Iris Gur: “Com a israeliana em costa molt dir-ho, però Israel comet crims contra la humanitat”

L’activista israeliana per la pau i els drets humans va visitar Sant Cugat dimarts passat per fer una conferència conjunta amb l’activista palestina Mai Shanin

Iris Gur va ser professora i directora d’escola a Israel durant molts anys, en una ciutat conservadora, fet que no la feia qüestionar-se ni una coma d’un relat legitimador de l’estat que ella mateixa reproduïa a les classes. L’any 2017 la seva filla petita es va negar a fer el servei militar obligatori, i aquesta va ser l’espurna perquè es comencés a qüestionar el seu país i l’ocupació de Palestina. Avui en dia és activista per la pau amb l’organització Combatants for Peace.

Gur destaca la importància de l’entesa i la comprensió mútua entre els pobles, començant per reconèixer la visió i el dolor de les persones que hi ha a l’altre costat; així com la col·laboració entre les organitzacions que tenen el mateix objectiu. Per això col·labora amb palestins com Mai Shanin, que també havia de visitar Sant Cugat el passat 9 d’abril per fer una entrevista i conferència conjuntes però finalment no va aconseguir el visat per viatjar i es va connectar telemàticament a l’acte. Les activistes participen en el programa de Ciutats Defensores dels Drets Humans, impulsat pel Fons Català de Cooperació i la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) amb la col·laboració de 28 ajuntaments, entre els quals el de Sant Cugat. L’entrevistem conjuntament amb Cugat Mèdia.

– Quina és la tasca que feu a Combatants for Peace (Combatents per la Pau)?

– Som una organització binacional d’israelians i palestins establerta el 2006 per part d’excombatents de l’exèrcit israelià i d’excombatents per la llibertat i presoners de la banda palestina que van decidir deixar les armes de costat i ajuntar-se en un moviment per la pau. Però no només hi ha homes al moviment, també som moltes dones i joves.

Ara fa sis anys que hi sóc. Vaig decidir entrar-hi perquè és binacional i crec que si volem aconseguir la pau hem de caminar junts. Combatants for Peace és en certa manera un petit estat binacional que demostra que és possible caminar junts. Prenem les decisions bilateralment: els missatges que volem comunicar, quins activistes ho fan, etc. Durant més de dos anys he estat l’organitzadora d’activisme de comunitat i ara he tornat a ser senzillament una activista.

“És possible caminar junts. A Combatants for Peace prenem les decisions bilateralment: els missatges que volem comunicar, quins activistes ho fan, etc.”

– Què és el projecte Freedom School (Escola per la llibertat)? 

– És un currículum educatiu per a joves d’entre els 18 i els 26 anys que volen aprendre més sobre l’ocupació i sobre l’altra banda. N’hi ha a tots dos costats: per a palestins i per a israelians. Els palestins aprenen també sobre la narrativa israeliana i sobre el que està passant al territori ocupat. Quan acaben el currículum, es troben els alumnes de tots dos costats i aprenen a ser activistes contra l’ocupació a través de la resistència no-violenta. Creiem fermament en la resistència no-violenta, l’apliquem i la transmetem.

– Quin és el paper de la memòria col·lectiva quan parlem del treball per la pau? 

– M’agradaria fer referència a la cerimònia del memorial comú (Joint Memorial Day Ceremony), que organitzem des de Combatants for Peace. Enguany el 19è que fem la cerimònia. Serà el 12 de maig, i és una cerimònia israeliana i palestina en què rememorem les víctimes de les dues bandes durant els últims anys, i les que continuen caient. Penso que el més important d’aquest dia és que s’hi reconeix el dolor i el patiment de tots dos costats del conflicte. Ningú diu que ha patit més que l’altre: En els nostres cors tenim un lloc per sostenir el dolor de les dues bandes.

Crec que és un pas molt important per entendre que hem d’aturar aquest dolor, que podem fer-ho i que ho hem de fer junts. Us convido a seguir-lo, el memorial es retransmetrà en directe per internet. L’any passat va reunir més de 15.000 israelians en un parc de Tel Aviv. A més, el 15 de maig farem la cerimònia de la Nakba, que també és una cerimònia unificada. La Nakba és el que va ocórrer el 1948 i el que està encara ocorrent. És el drama, el trauma dels palestins, i ens n’hauríem de recordar més.

