El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) impulsa la seva renovació en la perspectiva del 2030 amb un compromís amb la ciutat dels 5 milions. Ho fa en base a vuit missions: economia innovadora i inclusiva, nivells de renda suficients, emergència ambiental i climàtica, mobilitat sostenible i segura, alimentació saludable, cohesió territorial, habitatge adequat i vitalitat cultural. De com es treballa per avançar en aquests vuit àmbits en parlem amb el coordinador general del PEMB, Oriol Estela.
El Pla Estratègic Metropolitana de Barcelona és una organització pionera a Espanya i a nivell internacional. Això és bo o és dolent? Perquè segons com pot ser un inconvenient en no tenir un model a copiar
Ha sigut molt bo. Portem més de 30 anys i això vol dir que ha funcionat bé. No sé si exactament va ser pionera al món, però sí que va tenir molta repercussió. El primer Pla Estratègic va estar molt lligat als Jocs Olímpics i ha tingut molt d’impacte. A Amèrica Llatina, en particular, va ser molt referent, fins al punt que l’any 1993 es va crear el CIDEU, Centre Iberoamericà de Desenvolupament Estratègic Urbà, específicament per transferir l’experiència de planificació estratègica de Barcelona cap a ciutats d’Iberoamèrica. Quasi al mateix temps que a Barcelona va sortir Bilbao Metrópoli 30, que és una associació molt semblant en composició i objectius. Saragossam en té una similar que es diu Ebrópolis i Màlaga, la Fundació CIEDES. Amb el Compromís Metropolità 2030 mantenim aquesta posició d’avantguarda en la planificació estratègica. La manera com està plantejat ha suscitat molt interès en les ciutats que utilitzen o han utilitzat la planificació estratègica. El 2023 el PEMB ha fet 35 anys. Que estigui funcionant i tingui un cert reconeixement i influència, és important.
L’any 2030 és la referència. Per què? Per què coincideix amb la que es plantegen també els grans organismes internacionals?
Quan jo entro al PEMB el 2016 teníem un pla, el Visió 2020, i havíem de començar a preparar el nou pla i vam pensar que teníem l’Agenda 2030 de Nacions Unides i molts plans de la Unió Europea amb temes com l’emergència climàtica que també tenien aquest horitzó, i vam creure que fixar el 2030 era un bona idea. Aquestes dates, però, són més simbòliques que operatives. En els deu primers anys es van fer tres plans estratègics de Barcelona. El primer es va aprovar l’any 1990 i el tercer, el 1999. Una de les característiques de la bona planificació estratègica és saber-la adaptar a les circumstàncies de cada moment i que sigui flexible. No vol dir un pla rígid que digui que les coses s’han de fer exactament així en un any o en deu. Hem d’aprendre a agafar aquests instruments com una guia. L’estratègia és saber navegar per les aigües que et trobes i les que creus que et trobaràs en el futur.
“No pot ser que les solucions que plantegem als reptes estratègics que tenim generin més desigualtats”
Parlen de la Barcelona de cinc milions. Qui hi entra? Qui en forma o n’ha de formar part?
