Hi ha noms pendents d’aparèixer als llibres. Avui us en presentem un, Ginés Urrea Piña. El guerriller anarquista d’origen murcià fou executat un 14 de març, com avui, al Camp de la Bota i el seu darrer crit fou «Viva la FAI». La seva filla és veïna de Gramenet i ens explica el que sap de la seva història. (Fotos: Arxiu familiar)
La Natura —a qui el feixisme va batejar com María Gracia— Urrea Ortín és veïna de Riu Sud. Està ben orgullosa del seu pare, Ginés Urrea Piña. També ho estan la neta, Anna Asensi, i la besneta, Jana Lafuente, malgrat que no el van arribar a conèixer Ginés Urrea —d’origen murcià com Julia Romera— fou militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al final, també durant el franquisme. Va treballar a la mineria murciana des de ben petit i a la presó barcelonina, ja adult, va aprendre a llegir i escriure. En els seus darrers anys va arribar a escriure unes memòries que la policia va lliurar incompletes a la família. La Natura reconeix que sap ben poc de la lluita clandestina del seu pare i que malauradament en guarda ben poques fotografies. Encara s’emociona quan rememora la violenta detenció per part de la policia a casa seva. Tampoc ha oblidat les visites a la presó Model fins aquell fatídic 14 de març de 1952.
Una infància de miner i sense escola
Ginés Urrea Piña neix segurament el 2 de maig de 1897 a Ramonete (actualment una pedania de Lorca), Múrcia. És el gran de cinc germans. El segueixen dos germans i les més petites són dues noies. Als sis/set anys ja treballa a la mina de carbó com el pare —”el meu avi”, ens diu la Natura— i no va a escola. De fet, aprendrà a llegir i escriure a la presó molt més tard, els anys 30. Ell mateix ho explica en una mena de memòries que escriu i que la família conserva en part perquè no ens les van donar senceres. Són condicions de vida molt dures. Va a treballar i potser l’únic que ha pogut menjar abans és un rosegó de pa. Passen gana. També hi ha violència. Els capatassos són violents amb els treballadors i aquests, maltractats laboralment, ho seran en conseqüència amb els infants, els més febles.
A la mina, els nens porten encàrrecs. “Explicava el pare que un dia el cap li va fer portar una ‘medicina’ a una nena. En realitat era un plat d’arròs amb llet. No va resistir la temptació i se’l va menjar. Després, va rebre de valent, però aquell home ja coneixia bé la gana que patia”.
Vinguda a Barcelona i la FAI
Els pares d’en Ginés moren mentre ell fa el servei militar. Els militars ni tan sols li donen permís per anar al poble amb la família quan això succeeix. Ben segur que experiències tan dures com la de la mina i aquesta amb l’exèrcit forgen el seu caràcter. Torna al poble, però poc després, cap als anys 20, ve a viure a Barcelona. És anarquista. S’afilia al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Sabem que l’any 1934 és a la presó perquè signa un manifest contra el Trentisme.
La mort del botxí i França
El febrer de 1935 mata el botxí titular de l’Audiència de Barcelona. Li dispara quan aquest home, Federico Muñoz Contreras, és a la Bodega Montferry,1 al número 19 del carrer d’Eduard Tubau, a Sant Andreu. Que sigui ell qui li dispari sembla que es decideix a través d’un sorteig i el motiu d’aquesta execució és que el botxí poc abans ha assassinat a un jove anarquista a la presó Model de Barcelona. Urrea no va sol, són un grup de tres i no es podrà determinar que ell ho fes, perquè l’única prova que té la policia és un got amb les seves empremtes. Ell no nega que fos a la bodega.
Fuig a França l’any 1935 vestit de dona. Allà coneixerà la seva parella, Pilar Ortín, amb la qual tindrà una filla l’any 1938. La Pilar, que des de Caudete (Albacete) havia anat a França per la verema, ja no tornarà al seu poble. “Una de les meves ties, germana del pare, em va explicar que allà els dos formaven part d’un grup que falsificava moneda per a l’organització”, ens explica la Natura.
La guerra i el naixement de la Natura
És amnistiat l’any 1936 i “els meus pares tornen a Barcelona”, continua la Natura. El cop d’estat feixista els agafa vivint al Poble Sec, però el destinen a València. “Crec que era policia (potser secreta) de la Generalitat de Catalunya. Ni ell m’ho va explicar mai i la mare tampoc en parlava. Vaig néixer a València el 30 de juliol de 1938 i de nom em van posar ‘Natura’. Aquest és el nom que li deien els companys perquè el meu pare era vegetarià i naturista, encara que posteriorment a la presó va haver de deixar de ser-ho”.
Mesos abans d’acabar la guerra, en Ginés ja és conscient de la derrota del bàndol republicà i li proposa a la Pilar que marxi amb la filla al poble. Ell es va dirigir a Alacant amb l’objectiu d’agafar un vaixell que el porti a Amèrica. Des d’allà farà perquè elles dues també puguin marxar. Aquest és el pla, però fracassa. Ell i altres anarquistes cauen en una trampa. Els feixistes els empresonen i Urrea va a parar a una presó d’Elx que hi ha en un castell. D’allà serà traslladat a la Model de Barcelona.