“L’endemà del 7 d’octubre vaig parlar amb un company de Combatants for Peace, palestí de Ramal·lah i li vaig dir: “Us odio a tots”. Van ser dies molt difícils, però des de llavors fins i tot hem aconseguit nous membres”

Afegeixo una opinió personal que no és la de Combatants for Peace. Com a descendent de segona generació de l’Holocaust he de dir que estic veient una imatge semblant. Al poble jueu se’l va forçar a marxar de les seves cases, i ara està passant el mateix. Quan veig imatges de Gaza actuals, i des de 1948, de gent que ha de marxar de casa seva, que només es poden endur el que porten posat i que no hi poden tornar, per a mi és el mateix. Vaig aprendre a casa meva: “Recorda, no oblidis” i “Mai més”. L’expressió en hebreu és זכור אותם, אל תשכח. M’ajuda a entendre que ha de ser un “mai més” contra ningú: tots els éssers humans tenen dret a estar vius, a tenir una llar segura, seguretat, llibertat, justícia, menjar a la taula i un sostre sobre el cap. Ho mereixen tots els éssers humans, no només nosaltres.

– Com ha canviat la vostra tasca des del 7 d’octubre?

– ​Aquell dia va ser com si la terra tremolés sota els meus peus. Com a Iris, com a israeliana, com a activista per la pau i com a membre de Combatants for Peace. Era com si res ja no pogués tornar a ser el mateix. Va començar amb les sirenes al matí, els míssils, les notícies i els vídeos de tot el que estava passant. Fills d’amics meus van morir en la festa i vaig sentir que podrien haver estat els meus. I després van venir les violacions, els bebès, els ostatges… va ser terrible.

L’endemà vaig parlar amb un company de Combatants for Peace que viu a Ramal·lah i li vaig dir: “Saël, us odio a tots”. Em va respondre: “Iris, no és veritat. Els vídeos que circulen són falsos, és tot fals”. No es creien que aquestes coses tan horribles podien estar passant. Fins i tot m’ho deia la meva millor amiga, que és palestina. Per a mi també va ser dur veure que no ens creien. Els va ser molt difícil d’entendre que no els estàvem mentint, que estàvem dient el que vèiem.

I va ser molt difícil construir de nou la meva identitat una vegada més, pensava: Jo qui sóc, ara? En què crec? Quin és el meu paper ara a l’organització i quin rol juga Combatants for Peace com a moviment binacional? Vam començar a fer reunions de Combatants for Peace, amb israelians i palestins, tot online, i vaig veure que cadascun d’ells veien pantalles diferents de la pel·lícula. Mitjans de comunicació com Al-Jazeera mostren unes coses i els mitjans de comunicació d’Israel en mostren unes altres.

Estic molt orgullosa d’aquest moment, perquè parlant vaig comprendre que ens podem creure els uns als altres, que podem creure en la via de la pau, i que això no ens trencarà ni ens destruirà. Però va ser molt difícil. Creiem en la no-violència i alguns membres de Combatants for Peace han marxat amb l’exèrcit israelià, perquè hi havia una guerra. Alhora, fins i tot hem aconseguit unir nous membres a Combatants for Peace. És increïble que en aquesta època, amb tot el que està passant, s’acostin noves persones a preguntar-nos, pensant que la violència i la guerra no són la solució, i que hi ha alguna cosa que està fallant. Per tant, estic contenta d’haver continuat.

– Quina resposta heu trobat a la pregunta de quin paper té ara Combatants for Peace?

– Una setmana després del 7 d’octubre vam tenir una reunió telemàtica i vaig compartir amb els meus amics de Combatants for Peace que tinc una imatge mental on em pregunto a mi mateixa, després del 7 d’octubre: Què se suposa que hem de fer? La resposta va ser la imatge d’una petita flama, com si sostinguéssim una petita flama d’esperança. Aquest és el nostre paper ara: hem de sostenir la flama d’esperança perquè algun dia més persones vindran que voldran il·luminar-se, i que serà la flama que encendrà l’esperança que es podrà estendre. Encara hi continuo creient.

“Crec que ara tenim una oportunitat única per canviar la realitat del territori i treballar en una solució de dos estats”

– Quines conseqüències creus que pot tenir la guerra en relació a la lluita per la pau al territori? 