És complicat parlar d’això quan tenim tan arrelat l’imaginari administratiu. En realitat, l’àrea metropolitana com a ciutat no existeix. Existeix en tant que institució i en tant que en algun moment algú ha dit que, dins d’aquests límits de l’AMB, aquests 36 municipis formen una unitat administrativa. Però immediatament després d’un carrer de Barberà del Vallès tenim Sabadell i Sabadell no està a l’AMB. Immediatament després de Montcada i Ripollet, tenim La Llagosta i tenim Mollet i no són a l’AMB. Immediatament després de Montgat tenim El Masnou i tampoc hi és. O Vallirana o Rubí no hi són i formen part de la mateixa ciutat que els seus veïns. Cinc milions és una mica un eslògan per dir que és una ciutat d’aquestes dimensions. Si agafem el que es considera avui regió metropolitana en termes de vegueria, per exemple, les comarques del Barcelonès, del Baix Llobregat, del Maresme i els dos Vallesos, i incloem el Penedès passem dels cinc milions i mig. I cada cop més aquesta ciutat es caracteritza per unes relacions quotidianes on va la gent a treballar, a estudiar, a cuidar de familiars o d’altres persones, al lleure, a les compres, etc. És un territori que abasta cinc milions de persones, una extensió d’uns 3.000 quilòmetres quadrats i la particularitat que té un centenar llarg de termes municipals. Això en un altre lloc del món és un únic municipi, amb un únic alcalde o alcaldessa. Singapur són cinc milions d’habitants, aproximadament, amb la dimensió del que per nosaltres és l’AMB, amb 600 quilòmetres quadrats, i és un estat, una ciutat-estat. Tenim massa interioritzat el concepte administratiu de municipi, però la ciutat real és una altra cosa.
Com la definiria?
Com deia, la ciutat real és on es produeixen els fluxos quotidians. Els estudis ens diuen que cada cop més és l’àmbit coherent, rellevant. Hi ha qui diu més, que tot Catalunya és quasi ciutat. Sempre serà una qüestió de discussió, perquè si alguna cosa caracteritza les metròpolis és el dinamisme, amb els canvis constants de límit, de centralitats. Si ara es fes una gran inversió en un lloc del Vallès, segurament canviarien totes les dinàmiques. O si es canviés el sistema de comunicacions, no fos tan radial cap a Barcelona i fos més transversal, això canviaria les dinàmiques i crearia un altre espai diferent, i potser estaríem parlant de la Barcelona dels 7 milions. De fet, ja passa. En mitja hora et pots plantar a Girona. Llavors, és una convenció, però és important que s’entengui que quan estem parlant de metròpolis no estem parlant ni d’un òrgan administratiu, ni d’un espai que tingui uns límits molt clarament definits, sinó d’un territori on quotidianament passen coses. La regió metropolitana són relacions entre persones que viuen a diferents llocs però que quotidianament interactuen d’alguna manera perquè aquell és el seu espai vital. Aquest és el missatge.
La primera missió dels compromisos que assumeix el Pla Estratègic és apostar per un model de l’economia inclusiva i innovadora. Com s’ha de dur a terme aquesta economia?
Avui en dia, el motor econòmic principal és la innovació, tant en el lloc que es fa com de la manera que es fa. I el que detectem és que en aquesta economia per la innovació és clau la connexió entre la recerca i l’activitat econòmica. Aquí és on fallem. En aquest país som molt potents en temes de recerca. A Barcelona i al seu entorn hi ha molts centres de recerca punters internacionalment i tenim equipaments com el Sincrotró o el Mare Nostrum, etc, però el que ens falla és la connexió amb el teixit econòmic del territori i també afegiria amb les polítiques públiques. Incorporar aquesta visió per fer més fàcil, més natural i més habitual aquesta connexió entre el món de la recerca i el món de l’empresa és fonamental. També hem detectat, i és el que planteja aquesta missió d’economia innovadora i inclusiva, que es pot millorar en moltes coses però sobretot la clau estaria en millorar la inversió privada de les empreses en recerca, en que busquin en la recerca les solucions adequades a les seves necessitats. El problema que tenim també és que el teixit empresarial d’aquest país està molt atomitzat, a diferència d’altres llocs on hi ha major presència de grans o mitjanes empreses amb capacitat de fer aquest tipus d’inversions i els és més fàcil tirar-les endavant. Aquí, però, ens falten empreses de mida mitjana. Cal buscar la col·laboració entre diferents empreses en diferents sectors perquè elles soles sembla que no tenen prou capacitat i això passa per incorporar la idea de la innovació. Nosaltres plantegem també incorporar un altre tipus d’innovació que és la que proporciona el coneixement general de la ciutadania i de les organitzacions més de base i de peu de carrer per generar solucions, propostes innovadores pels reptes que se’ns plantegen.
