Després de la pausa pandèmica, el negoci turístic sense control s’ha desfermat, i les seves conseqüències greus i perjudicials estan encenent arreu els ànims de la ciutadania local. Ho evidencia el fet que en els últims mesos hi ha hagut protestes importants contra la depredació i especulació d’aquest sector econòmic a diverses regions i ciutats de l’Estat, com són Canàries, Balears, Cantàbria, Sant Sebastià, Madrid, Granada, Cadis o Màlaga; i a l’horitzó proper s’albiren noves manifestacions, a les Balears (un cop més) i, per descomptat, també a Catalunya. El pròxim 6 de juliol a Barcelona i Girona estan convocades de manera coordinada dues manifestacions contra els embats del turisme, unes crides unitàries que reben el suport de centenars d’entitats i col·lectius socials, veïnals, sindicals i ecologistes per dir “PROU! Posem límits al Turisme” i exigir l’inici del decreixement turístic.
Per què? Si ens centrem en Barcelona, el seu límit d’atracció de visitants està superat amb escreix, ja que la ciutat, amb una població d’1,6 milions d’habitants, és visitada cada any per més de 30 milions de persones, és a dir, 20 visitants per cada resident, una xifra exorbitant. Si bé el problema de la massificació turística ja fa anys que existeix, en els darrers mesos s’ha visualitzat molt més, i ara, en la darrera enquesta de l’Oficina Municipal de Dades, un 61,5% del veïnat pensa que Barcelona “està arribant o ha arribat al límit de la capacitat turística”.
No obstant això, la classe política està reaccionant a aquesta situació amb un doble joc que no és gens creïble: mentre parlen d’eliminar pisos turístics i reduir el nombre de creuers, somnien amb l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i promouen esdeveniments com la Fórmula 1 al passeig de Gràcia, la desfilada de Louis Vuitton al Park Güell o la Copa Amèrica de vela, i encara sostenen el discurs que són “beneficiosos per a la ciutat”, generen “impacte econòmic” i tenen “interès públic”. Doncs bé, tots aquests suposats beneficis que els expliquin a les persones que viuen als Tres Turons, que no poden ni portar amb bicicleta la mainada a l’escola ni utilitzar dignament el transport públic, a la gent que viu prop de la Sagrada Família, que no pot ni caminar per les voreres, o als minvants habitants de Ciutat Vella, on gairebé un de cada deu pisos gairebé és turístic i on el barri ha perdut del tot la seva essència, venuda als interessos turístics i especuladors. Perquè avui el turisme massiu que estem patint a Barcelona no només genera llocs de treball precaris i salaris mísers, sinó que també afecta directament tota la societat, expulsant el veïnat tradicional dels seus barris, fulminant els teixits socials i comercials i encarint el nivell de vida, cosa que complica cada cop més continuar habitant la ciutat.
Arribat a aquest punt cal fer evident la importància de l’aeroport i del port de Barcelona com a instruments clau dins l’entramat turístic de la ciutat.
L’aeroport de Barcelona transporta el 82% dels visitants que arriben a Barcelona i és responsable del 85,5% de la petjada de carboni del turisme. L’any 2019 va provocar 8,4 milions de tones de CO, és a dir, més del doble de les emissions vinculades a la ciutat de Barcelona (i qui visita Barcelona en avió genera de mitjana 605,7 kg CO2 eq; qui ho fa en tren, només 52,9 kg CO2 eq). Vist això, per molt que les institucions públiques pretenguin el contrari, l’aeroport de Barcelona no deixa de ser un aeroport eminentment turístic (així el considera el seu gestor, AENA), i la importància del turisme en la seva operativa no para de créixer any rere any: el 2017 el passatge turístic representava 46% i el 2023 ja assolia el 55%. En aquest context, i tenint present la liberalització del moviment mundial de capitals i l’aparició del turisme de ciutat com a atraient d’inversors internacionals, cal assenyalar que els estats han estimulat les inversions en infraestructures per continuar captant aquests fluxos. I és aquí on se situa la controvertida ampliació de l’aeroport de Barcelona, que es justifica per “atraure talent i tecnologia” i perquè sigui un ”hub internacional per captar negoci”, quan, en realitat, el que es vol és estar en la primera línia del rànquing turístic mundial de ciutats, sense pensar en les conseqüències que això pugui tenir en els seus habitants.