– Hi ha dues opcions: la pessimista i l’optimista. Hi ha dies en què perdo l’esperança, i sento que el foc creixerà i hi haurà guerra per tot arreu. Com a societat sembla que avancem cap al suïcidi. Però hi ha dies en què em sento més optimista, i tota la meva vida he cregut que quan hi ha una crisi, en pots aprendre i créixer. Tenim una oportunitat única ara, que no podem perdre, per canviar la realitat del que està passant en tota la regió, no només a Gaza. Crec que el tema palestí ara està sobre la taula i la comunitat internacional no pot continuar ignorant el tema. Israel tampoc ho pot ignorar més, no podem estar fent un acord de pau amb el Marroc o altres països si continuem ignorant l’ocupació que els palestins estan vivint a la zona.

Amb aquest bri d’esperança i optimisme, realment espero que el govern d’Israel sigui substituït per un nou govern i que la comunitat internacional, i especialment, els Estats Units, obliguin a Israel i Hamàs i als palestins a arribar a un acord polític per a tota la regió amb una solució de dos estats: un estat israelià, un estat palestí. Hi ha moltes opcions de com fer-ho tècnicament, perquè hi ha assentaments molt grans a Cisjordània actualment; no és fàcil realment fer això perquè les societats estan molt debilitades, especialment ara mateix. Però és possible: quan hi ha una voluntat, hi ha un camí.

“A Israel pensem en nosaltres mateixos com una comunitat de pau: som els bons i només volem viure en pau”

– Has treballat molts anys en contacte amb les generacions més joves. Fa poc en una entrevista a La Vanguardia l’escriptor israelià Nir Baram deia que hi ha més desconfiança entre les generacions joves que entre les generacions més grans, que van créixer als anys 90, quan hi havia més possibilitats d’acords de pau. Com ho has viscut? 

– Quan era jove recordo aprendre cançons i poemes de pau. Quan vaig esdevenir professora i més tard directora d’una escola vaig tardar un temps en veure-ho però em vaig adonar que la majoria dels professors i directors d’escola ja no parlaven de pau. A mesura que la societat israeliana es va anar tornant més de dretes, més religiosa i més radical, es va deixar de parlar de pau.

M’agradaria fer una recerca per saber quan va ser que vam deixar de parlar i ensenyar de pau a les escoles. A Israel pensem en nosaltres mateixos com una comunitat de pau: som els bons i només volem viure en pau, però a l’altre costat no volen. Ja no crec això perquè no ho estem fent, no estem ensenyant la pau als nostres joves avui en dia. Amb el govern que tenim ara a Israel, els professors que parlen dels palestins, dels nens de Gaza… són perseguits, els detenen.

Si fas una publicació a les xarxes socials sobre els nens a Gaza i ets professor et poden detenir, et poden portar a judici. Quan era directora d’escola em van detenir i cridar tres vegades a judici per denunciar l’ocupació i coses que estaven passant a Cisjordània, etc. Amb el govern actual la situació és encara més difícil. Ens podem dir a nosaltres mateixos que ensenyem la pau als nostres alumnes però no és cert, actualment això ja no és així.

“Haver estat víctima de la violència no justifica l’ús de la violència”

– Quin raonament hi ha darrere la narrativa israeliana, com es justifica en l’educació, als mitjans de comunicació?

– Quan era una nena em van ensenyar que Israel és l’únic país per als jueus. És l’únic lloc segur que tenim a la terra i que estem envoltats d’enemics, que tothom ens vol matar i que els àrabs ens volen llençar al mar. És la narrativa amb la qual vaig créixer. Actualment és gairebé la mateixa narrativa però a més a més es diu que els palestins podrien fer de Gaza un lloc bonic però que fan servir els diners per a fer bombes. Que són terroristes, eduquen als seus fills per a matar-nos i per odiar-nos. Que tindrien l’oportunitat de fer-ho diferent, per construir el país, per millorar la seva vida, però que sempre trien matar-nos i ser terroristes, com si fos una tria que fan.

Israel sempre parla del període de temps en què hi havia bombes i terror dins d’Israel. La qual cosa és certa, va passar, però els que parlen així d’una banda no miren al panorama global i d’altra banda, que per a mi és més important, no hi ha cap excusa que justifiqui l’ús de la violència encara que tu siguis víctima de la violència. Aquesta és la meva opinió, però la majoria d’israelians no estaran d’acord amb mi. Diuen que si no mates, et mataran, que t’has de protegir. A mi em diuen que sóc naïf i tonta, que si vaig veure el que va passar el 7 d’octubre, que van matar a activistes per la pau i persones que donaven llocs on viure i treballar als palestins de Gaza i que havien mostrat a la gent de Hamàs els llocs on vivien.

