Les tres dames modernistes que ornamenten els únics balcons que queden en peu segueixen observant la magnitud de Collserola, el bosc de la qual ha seguit avançant fins amagar les poques restes del Gran Casino de la Rabassada sota una mata frondosa. El somni burgès que va portar un hotel, un restaurant, un casino i un parc d’atraccions al bell mig del massís va deixar d’existir en el seu sentit complet el 1912, quan es va tancar el casino només un any després de la inauguració, i va desaparèixer definitivament el 1933, després d’una vintena d’anys en què va resistir amb l’hotel i el restaurant i, en la darrera etapa, només les atraccions, malgrat l’intent de recuperar el joc el 1922.
“Em preocupa que es perdi el patrimoni que encara ara està mig enterrat a Collserola i també que la propietat no faci les actuacions forestals necessàries per mantenir l’espai, el que suposa un risc d’accidents i, sobretot, d’incendis”, explica Joan Moya, amant de Collserola i impulsor d’iniciatives com Collserolejant, per explicar el massís mitjançant contes, “vull donar a conèixer les ruïnes perquè la gent sigui conscient del patrimoni que hi ha i que l’administració actuï en conseqüència”.
Mira la galeria d’imatges de les ruïnes del Casino.
Els terrenys on es troben les ruïnes de l’antic casino, que va ser enderrocat els anys 40 després que el seu propietari del moment, Luis Ponet, veiés que havia estat saquejat durant la Guerra Civil i que no hi havia cap possibilitat de recuperar l’activitat, són de propietat privada. elCugatenc ha intentat contactar amb les quatre persones que, segons el Registre de la Propietat, tenen la titularitat dels terrenys. Només una ha respost al diari però ha rebutjat fer cap tipus de declaració.
“Seria l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès qui, si fos el cas, compraria la finca o faria requeriments a la propietat”
De la propietat dependria tant la possible actuació sobre el patrimoni arquitectònic com la gestió forestal. “Les ruïnes del Casino de la Rabassada estan en una finca privada i el Consorci no té adscrita la gestió de la finca”, expliquen fonts del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, que recorda que van redactar una proposta de consolidació del patrimoni per fomentar-ne la restauració, “la finca pertany al municipi de Sant Cugat i, per tant, seria l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès qui, si fos el cas, compraria la finca o faria requeriments a la propietat”. El consistori no ha plantejat la compra ni ha impulsat cap acció per actuar sobre les ruïnes. Tot i això, sí que va obrir un expedient de disciplina urbanística per requerir a la propietat que clausurés uns pous oberts que podien ser un perill, una actuació ja resolta segons fonts institucionals.
Vota a l’enquesta sobre què s’hauria de fer amb les ruïnes del Casino.
Tal com recull el llibre El Gran Casino de la Rabassada. Història d’un somni burgès [Viena Edicions, 2011], dels historiadors Pere Fàbregas i Carlota Giménez, vinculat a una exposició que es va fer amb motiu del centenari del Casino, el complex s’explica per la voluntat de la burgesia Barcelonina d’apropar-se a la natura i atreure estrangers. Aquest és també l’origen del Casino i del parc del Tibidabo. Durant la primera dècada del segle passat, el treball de l’empresari i polític Josep Sabadell va ser clau per convertir un restaurant i un hotel, inaugurats el 1899, i el Cercle d’Estrangers en el que després esdevindria el Gran Casino.
La prohibició del joc amb un redactat legal que deixava buits legats i molta interpretació no va ser un escull per a molts casinos però el de la Rabassada va haver de tancar el dia després de la seva obertura i un any després de forma definitiva. L’assassinat del president José Canalejas a Madrid l’any 1912, just quan es treballava una possible regulació del joc, i la posterior prohibició del joc durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) van ser cops dur per al joc, que va veure acabades les seves possibilitats de regular-se amb l’escàndol de l’estraperlo (1934-1935), amb què es va introduir una ruleta elèctrica que podia ser manipulada. L’afer va esquitxar Aurelio Lerroux, un dels alts càrrecs del govern republicà, i va apartar de nou cap possibilitat de regular el joc.
Les ruïnes actuals
Després de l’enderrocament dels anys 40, ara queden poques runes visibles: uns murs amb arcs que es veuen des de la carretera de la Rabassada, l’antiga balconada del restaurant i les dues sales inferiors i algunes galeries soterrades, a més de restes d’algunes de les atraccions. Actualment és difícil imaginar que aquell indret, fa poc més d’un segle, havia acollit un hotel, un restaurant, un music-hall, una atracció de cavallets, una terrassa mirador, cuines equipades i atraccions com el Palacio de la Risa, la Maison Hantée, el Cake-Walk Building, el Jeu de Boules, el Lawn-Tennis, el Water Chute i l’Scenic Railway.
També queda enrere el temps en què l’Ajuntament de Sant Cugat va concedir al Casino la categoria de Casino Municipal, una operació aprovada el desembre del 1910 com a contrapartida a la subvenció anual de 20.000 pessetes promesa per Sabadell per a dedicar-la a la beneficència. Precisament vincular el joc a la beneficència era una de les estratègies de la burgesia de l’època per saltar-se les limitacions del joc a través de favors polítics. Per a la Rabassada no va ser suficient.
Una memòria viva a la biennal Manifesta
El Casino de la Rabassada segueix despertant interès avui dia, com es demostra a l’exposició Màquines, ruletes, trucs i trampes, comissariada per Renan Araujo i Julia Cohelo. Aquesta mostra, inclosa a la biennal Manifesta es troba a Can Quitèria, és un assaig que vincula la decadència amb la cultura de l’excés. Inclou obres artístiques que no tenen una voluntat històrica sinó que investiguen sobre els entorns d’oci nocturn, poder i control, i les dinàmiques de fluxos i circuits partint de la idea que els arquitectes d’espais de desig poden estimular comportaments d’addicció i, alhora, provocar sensacions alliberadores. És art contemporani que pren forma de creacions sonores, un circuit d’aigua que, entre d’altres, fa referència a les fonts de Collserola, il·lustracions de fruites de màquines de joc i fotografies de màquines en reparació compaginades amb petites fotografies històriques del Gran Casino de la Rabassada.
L’exposició és una selecció d’obres de Paula Artés, Juliana Frontin, Salva G. Ojeda i Ignacio García Sánchez. El Casino és el punt de partida de la mostra, que va ser seleccionada a la convocatòria de Projectes Curatorials d’Art Contemporani 2024 d’art.santcugat: “La proposta pensa el Casino com un espai provocador d’estímuls sensorials, de moviment continu de persones, diners, màquines i ruletes. Un espai ritual format per llums i colors, sons metàl·lics i identitats secretes que, impulsades per la creença en la sort, busquen un futur d’abundància. Un lloc de descontrol, de ruïna, de trucs i trampes”.