Una altra missió estratègica és lluitar contra el canvi climàtic. Com es pot fer des del PEMB?
S’ha d’entendre que el compromís metropolità és una agenda compartida. Per tant, no és el que el PEMB hagi de fer, sinó que entre tots hem decidit què cal fer i nosaltres ens encarregarem de posar-hi ordre. Una de les grans novetats que planteja el Compromís Metropolità 2030 amb el nou pla respecte als cinc plans anteriors és que abans simplement es deia que “s’ha de fer això i tenim aquests objectius”. Ara nosaltres tenim la capacitat de ser impulsors, de ser catalitzadors de determinats processos, de determinats acords, de generar aliances entre els sectors. Volem també tenir aquest paper impulsor de determinades decisions. En termes d’emergència climàtica tenim molt clar què s’ha de fer. Tenim signats compromisos internacionals de reduccions d’emissions fonamentalment i d’altres relacionats amb la lluita contra el canvi climàtic.
“Tenim massa interioritzat el concepte administratiu de ciutat, de municipi, però la ciutat real és una altra cosa”
El problema és que cadascú té la seva agenda, cadascú té els seus ritmes. Per exemple, a la regió metropolitana hi ha molts municipis que encara ni tan sols tenen un pla de lluita contra l’emergència climàtica mentre que n’hi ha d’altres que tenen un pla, mesures, recursos, poden accedir a fons de la Unió Europea per portar a terme totes aquestes accions. I després tenim els privats i la ciutadania. El rol que podem i hem d’exercir és el d’articular els acords, les aliances i posar en marxa determinats projectes que provoquin noves aliances entre diferents actors que potser fins ara no estaven col·laborant, de generar noves eines, nova informació, noves dades. Tenim una manca important de dades rellevants a escala metropolitana. Hi ha institucions com l’Institut Metròpoli que hi estan treballant molt o la mateixa AMB, però cal seguir aprofundint. No tenim, per exemple, mesures del metabolisme bàsic metropolità i si no les tens és molt difícil prendre decisions en termes de gestió de l’aigua, de gestió de l’energia, etc. Quan assenyalem en la missió d’emergència climàtica que el 2030 s’ha d’haver reduït un 45% les emissions vol dir que tots tenim aquest objectiu i que hem d’articular els mecanismes i coordinar les agendes per impulsar projectes que ens ajudin a avançar conjuntament en aquesta direcció.
Falten directrius des de la Generalitat o des del Govern espanyol en aquesta lluita?
A vegades en sobren perquè acaba generant molta confusió. Cadascú té el seu objectiu. Com ens posem d’acord? Més que directrius el que cal són accions decidides i prendre-s’ho seriosament; com diuen els anglosaxons, on poses les paraules poses els diners i que hi hagi la inversió que cal. Hi ha la gran oportunitat dels fons europeus Next Generation. Estem veient que hi ha problemes de gestió i d’absorció d’aquests fons, però hem d’intentar evitar que passi perquè són els recursos que tenim i que podem aplicar ara a fer això. Serà molt més fàcil fer-ho si anem tots amb una agenda compartida amb el mateix objectiu i treballant els diferents actors de manera col·laborativa. Si algú vol fer la guerra pel seu compte no ens en sortirem.
En mobilitat s’han fet moltes coses a nivell metropolità. Què s’ha de continuar fent? Quin transport s’ha de potenciar?