Crec que això és cert però que no és una excusa per a fer una matança massiva a Gaza, com s’està ara, o per expulsar a la gent de casa seva, que és el que està passant a Cisjordània. No hi ha cap excusa per actuar així. És la meva opinió, que per desgràcia és una opinió molt minoritària a Israel.

– Des que ha esclatat la guerra és fàcil per a tu com a israeliana i membre de la organització entrar i sortir d’Israel. Tens instruccions sobre el que pots explicar i el que no?

– No, perquè estic jubilada. Ja no sóc una treballadora de l’administració. Quan ho era sí que em van portar a judici tres vegades perquè estava prohibit publicar i parlar d’aquests temes a xarxes socials. Ara puc dir el que vulgui.

Tot i que no sé què passarà si continua aquest govern. Per ara tinc el privilegi de poder dir el que vulgui i el faig servir. No obstant això, he de dir que si fos una israeliana àrab en comptes d’una israeliana jueva, tot i que tenen el mateix document d’identitat que jo, la ciutadania d’Israel, no tindria el privilegi de dir el que estic dient, perquè si ets un israelià àrab sí que et poden detenir per publicar certes informacions a les xarxes socials. Per exemple, si publiques alguna cosa a xarxes socials que puguin fer pensar que podries ser pro-palestí o pro-Gaza.

Per tant, els àrabs d’Israel tenen por actualment. Quan dic a Israel vull dir que els dèiem palestins d’abans 1948, però dins d’Israel ja no els diuen palestins sinó àrabs, i els palestins només estan als territoris ocupats i Gaza. I també hi ha àrees sota les lleis d’apartheid. Per tant, sóc una privilegiada, perquè sóc israeliana, blanca, tinc ingressos i ja no treballo.

La meva filla em va donar una lliçó quan em va dir: “Nosaltres som els privilegiats i som els que hem de fer servir aquest privilegi per ser la veu d’aquells que no tenen el privilegi per parlar”. Per tant quan parlo estic parlant pels meus amics del costat palestí, als quals estimo i ells, en canvi, no poden parlar.

“A Israel hi ha una situació d’apartheid, i jo abans no n’era plenament conscient”

I encara he de dir una cosa més: no ho faig per ells i elles, ho faig més aviat per mi mateixa. Com va dir una amiga meva en una de les manifestacions que vam fer, vull ser capaç de mirar-me al mirall i sentir que estic fent el millor que puc. No sé si és el millor, però almenys ho intento.

– La Mai finalment no ha pogut venir i es connectarà només a la xerrada. A ella no li han deixat viatjar i en canvi a tu sí, i tots dos expliqueu les dificultats del vostre territori a Combatants for Peace. Com viviu aquestes desigualtats des de l’associació?

– No és exactament que no li permetessin, és una mica més complex: jo no necessito visat i ella sí. Israel i Espanya tenen un acord que fa que jo no necessiti un visat per venir. En canvi, per part de Palestina, Espanya sí que demana visat. I el visat costa setmanes d’aconseguir. Des del 7 d’octubre van tancar carreteres, i per tant és molt més difícil per a ella anar al consolat per aconseguir el visat. Crec que és una bona oportunitat per demanar al govern d’Espanya que reconegui Palestina com a estat a l’hora d’ajudar a les persones a venir a Europa més fàcilment, i que no els posi més traves burocràtiques.

“Pagueu aquesta guerra amb els vostres impostos”

– En tot cas, sou de la mateixa organització i és clar que és més fàcil per a tu de fer certes coses. 

– Ho diré alt i clar. Hi ha un apartheid i això no es pot ignorar. Us en dono un petit exemple. Un cop a la setmana vaig a la vall de Jordània per ajudar als pastors protegint-los dels colons. Els palestins i els israelians poden anar per aquella zona per la mateixa ruta. Venia amb el cotxe per la carretera i hi havia una cua de cotxes al costat i un punt de control. Quan ho vaig veure vaig pensar: M’haig de posar a la cua ara? M’hi passaré hores! En veure’m la matrícula, els palestins em van dir: pots passar per l’esquerra, no cal que t’esperis. Jo vaig tenir el dubte de què fer: tenia pressa però alhora la situació era profundament injusta. Això és apartheid. Vaig utilitzar el meu privilegi per passar per l’esquerra i vaig anar més ràpid, però conduïa plorant perquè em vaig adonar que era apartheid. I abans no ho sabia.

