En només cinc anys des de la pandèmia de 2020, i sense que res fonamentat ho justifiqués, l’equip de govern de Santa Coloma de Gramenet, sota mandat de l’exalcaldessa Núria Parlon, ha destinat una quantitat ingent i constant de recursos del pressupost municipal a inversions en “seguretat”, en una ciutat que no és més insegura que altres però sí molt més pobre i segregada socialment i educativament. Malgrat això, s’ha incrementat el nombre d’efectius policials, gastat desenes de milers d’euros en dotació de vehicles, materials i equipaments, creat una unitat d’intervenció ràpida (USIR), adquirit un dron i s’està acabant de construir una macro-comissària de la Policia Local de 6.495 m2 al barri del Raval (Districte V), ubicació qualificada de «zona estratègica», a manera de check point fronterer i panòptic policial de la ciutat.
El gir cap a un model de prevenció situacional –i repressiu– de la gestió i el control de l’espai públic anunciat per l’alcaldessa implicava un augment de l’activitat policial dissuasiva (hiperpresència i hiperactivitat a l’espai públic i a les xarxes) que multiplicaria les identificacions anuals per 2,9, passant d’una mitjana de 4.788 de 2017 a 2019 a 13.840 de 2020 a 2023. No obstant això, la taxa percentual d’eficàcia-cost-recursos disminuirà un 0,9% i es mantindrà en nivells molt baixos (2,3%) i el seu valor “preventiu” és desconegut. El perfil majoritari d’aquestes parades d’identificació i escorcoll corporal és un home, jove i pobre, aturat pel seu aspecte o pels seus trets racials o ètnics, principalment als barris de relegació dels districtes V i VI. Unes parades per perfil racial il·legals documentades per treballs acadèmics i l’observació directa.
Inversions en seguretat
Després d’aquesta escalada milionària en inversions policials sense precedents i sense res sòlid que ho justifiqui, ara es fan noves inversions en “seguretat”. Així, l’actual alcaldessa Mireia González, el 16 d’agost, anunciava la instal·lació de 21 càmeres de videovigilància policial als barris del Centre i del Fondo, de les 40 previstes, que se sumarien a les 45 destinades al control i sanció en Zones de Baixes Emissions (ZBE), en part dissenyades per establir un espai-frontera interior de control dels barris més pobres -el 45% s’instal·laran en els districtes V i VI-. Si s’aprovés, la tecnologia permetria interconnectar les càmeres de ZBE per a funcions policials arribant a unes 85. És per això que la pregunta que s’hauria de fer és per què calen ara tantes càmeres de videovigilància a la ciutat, especialment a la Plaça de la Vila i la del Rellotge?
Foto: Grup de treball DESCMA
Tanmateix, a hores d’ara es desconeix quins són els plans del govern municipal en matèria de «seguretat», el cost total invertit i el previst -fix i variable-, quin tipus de càmeres i programari usen els diferents dispositius de videovigilància policial fixa, mòbil i vertical, quines són les seves característiques tècniques, si graven imatge i so, si tenen capacitat biomètrica i permeten el reconeixement facial, etc. Els protocols aprovats, què es fa amb les imatges i els sons que s’enregistren i qui en té la responsabilitat.
Criteri d’ubicació
Una altra pregunta pertinent seria saber quina és la raó per la qual s’instal·len a la Plaça de la Vila –i a la del Rellotge-, un espai que per les seves característiques de centralitat i simbòliques, com ser la seu del poder polític municipal, s’hi fan sovint activitats socials, culturals, lúdiques i festives, així com nombroses concentracions i manifestacions de protesta de caràcter polític i social que ara poden ser gravades. I és precisament per aquestes característiques socials i polítiques que l’impacte d’aquests dispositius –drons inclosos- afecten i vulneren, encara més, drets humans fonamentals com el dret individual a la intimitat, a la privacitat i a la pròpia imatge en l’espai públic que ataca directament les llibertats individuals.
D’una banda, cal aclarir que no són certes les afirmacions fetes per l’alcaldessa a la premsa justificant la instal·lació de càmeres de videovigilància perquè els barris del Centre i el Fondo siguin dos dels epicentres de “potencial conflictivitat” a l’espai públic: quina conflictivitat potencial? Ho justifica una mera possibilitat sense dades? I de l’altra, tampoc és cert que siguin dos espais de conductes «especialment delictives» tret que dient-ho criminalitzi la sanció administrativa de comportaments i conductes socials no normatives en relació amb el discurs del civisme i la convivència i les equipari amb la delinqüència.
