Maria Teresa Pi-Sunyer Peyrí, doctora en psicologia i experta en maternitat, va treballar durant vint-i-cinc anys a l’Àrea Materno-Infantil de la Vall d’Hebron i va fundar una consulta psicològica a Sant Just, l’única del poble durant un temps. També ha escrit llibres sobre les seves investigacions, basades en temes sovint ignorats i contribuint a la seva visibilització. Besneta del president Francesc Macià, el seu llegat l’ha influït, com a persona i com a professional.
Com vas decidir dedicar-te a la psicologia i per què vas especialitzar-te en ginecologia i obstetrícia i neonatologia?
Sempre m’han preocupat les relacions humanes i com millorar-les. Va ser en part una decisió personal, derivada també del fet que necessitava entendre millor el meu entorn, i crec que vaig encertar completament en escollir aquest camí. Mentre estudiava, vaig interessar-me per les relacions entre mare i fill, sobretot en la idea com els nostres orígens hi estan implicats, fins i tot abans del naixement de la criatura. Des d’aleshores, la meva línia d’investigació ha estat vinculada a aquesta transició.
Què et va impulsar per crear els Grups Interdisciplinaris de Reflexió sobre pèrdua perinatal?
A la Vall d’Hebron, vaig treballar en profunditat el dol de la pèrdua del fill durant l’embaràs i els seus efectes en els pares i els professionals. Vaig crear uns grups de reflexió perquè el personal sanitari pogués processar el que vivien i adquirir eines per oferir un millor suport emocional a les famílies afectades. Un dels objectius era suavitzar el patiment en els pares i conscienciar els professionals sobre el seu propi malestar, reconeixent que també són afectats per aquestes pèrdues. Estic molt orgullosa d’haver treballat en aquest tema, sovint silenciat socialment, i de veure com els grups han continuat i s’han replicat en altres hospitals. Fins i tot, n’he publicat un llibre al respecte, titulat “Morir cuando la vida empieza: Conocer y despedir al hijo al mismo tiempo”, amb una altra psicòloga, la Sílvia López.
Per què diries que és important parlar de la mort?
Perquè forma part de la vida. Si no es té en compte la mort, és com si visquéssim superficialment, no? Sembla que hem de fer veure que res s’acaba, quan l’important és prendre consciència que l’època que passem a la Terra és limitada. Quan algú mor, sembla que sigui la primera vegada que se’n parla, vas al tanatori i al cap de dos dies tornes a ignorar el tema. Però es tracta d’un treball també personal, d’aprendre a aprofitar el temps i valorar el que t’envolta. Sovint recaiem en el pessimisme, però hem de focalitzar-nos en aquella força que ens permet tirar endavant.
Parla’ns del teu nou llibre, “El mòbil que ens ha tret la conversa”
Es tracta d’un llibre de reivindicació de la conversa, perquè parlo d’aquesta com un requisit per crear vincles amb els altres, comunicar-te amb l’entorn, generar i contrastar opinions, influir en el teu benestar, etc. Em va sorgir la idea quan vaig començar a notar com el mòbil interferia en les relacions humanes. Quan tens una persona davant parles, la veus, la pots tocar, la mires, la sents com respira, hi ha gests, silencis, riures, plors. Tot això a l’aparell no hi és. És una llàstima que els telèfons ens estiguin envaint tot i s’estigui acabant la relació de tu a tu.
Com està escrit?
És una mena de quadern de notes, on anava apuntant escenes que presenciava al transport públic, a cafeteries o restaurants, al carrer… Em va sobtar veure familiars o amics que gairebé no es miraven, tot i que estiguessin un davant de l’altre, perquè cadascú prestava atenció al seu mòbil. Em preocupa que no ens adonem de fins a quin punt això ens està afectant com a societat. Sobretot als joves i infants, que han nascut pràcticament amb l’aparell a la mà. Una cosa que m’agradaria puntualitzar és que no es tracta d’un manifest anti telèfons, ja que evidentment soc conscient que també ens han facilitat la vida. Però creia indispensable aprofundir en com interfereixen cada vegada més en els vincles humans sans, i convido a reflexionar al respecte.
Has tractat la sexualitat femenina, especialment a “El cuerpo silenciado”, amb Sara Berbel. Creus que històricament s’ha abordat amb una mirada androcèntrica?
La sexualitat que sempre ha importat i s’ha tractat és la dels homes, mentre que la de les dones ha quedat infantilitzada. Se’ns ha representat com a éssers neutres, incapaces de conèixer el seu plaer, de gaudir. Al llibre hi parlem d’això i d’altres qüestions com la regla, que també ha estat històricament un tabú. La meva part preferida és quan la Sara reflexiona sobre els valors amagats als contes de fades, on les protagonistes són noies indefenses que s’han de casar amb el príncep. És una noció de dona poc valorada per ella mateixa i per la resta, davant dels homes poderosos que, com que l’ajuden, es converteixen en els herois de la història.
Has observat una evolució en l’opinió social sobre la psicologia i la salut mental?
Avui dia s’està veient com la salut mental guanya rellevància, després que hagi costat tant de temps reconèixer els grans problemes que existeixen al respecte. La figura del psicòleg està guanyant pes, hi ha grans professionals i molt necessaris per poder atendre aquesta gran demanda. El que passa és que hi ha una carència notable en la salut pública d’accés a serveis psicològics, cosa que fa que molts pacients arribin en estadis avançats dels seus trastorns. Aquesta atenció hauria de ser garantida, especialment per als joves, que afronten una precarietat laboral significativa i dificultats per aconseguir independència econòmica. Els joves, sovint etiquetats injustament com la “generació de vidre”, són els grans oblidats, i hauríem d’apostar més per la seva salut mental i el seu benestar.
Quins valors o què t’ha aportat ser la besneta d’en Francesc Macià?
Realment és molt significatiu, i m’ha estat transmès a partir del meu entorn familiar. Encara és una figura rellevant per a nosaltres i sempre ho he sentit i ho he après així, vivint-ho amb orgull i admiració. Crec que hi ha molt a aprendre del seu llegat, de com era com a persona, de com vivia i dels seus valors. Per a mi, formar part dels Macià m’impulsa a intentar tenir uns valors sòlids amb els quals ser conseqüent en les idees i en la manera de fer i actuar en la societat.
Perfil
Maria Teresa Pi-Sunyer (Veneçuela, 73) va néixer en una família exiliada i va tornar a Catalunya quan ja tenia dotze anys. Va arribar a Sant Just a començaments de la dècada dels 90, on va obrir una consulta psicològica que durant un temps va ser l’única. També va treballar als serveis d’obstetrícia i de neonatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron i va ser col·laboradora fixa de La Vall de Verç durant uns quants anys. Recentment, s’ha mudat a Roses, on comença una nova etapa a prop del mar i dels vincles familiars d’origen.
Aficions: Fer collages, escriure, passejar entre la natura, conversar
Llibre: “Cien años de soledad”, de Gabriel García Márquez
Cançó: “Gracias a la vida”, de Mercedes Sosa
Teatre: Pina Bausch, al Liceu
Pel·lícula: “La boda de Rosa” dirigida per Icíar Bollaín, amb Candela Peña
Programa TV: “Imprescindibles” de RTVE, dirigida per Marcos Hernández
