L’escriptor i poeta colomenc Jordi Valls reivindica i valora l’obra i la figura de Vicent Andrés Estellés del qual se celebra ara el seu centenari de naixement. Valls va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés el novembre de 2020. Imatges de Jordi Valls Pozo i logo de l’Any Estellés
Vicent Andrés Estellés naix un 4 de setembre de 1924 a Burjassot, un poble de l’Horta de València. Fill d’una família de forners, la Guerra Civil marcarà el caràcter tràgic de la seva tapa d’adolescent que viurà les conseqüències de manera indirecta, però amb tota la duresa. Lector compulsiu, també escrivia les primeres obres influïdes per Federico García Lorca, Antonio Machado o Teodor Llorente.
La vida precària després de la guerra va provocar que treballés de forner amb el pare i va ajudar a casa fent diferents oficis. Després d’un període d’estudis a la ciutat de València, va marxar a Madrid a l’Escuela Oficial de Periodismo, en condició de becari. Llavors vingué el servei militar i en tornar a València va començar a treballar al diari Las Provincias del que va arribar a ser-ne redactor en cap.L’any 1955 es casa amb Isabel Lorente i estabilitza la seva situació laboral. D’altra banda, el colpirà la mort de la seva primera filla de pocs mesos, obsessió que apareixerà reflectida al llibre Primera soledad que el poeta va escriure a raig en llengua castellana.
Estellés significa una explosió inesperada, una injecció de sang renovadora
Vicent Andrés Estellés autor d’una producció extensa de poesia que consta, en l’edició actual curada per Jordi Oviedo d’onze volums d’obra completa. Corria la llegenda que quan va morir el poeta hi havia sacs plens de papers a casa seva encara per endreçar. Jordi Oviedo ha estat l’encarregat de revisar a fons i ampliar amb els poemes al marge i que inclou el fastuós projecte que correspon al “Mural del País Valencià que va aparèixer de forma sorprenent l’any 1996, curat per Jaume Pérez Montaner. Estellés és un autor expansiu, inabastable i que corregeix, una irregularitat cultural que és manifesta en l’anèmia de la literatura valenciana en valencià, amb excepcions com la del poeta Teodor Llorente, o Xavier Casp. És per aquest motiu que Estellés significa una explosió inesperada, una injecció de sang renovadora. I com afirmava Joan Fuster, el poeta valencià més important des d’Ausiàs March.
Vicent Andrés Estellés parteix de la seva formació periodística: descriptiva, directa, col·loquial, entenedora, incisiva, sovint repetitiva i dramàtica, assolint un estil inèdit i inconfusible en la poesia catalana. Llegeixo al volum Hem d’acostar-nos més a València. Selecció i introducció d’Antoni Martí Monterde. Tres i Quatre, una reflexió, molt oportuna de Josep Pla al volum Notes del capvesprol: “A mi em sembla que el senyor Estellés ha transportat el periodisme del seu ofici a formes literàries excel·lents, d’un realisme complex i poètic.” Aquesta observació de Pla ens ajuda a entendre l’estalvi de recursos retòrics que podrien portar a una literatura lingüística complexa, amb girs insondables.
La poesia d’Estellés és aparentment senzilla, inspirada en la vida quotidiana, externa, de clara interpretació. De vegades, però, amb motius surrealistes, hilarants, que l’apropa als poetes de la Generació del 27. Però també Influït per una cultura popular de carrer i allò que podríem anomenar el costumisme valencià amb els sainets i obres menors del s. XIX com El virgo de Vicenteta de Josep Bernat i Baldoví, o en el dramatisme eficaç de Vicente Blasco Ibáñez en Cañas y barro. I encara, no trobarem llunyana, la figura del tortosí barroc, Josep Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona o el registre popular de Joan Salvat-Papasseit. La poesia d’Estellés és una poesia narrada, que explica coses i, per tant, transgressora del gènere. Amb un humor expansiu, paròdic, de vegades pertorbador.
Tornant a Joan Fuster, en el pròleg a la primera edició de l’obra completa de 1972: “Feia temps que no produíem un gran poeta. Dic “produíem” i pense ara -familiarment- en nosaltres, els valencians, i en els valencians que parlem com ens pertoca parlar.” Estellés és hereu directe del poeta Ausiàs March, el màxim exponent de la literatura catalana del segle XV, poca broma.