El motiu real de fons, però, és que el barri del Centre i la plaça de la Vila sí que són un “epicentre”, però de l’espai històric de la protesta i del conflicte social i polític i d’esdeveniments lúdics i festius massius com la Festa Major. I pel que fa al barri del Fondo i la plaça del Rellotge són el centre de l’activitat comercial i de la vida d’un barri populós habitat per classes treballadores catalanes desfavorides i precàries amb un alt percentatge de població immigrant –com als anys 60 i 70– que fa temps estan sent vigilades i assetjades policialment pel sol fet de ser classes pobres i per la seva diversitat ètnica i cultural que aquest consistori i la policia assenyala i estigmatitza com a barris i grups de població “potencialment perillosos”.
Tanmateix, encara que l’espai públic es transformi en un espai de vigilància tecnològica policial això no garantirà més la “seguretat”, i encara menys podrà resoldre les problemàtiques socials de “convivència”, “incivisme” o microdelinqüència associades a la pobresa i a la segregació social i residencial. Si Anglaterra és el model del fracàs “dissuasiu” de la videovigilància com a dispositiu de control de la delinqüència, això ens informa que el seu objectiu principal no és altre que el control social i disciplinari de les classes pobres considerades “potencialment perilloses” perquè continuïn confinades en els espais de relegació.
“Seguretat” o dret a la privacitat?
En democràcia, la població hauria de poder assistir a un concert, una protesta o exercir els seus drets sense que la policia utilitzi drons o càmeres de videovigilància de manera rutinària i indiscriminada per espiar-la sense una raó motivada ni ordre judicial, infringint el seu dret a la privacitat. És per això que la vigilància intrusiva que revela les identitats, els moviments i les associacions personals és una amenaça perillosa i una coerció per a l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió, reunió, associació i manifestació.
És més, allò que farà la invasió de vigilància massiva cada cop més pronunciada envers les llibertats civils, el dret a la privacitat i a la mobilitat és que molta gent no se “sentirà segura i tranquil·la quan surti al carrer”, com afirma l’alcaldessa, sinó que sortirà sabent-se vigilada i espiada. Perquè l’amenaça d’una videovigilància constant pretén canviar la manera com actuem i expressem les nostres opinions en públic, intimida els manifestants i coarta la llibertat d’expressió protegida per drets fonamentals. Així doncs, l’objectiu de la videovigilància no és la delinqüència, sinó la normalització del comportament social.
En aquest sentit, el sotsinspector Antonio Chicharro, referint-se als dispositius de l’urbanisme securitari que reorganitza l’espai urbà i arquitectònic sota el pseudoconcepte d’espai defensiu (defensive space) per produir “espais segurs”, en aquest cas entès l’espai com a “defensiu” o “preventiu situacional” per la presència de càmeres de videovigilància, afirmava al mateix diari que “les càmeres són molt rellevants en termes de percepció ciutadana al voltant de la seguretat” i importants per convertir els espais urbans en “autodefensables”, afegint que les càmeres són un element més que se suma a la il·luminació o a l’urbanisme. És a dir, amb un clar biaix ideològic, el sotsinspector diu a la població que accepti ser vigilada i normalitzi la presència de càmeres com si aquestes fossin un element més del mobiliari urbà, com un arbre, l’enllumenat públic o un banc. Un concepte que retalla i reconfigura l’actual model de llibertats.
Amb la llei a la mà
Tot i que pensem que la necessitat d’aquesta instal·lació de càmeres no està justificada per cap nova dada delinqüencial ni motiu de “seguretat”, les càmeres de videovigilància, com d’altres que s’instal·lin en un futur i els drons policials, estan subjectes a l’exercici dels drets d’acord amb el que estableix la legislació relativa a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la seva lliure circulació i al conjunt de drets relacionats garantits per les diferents legislacions estatals i europees. Entre d’altres, la del dret d’accés, supressió i limitació. Com també la garantia del dret a no ser vigilat i controlat per raó d’ideologia, religió, classe, afiliació sindical, ètnia, raça, orientació sexual, etcètera (TJUE i TEDH).