Empresonament i potser espia
“Quan jo tinc quatre o cinc anys, la mare ve a Barcelona i em deixa a mi al poble, a Caudete. Són els anys 1942-1943. La mare m’explica que vol estar a prop del pare, de la Model on està empresonat, per anar a veure’l, però ara dubto que això fos així”. Alguns historiadors plantegen que Urrea va fer d’espia just aquests anys per als anglesos i podria ser que la seva dona vingués a Barcelona per estar amb ell perquè no estava empresonat.
L’any 1947 el traslladen a València i és jutjat per l’assassinat del botxí, però no el poden inculpar perquè no tenen proves. El posen en llibertat el mes de juliol d’aquest mateix any, i “per això dubto que ell pogués participar de l’intent d’assassinar a Franco el 17 de maig d’aquell mateix any”. L’acció que es va preparar al peu del Monument a Colom preparada per Domènec Ibars Joanies, El Rosset, i on van participar Els Anònims. Sí que en teoria en Ginés formava part d’aquest grup, però, vist el seu expedient, la família té dubtes malgrat el que apareix en algunes publicacions.
Clandestinitat i retorn a Barcelona
La Natura afegeix: “lliure el pare, ens traslladem a Caudete, però el mes de setembre d’aquell mateix any, el meu pare torna a Barcelona. Després hi anem la mare, una cosina (filla d’una de les germanes del pare) i jo. Ens instal·lem a un pis d’Arc de Sant Vicenç. Som quatre i el pare ha llogat el passadís. Ho ha arreglat perquè hi puguem dormir”.
Marxen a viure a una barraca de Sant Adrià l’any 1948. En Ginés s’hi queda sol, aquell estiu, quan la resta baixa a visitar a la família i en la seva absència arregla la casa. Fa unes finestres noves. “El que nosaltres ignorem és que són també un amagatall per a les armes”.
“El pare fa de fotògraf, la mare treballa. És obvi que té una vida clandestina que jo ignoro”.
Detenció a Sant Adrià, empresonament i “Viva la FAI”
Detenen a un company seu, Antonio Moreno, i després de tres dies de tortures el delata. Mentrestant, en Ginés proposa a la Pilar de fugir a França. Només poden anar fins a la frontera, els Pirineus, caminant. Però la Pilar té problemes a les cames i sap que no podrà arribar gaire lluny; li diu al Ginés fugi ell sol, però no ho fa. “L’Antonio Moreno sap on s’amaguen les armes i el pare tem que també ho parli. Gairebé segur que la policia s’hagués emportat la mare”.
La policia va a buscar-lo a casa el mes de maig de 1950. La Pilar fa poc que ha marxat a treballar, i ell i les dues nenes encara són al llit. “Quan obren, el pare creu que és ella, que s’ha oblidat alguna cosa”. Entren vuit policies, però fora n’hi ha molts més. Quatre l’apunten a ell i els altres quatre a nosaltres dues, que som només unes nenes. En Ginés no oposa resistència, no vol posar les criatures en risc, fins i tot prova de tranquil·litzar-les. Mai se sap de què seran capaços. Se l’emporten. Impossible d’esborrar aquest dramàtic succés.
Està gairebé dos anys a la presó i totes les setmanes la PIlar i la Natura van a veure’l. “El dia de Reis i de la Mercè jo el puc passar amb ell. Aquest permís el tenim els fills de presos fins als 10 anys. Jo gairebé en tinc 14, però menteixo dient que només en tinc 10. Estic segura que alguns vigilants no s’ho acaben de creure. Un dia la mare em va amagar una carta a la musclera i sé que em poso molt nerviosa”.
El sentencien a la pena de mort el 6 de febrer de 1952 en el Consell de Guerra. No l’indulten com fan amb altres. L’executen el 14 de març d’aquell mateix any al Camp de la Bota juntament amb altres companys. “Sabem que les seves últimes paraules són el crit ‘Viva la FAI’.
“La mare em va explicar ben poc sobre les accions clandestines del pare, algunes les he descobert a través de llibres, articles que en parlen o per historiadors que han contactat amb nosaltres. Però sovint em repetia una frase: ‘El dia que s’escrigui el llibre amb l’altra història, es parlarà del teu pare’”.
De dreta a esquerra: Natura Urrea, Anna Asensi i Jana Lafuente, fila, neta i besneta de Ginés Urrea Piña. Les tres són davant de l’Espai Memorial “Parapet de les executades i executats 1939-1952” al Camp de la Bota on es recorda i homenatja les persones que van morir executades a Barcelona durant el franquisme en aquest espai.
El 14 de març de 1952 es van efectuar les darreres execucions al Camp de la Bota i una d’elles va ser la de Ginés Urrea Piña. Va ser afusellat juntament amb els companys Pere Font Adrover, José Pérez Pedrero, Jordi Pons Argilés i Santiago Amir Cruanyes. Es calcula que, entre 1939 i 1952, van ser assassinades en aquell espai del litoral 1.717 persones. Però l’Estat necessitava millorar la seva imatge internacional, i l’operació “estètica” es va iniciar amb la celebració del Congrés Eucarístic d’aquell 1952 i va continuar amb el reconeixement del règim franquista per la UNESCO a final d’any.