Els meus amics de la banda palestina tenen prohibit anar per on volen. Estan tancats dins de zones concretes, no poden sortir-ne i si no els poden parar pel camí, els poden treure del cotxe, els poden donar pallisses, els poden detenir, els poden disparar “per accident”. Per això quan arriben al punt de control saben que han de mantenir la calma i no fer cap moviment brusc perquè el soldat no tingui por d’ells. Els soldats tenen molta por, a vegades fan coses sense pensar perquè tenen molta por. Ho puc entendre: són joves, volen viure i tenen por que vingui algú i els mati.

Però el meu amic, que anava en cotxe i és un home de pau, sap que potser només que faci un petit gest o que porti alguna cosa que sembli sospitosa, el soldat pot tenir por i disparar. Ningú hauria de viure mai així. Ni palestins, ni israelians, ni cristians, ni musulmans. Ningú.

“Com a israeliana em costa molt dir això, però Israel comet crims contra la humanitat”

– Com pot pressionar la comunitat internacional per una solució pacífica? Creus que el moviment Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) pot ser una opció? 

– Crec que la comunitat internacional ha d’entendre que ni Israel ni Hamàs, ni palestins ni israelians som independents econòmicament ni som independents pel que fa a les armes. No tenim el poder per nosaltres mateixos. Qui els dona els diners i les armes, les bombes, els avions són els Estats Units i els països europeus. Pagueu aquesta guerra amb els vostres impostos. Deixeu de fer-ho, demaneu als vostres governs que no utilitzin els diners que pagueu amb els vostres impostos per a la guerra. És molt senzill, simplement tanqueu l’aixeta i no els doneu més diners, així no hi haurà més material per a la guerra.

És l’oportunitat perquè Estats Units, les Nacions Unides, Rússia… decideixin reconèixer que hi ha dos estats, el palestí i l’israelià. I si la comunitat internacional i els governs i els partits ho volen es farà així. I també afegeixo una altra cosa que és molt difícil de dir com a israeliana. Israel comet crims contra la humanitat, crims que van en contra de la llei internacional. Ha arribat el moment d’utilitzar aquest fet contra l’estat d’Israel i portar a terme les conseqüències.

Per a mi no és fàcil dir-ho, però realment ho crec. Si no parem aquests crims a temps, Israel ja no existirà. És com una societat que està avançant cap al suïcidi. No pot continuar cometent crims contra innocents i continuar existint com un estat i una societat normals. Per tant, és també per nosaltres. Espero algun dia tenir néts, i realment vull que puguin viure a Israel en una societat bona, humanitària, on es respectin els valors humans, amb una moral. És el que vull per als meus néts i netes, per tant això el que dic és també pel bé del nostre futur, i la comunitat internacional ens pot ajudar. Estic demanant ajuda a la comunitat internacional. Siusplau, ajudeu-nos.

– Abans comentaves que el teu posicionament és minoritari. El pots expressar amb la teva família i amics?

–  Com a Iris, personalment, no tinc por i ho faig. Però tinc amics que tenen por de parlar amb els seus amics i familiars per no perdre el contacte. Però en el meu cas, la meva filla és la causa per la qual estic aquí, tot i que amb els meus dos fills no sempre estem d’acord. No és fàcil per a ells. Després del 7 d’octubre es va complicar tot molt perquè calia entendre el dolor de totes dues bandes, i no tothom ho podia fer; ho entenc. Hi havia un dolor molt fort. Quan el meu fill em va dir: “Siusplau, no em parlis dels nens de Gaza perquè estic patint molt perquè he perdut amics el 7 d’octubre”, vaig poder entendre el seu dolor. Depèn de la persona.

Però tornant a la pregunta, hi ha famílies que queden partides per la meitat i ja no es parlen els uns amb els altres. O persones que em diuen que tenen amics amb qui ja no poden parlar, o quan van a la feina, o a les escoles, etc. Jo en aquest sentit tinc sort. La meva família pensa igual que jo. Sé on, com i quan parlar. I he de trobar les paraules adients amb cada persona, a cada lloc i a cada moment perquè és un tema delicat. Amb una de les meves millors amigues vaig començar a parlar-hi pas a pas, perquè ho pogués entendre cada vegada més. He de ser molt curosa, perquè hi ha molta falta d’informació: com deia abans, les persones veuen diferents pantalles. Per tant, trio les paraules adients per ajudar-los a comprendre la realitat. A vegades és tan difícil que em posaria a cridar. I el que faig és anar a les manifestacions a cridar als policies, així no crido als meus amics.

Article original del Cugatenc.