Quant al port de Barcelona, es tracta del primer port de la Mediterrània i el quart del món en creuers, amb més de 3,5 milions de creueristes anuals. Avui té operatives sis terminals, i estan en construcció dues més, amb la qual cosa es podran assolir els 5 milions de creueristes anuals en pocs anys. Ha invertit entre de 100 i 200 milions d’euros públics per ampliar el moll Adossat i poder-hi encabir les dues noves terminals, que s’han donat en concessió per més de 30 anys. En aquest cas, no s’inverteixen tan sols fons públics en una indústria que ultracontamina el món (i l’escalfa) com poques, consumeix recursos locals com l’aigua (al voltant d’uns 150 milions de litres l’any), ens omple de residus i col·lapsa la ciutat, sinó que es donen les concessions de les terminals a empreses multinacionals del sector dels creuers que tenen les seves seus a paradisos fiscals, operen amb banderes de conveniència i tenen règims laborals, normatives tècniques i regulacions ambientals molt més laxes. I tot plegat fet sense cap control democràtic i totalment d’esquena a la ciutadania.
El creixement continuat del trànsit de creuers empitjora els problemes de turistització que pateix Barcelona, ja que es tracta d’un turisme molt intensiu: es descarreguen a les mateixes hores una gran quantitat de persones que visiten llocs molt concrets en molt poc temps. Així, s’agreugen els impactes ja presents en la ciutat com la massificació de les àrees més saturades, els problemes de mobilitat i de trànsit (en els dies de més activitat, circulen fins a 60 autocars i prop de 10.000 vehicles, 1.100 en hores punta, el 80% dels quals són taxis), la destrucció del comerç de barri en aquestes àrees i la seva transformació en escenaris turístics buidats de gent local.
En el cas dels creuers de port base (els que inicien i acaben la ruta a Barcelona), els impactes també s’amplien en donar-se més demanda d’allotjament turístic i de vols, perquè qui viatja en aquests creuers pernocta a la ciutat i utilitza avions per arribar-hi, en molts casos vols intercontinentals, amb els efectes extra de contaminació i escalfament global que això suposa. Així mateix, arran de la pròxima Copa Amèrica que se celebrarà aquest octubre, està previst que arribi a Barcelona una gran quantitat de turistes d’alt poder adquisitiu. I una part important d’aquesta onada de visitants vindrà a la ciutat amb els seus megaiots, molts dels quals ja estan instal·lats al Port Vell, que, recordem-ho, és un espai de titularitat pública que es va privatitzar en l’època de l’alcalde Trias, a pesar de la forta oposició del veïnat.
Cal replantejar el model econòmic de la ciutat i deixar de dependre d’una indústria com la turística per passar a una economia més diversificada i resilient. Aquest replantejament suposa engegar un procés de decreixement del sector, i en aquest punt són claus l’aeroport de Barcelona i els creuers. En un moment en què les crisis ecològica i energètica globals ja ens abracen fort, és possible tancar terminals de creuers i reduir els vols que arriben al nostre país. Combatre la massificació turística implica reduir el nombre d’operacions aèries a tot el país i oblidar projectes insostenibles d’ampliacions d’aeroports. En el cas dels creuers, tres terminals finalitzen la seva concessió abans del 2030, amb la qual cosa se’n pot planificar tancament sense un cost públic excessiu. Per això cal una valentia política (avui inexistent) que vagi molt més enllà de simples declaracions d’intencions o planificacions a llarg termini. La ciutadania no pot més i demana posar límits al turisme ja.