No obstant això, el Reial Decret-Llei 14/2019, també conegut com a “llei mordassa digital” permet a l’Estat, si cal sense autorització judicial, la vigilància massiva i la intervenció d’entitats a Internet. Amnistia Internacional denunciava que aquesta activitat “es desenvolupa en el marc d’un procediment merament administratiu, sense que existeixi un control judicial per garantir la supervisió del procés”. Igual com, d’acord amb una interpretació interessada de la Llei Orgànica 7/2021, retirava la competència fiscalitzadora a la Comissió de Control de Dispositius de Videovigilància de Catalunya (CCDVC), atorgant-la en exclusivitat al mateix executiu. És a dir, a la discrecionalitat política i el descontrol policial. Com s’evidencia molt sovint, el fet que segons l’òptica de la policia actuar únicament segons la llei la tornaria ineficient per a mantenir l’ordre fa que la garantia dels drets democràtics i els controls jurisdiccionals dels diferents cossos de policia siguin cada vegada més febles.
Per tant, si bé la Llei d’Intel·ligència Artificial europea prohibeix, entre d’altres, l’ús de les tecnologies de vigilància massiva en espais públics amb eines d’identificació biomètrica remota en diferit i en temps real per ser una amenaça per als drets humans fonamentals i la seguretat de les persones i, les poques excepcions, estan sotmeses a autorització judicial, hi ha pocs dubtes que els estats i la policia la infringiran.
Llibertat vigilada
Fa anys que els règims capitalistes occidentals de democràcia formal incrementen la vigilància i imposen el control tecnològic de les persones. I hi ha pocs dubtes també que aquesta videovigilància social, terrestre o aèria, té poc a veure amb evitar la delinqüència i molt amb una funció preventiva i repressiva basada en inocular en les relacions socials la cultura de la inseguretat, la por, la sospita i la desconfiança cap als nostres iguals. Un projecte neoliberal de vigilància mútua que transmet la idea que tota la gent és potencialment sospitosa, i que justifica així la necessitat policial del control invasiu i il·legítim de l’espai públic i la intrusió en la privadesa sense consentiment. Aquesta retallada i pèrdua de drets i llibertats la venen a canvi d’un suposat guany en seguretat mai demostrat. I això s’està fent sense cap debat públic, control democràtic ni jurisdiccional. En conseqüència, les accions i les resistències a la videovigilància massiva i a l’espionatge policial amb drons, és a dir, a viure sota llibertat vigilada, creixen arreu del món.
La transformació neoliberal de l’Estat-nació ha anat seguida d’una reorganització autoritària de la societat que ha implicat un retrocés important dels drets socials i laborals i dels drets fonamentals i d’una intensa criminalització de la protesta política i de la pobresa (Llei Mordassa, Ordenances de civisme), en paral·lel a un creixent control policial de la societat. La seva finalitat és condicionar i modular determinades formes de vida, de pensament, comportament, afectes i relacions socials dins un “règim general d’indiferència social” fruit de la individualització i l’aïllament i d’una divisió i segmentació de la societat que afebleix el seu teixit social i comunitari i la seva capacitat de resistència organitzada a l’ordre social de classes i a la jerarquia racial. I, per això, al poder constituït li és essencial fomentar la cultura de la inseguretat, la por i l’obediència. l el model avançat d’aquesta tendència tecnototalitària de control social és l’Estat xinès.
Negoci tecnològic de la seguretat
En conclusió, mentre l’estratègia neoliberal de despossessió socioeconòmica i de canvis estructurals que implica un procés d’empobriment progressiu i de segregació de nous estrats socials de població no es reverteixi, la nostra ciutat no serà «més segura» per utilitzar aquests dispositius tecnològics i estar sota la pressió policial i la influència, més que evident, de les empreses del negoci tecnològic de la seguretat i dels seus lobbys opacs. L’evidència mostra que la seguretat pública com la inseguretat social i el conflicte social estan vinculades a les desigualtats socials creixents, la pobresa i la segregació. I cap d’elles no es resoldrà seguint les lògiques de control i disciplina social punitiva i més repressió policial i penal carcerària –quan se sap que aquest model no ho resol i n’incrementa els nivells de violència–, sinó amb justícia social, habitatge, redistribució de la riquesa i treballant per la cohesió social des d’una perspectiva comunitària i no policial. I en aquest camí, la policia i l’ús de la força sempre haurien de ser l’últim recurs.
Contràriament, pensar que el canvi d’estratègia seguit cap a una gestió policial de prevenció situacional i repressió i de «contenció i confinament residencial» de les classes treballadores catalanes pobres i precàries serà la solució al malestar i a les problemàtiques socials només és un mite del poder policial.