Aquesta responsabilitat de la qual va ser conscient, a partir dels anys setanta, el porta a tenir una actitud combativa amb la repressió que representava el franquisme i les seves conseqüències. Estellés és sobretot un poeta compromès. “Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble. / i seràs, per a sempre, poble, / i patiràs, i esperaràs, / i aniràs sempre entre la pols / et seguirà una polseguera.” de Llibre de meravelles (1971) el llibre que dibuixa la postguerra a la ciutat de València. Estellés entén molt bé quin és el seu paper en la recuperació de les llibertats en el tardofranquisme, des de la cultura valenciana, des de la llibertat d’expressió. Els llibres Les acaballes de Catul, Horacianes, L’exili d’Ovidi en clau de sentit cívic, d’alliberament sexual i clar homenatge als clàssics llatins, dels que Estellés sent com a influència d’una tradició directa i contemporània.
És sobretot un poeta compromès
Per Estellés el temps no representa en el camp de la literatura no representa una distància insalvable, els llibres dels clàssics conviuen amb els moderns en una biblioteca, per tant considera l’atemporalitat de l’expressió humana, a partir dels sentiments dels autors que sempre són els mateixos. Estellés mira sovint a Itàlia, València mira a Itàlia, Els moments històrics de màxima projecció valenciana és de clara vocació italiana. València podria haver estat una ciutat estat com Florència o Gènova, però va quedar a mig camí entre Roma, Nàpols i el poder del papat representat per la família Borja. Estellés ho sabia, com també coneixia que la base del Renaixement eren els clàssics llatins. La Itàlia moderna, sorgida del daltabaix de la Segona Guerra Mundial amb una renovada democràcia i el suport econòmic americà del pla Marshall, representava la possibilitat de sortir de la misèria del franquisme, un mirall pels valencians. Així podem contextualitzar Coral romput el llarg poema d’Estellés que ens trasllada a la quotidianitat dels carrers de la ciutat, del mercat, dels anhels mostrats al cinema neorealista de Vitorio de Sica , de Fellini o més a la valenciana com el reflectit al cinema de Berlanga.
La voluntat totalitzadora d’Estellés de voler explicar, no només un temps viscut, en el dolor de la Guerra Civil i la postguerra, sinó de voler explicar la realitat geogràfica, social i política a Mural del País Valencià des de tots els angles i llocs, comarca a comarca, la de ser un poeta expansiu, il·limitat, ens remet a l’exemple de Pablo Neruda i el Canto general o de Walt Withman i el magne Fulles d’herba. Obres profundes, carregades d’ideologia emancipadora, des de la proximitat a les realitats invisibilitzades i a la que els poetes esmentats donen un protagonisme vertebrador a partir d’una poesia arran de la vida corrent.
L’escriptor més influent des d’Ausiàs March i Joanot Martorell, al prodigiós segle XV valencià
Hi ha una anècdota que em sembla significativa, en guanyar el Premi Nobel de Literatura, 1977, Vicente Aleixandre va ser convidat a València, en la recepció oficial, també hi era el diari Las Provincias, on va treballar tants anys Vicent Andrés Estellés. Els responsables no van deixar que el poeta de Burjassot hi fos entre la comitiva. Hombre, Estellés, no compare un Premio Nobel con un poeta que escribe en una lengua regional. El menyspreu va ser feridor i complet.
Estellés el van jubilar del diari anticipadament l’any 1978. Començava, doncs, l’arraconament d’Estellés des del poder valencià. L’escriptor més influent des d’Ausiàs March i Joanot Martorell, des del prodigiós segle XV valencià. Un poeta que ha propiciat i impulsat l’explosió de la literatura valenciana contemporània. I encara diria més, dels Països Catalans. Tanta és la por i l’odi que li tenen a Estellés els poders fàctics valencians, i al capdavant de la ignomínia, la Generalitat Valenciana representada pel conseller de cultura “torero” de VOX que enguany, no col·labora en la celebració del centenari del naixement del poeta.
Els que el volen silenciar passaran sense pena ni glòria, però l’obra immensa de Vicent, el net major de Nadalet, que feia versos i continua coent-los al forn familiar amb el forment de les noves generacions que el reivindiquen i el valoren, entre ells el que escriu aquestes ratlles que encara vol el pa sencer.
