys tenen consciència que estan exposats de manera sistemàtica a la desinformació: el 82% considera que hi estan exposats sovint o molt sovint, i un 17% rebaixa la incidència a unes poques vegades. Hi ha un mínim 1% que creu que no li han donat mai gat per llebre en qüestió de notícies.
Juntament amb la percepció de contacte freqüent amb les notícies falses, existeix un convenciment força ampli de la pròpia capacitat per detectar-les. El 45% dels enquestats opina que “sempre o gairebé sempre” sap distingir els fets veritables de les tergiversacions o invencions amb aparença de notícia, mentre que només el 3% admet que no s’hi veu amb cor “mai o gairebé mai”. Com es veu al gràfic següent, el grup més nombrós (46%) és el dels que responen prudentment que algunes vegades detecten els fakes però no sempre.
Una característica de la desinformació en el món digital actual es l’alta velocitat de propagació: un estudi del Massachusetts Institute of Technology va calcular que als canals socials les notícies falses es difonen sis vegades més de pressa que les veritables. El mecanisme que ho fa possible és moltes vegades la intervenció de ciberactivistes i robots, però també hi té un paper la resposta emocional dels ciutadans anònims que redifonen als seus contactes uns titulars que els han semblat cridaners o que encaixen amb les conviccions pròpies.
L’enquesta del CEO posa xifres a aquesta pràctica: el 39% dels participants residents a l’àmbit metropolità reconeixen que han compartit alguna vegada o diverses vegades notícies que després s’ha sabut que eren falses, mentre que el 61% restant pensen que no ho han fet mai o no n’han estat conscients.
A la Catalunya metropolitana no sols existeix una consciència clara sobre la presència quotidiana de la desinformació, sinó que hi ha força consens a assenyalar els àmbits on és més probable trobar-la: les xarxes socials i els canals de comunicació audiovisual informals, a càrrec d’influenciadors, youtubers o streamers. Però l’ombra de la sospita va més enllà i abasta també els mitjans de comunicació convencionals i fins i tot els governs i les institucions oficials: només el 25% dels enquestats posen la mà al foc per ells en el sentit que poques vegades o mai difonen falsedats. El gràfic següent no té pèrdua.
La desinformació circula ràpidament, ens impacta de manera quotidiana, sabem els canals on prolifera més i creiem que som capaços de detectar-la, encara que de vegades és massa tard perquè ja l’hem fet circular. Però arriba a fer forat? Doncs el CEO ha posat el dit a la nafra, perquè hi ha creences que han estat desmentides per la ciència, com ara que el coronavirus de la covid s’originés com a arma biològica, però que estan força arrelades entre la població, fins al punt que el 24% hi dona alguna credibilitat i un 40% no gosa afirmar si és certa o falsa.
En general, el CEO calcula que hi ha un terç de la població amb tendència al pensament de tipus conspiranoic, però en alguns assumptes les falses creences es desborden i es fan majoritàries. Per exemple, a l’àmbit metropolità de Barcelona hi ha un 58%, per tant més de la meitat de la gent, que dona per bo que les agències governamentals controlen de prop la població sense que aquesta ho sàpiga. En canvi, la teoria del gran reemplaçament que sustenta l’extrema dreta, segons la qual a Europa s’està afavorint la immigració perquè la població autòctona sigui substituïda per musulmans, no va més enllà d’un 32% de suport —que no és poc—, davant d’un 50% que la rebutja.
El gràfic següent detalla el grau de suport i rebuig a set falòrnies d’àmplia difusió. És destacable que en quatre de les set qüestions el grup més nombrós és el dels consultats que no gosen inclinar-se per cap de les opcions per falta d’elements de judici.
La incidència de la desinformació està relacionada amb la dieta mediàtica, que ha anat canviant amb l’avanç de la digitalització. Ara mateix, i com s’aprecia al gràfic, a la Catalunya metropolitana la majoria de la ciutadania (58%) s’informa de l’actualitat en primer lloc a través de la televisió, però gairebé la meitat (47%) confia en els mitjans digitals i també és notable (45%) el seguiment de les xarxes socials amb finalitat informativa.
L’anàlisi per grups d’edat posa en relleu que la dieta informativa és bàsicament digital fins als 49 anys, ja que en aquests segments al menú hi ha una forta presència de xarxes socials, premsa digital i canals de YouTube o Twitch, mentre que a partir dels 50 anys la font principal de notícies és la televisió en directe complementada per la ràdio també en directe. Crida l’atenció la correlació entre l’obtenció de notícies en xarxes socials i premsa impresa: amb l’edat, va disminuint l’ús de les xarxes mentre que augmenta el consum de diaris i revistes en paper.
La preeminència de les xarxes socials com a fonts de notícies entre els menors de 34 anys indica que en aquestes franges d’edat se segueix l’actualitat de manera alterna o barrejada amb l’entreteniment i la socialització digital, en plataformes on conviuen continguts periodístics allotjats en mitjans de comunicació i d’altres d’originats per influenciadors o usuaris anònims, tot administrat (potenciat o silenciat) segons el criteri opac de l’algoritme de la plataforma.
El gràfic següent reflecteix el rànquing de les xarxes socials més utilitzades per informar-se de l’actualitat. Als primers llocs hi ha dues aplicacions creades per a la difusió d’imatge, com Instagram i YouTube, i una de missatgeria instantània, WhatsApp, sovint assenyalada com a territori propici per a la desinformació. Les aplicacions creades amb vocació de plaça pública i freqüentades per polítics i periodistes, com Twitter/X o Telegram, estan força més avall, i l’ús de Bluesky, que volia recuperar els millors moments de Twitter, és mínim.
El treball de camp de l’enquesta sobre postveritat i teories conspiratives el va dur a terme el CEO entre el 2 de juny i el 30 d’agost passats mitjançant qüestionari autoadministrat a una mostra que a les comarques metropolitanes va ascendir a 3.680 persones, de les quals el 87% van respondre en línia i la resta sobre paper.
Fundació Periodisme Plural, 2025