La mobilitat és fonamental. Sense mobilitat no estaríem parlant ni d’àrees ni de regions metropolitanes perquè el que les caracteritza són els moviments quotidians de les persones. La mobilitat i l’habitatge són les dues característiques principals i definitòries d’una metròpoli. En aquest sentit, tenim dues escales. La de proximitat: la ciutat dels 15 minuts, on la mobilitat ha de ser fonamentalment tova, que ja ho és en gran mesura: caminar, la bicicleta, el transport públic, etc. I després tenim la mobilitat metropolitana, la de la regió dels 45 minuts; és a dir, un espai en què tot allò que no tinguis a prop ho puguis tenir màxim a 45 minuts en transport públic: un gran hospital, un gran equipament cultural, esportiu, etc. I l’altre punt és que no passi tot per Barcelona. Per tant, les connexions transversals, la connexió entre els Vallesos, amb el Maresme, entre el Garraf i el Penedès, etc., en transport públic, bàsicament en ferrocarril, que és el que s’hauria de plantejar amb les seves diferents variants, tramvia i ferrocarril com a tal. I després també, òbviament, amb els autobusos. Es parla molt de l’urbanisme tàctic, també s’hauria de parlar de la mobilitat tàctica. Abans de fer una gran infraestructura que implica un material fix, cal provar alternatives com s’està fent al Maresme, amb autobusos amb un carril propi per circular una bona part del trajecte.
Una altra de les fites que planteja el Compromís Metropolità és que les peres que comprem als nostres barris no hi arribin després de recórrer mil quilòmetres per tot el món. Què planteja el PEMB en l’àmbit de l’alimentació?
El primer és ser conscients d’aquesta realitat. És una qüestió bàsica i fonamental – perquè si no ens alimentem morim i si ens alimentem malament emmalaltim- que està en l’origen de les polítiques econòmiques de les ciutats, amb els mercats, per ordenar la relació de les ciutats de l’època medieval amb el seu entorn productiu. El Consell de Cent, per exemple, tenia grans atribucions en matèria d’alimentació. Això, en un moment donat, es perd. Els mercats municipals són un dels grans actius que tenim encara, que s’ha mantingut i altres països ens envegen i ens diuen que, sobretot, procurem no perdre-ho. Política alimentària com a tal des dels àmbits locals no se’n feia. Primera bona notícia: el 2015 es va fer el pacte de Milà, que va promoure un pacte internacional de ciutats per les polítiques alimentàries i Barcelona va ser un dels signants d’aquest pacte. El que es planteja és alimentar quotidianament 5 milions de persones que volen fer un esmorzar, un dinar i un sopar, que viuen en un espai on realment no es produeixen prou aliments. No és una tasca senzilla. Cal una reconnexió del món urbà amb el món rural i tenir en compte que l’espai que en diem urbà metropolità pot ser un espai productiu d’aliments. A la regió metropolitana de Barcelona ho tenim clar.
En el passat s’han perdut molts terrenys de conreu
Des dels anys setanta, s’han perdut moltíssimes hectàrees de sòl productiu per fer-ne altres usos. Però se’n podrien recuperar molts d’altres. Tenim el Parc Agrari al Baix Llobregat que és una joia que moltes altres ciutats del món voldrien tenir que està en un lloc molt cobejat per les infraestructures, per la seva proximitat a Barcelona, etc. Però també tenim molts espais productius al Maresme i al Vallès. La Diputació de Barcelona està fent molt bona feina en identificar espais que ja són actualment productius i veure fins on podrien arribar amb la seva extensió i la seva recuperació. Òbviament, la producció al territori mai satisfarà totes les necessitats d’aquest espai de cinc milions de persones, però tot allò que guanyem amb aquesta sobirania alimentària farà que estem més protegits en casos de crisi. La pandèmia va posar molt en qüestió si seríem capaços d’alimentar-nos sense les grans cadenes globals de subministrament o de comerç alimentari. Una primera part és recuperar els espais productius que tenim i la segona és millorar la distribució. Hi ha molts productors en l’entorn metropolità, al Vallès, fins i tot alguns del Parc Agrari, que pels motius que sigui no tenen les eines per arribar al gran públic, per fer la comercialització, i es tracta de generar-les. Hi ha algun projecte interessant en aquest sentit. Terra Pagesa, per exemple, que actualment lidera Unió de Pagesos i va en aquesta línia. Igualment, una part de la producció a gran escala es pot repensar. Tenim el gruix de la producció a les Terres de Lleida i altres indrets amb monocultius dedicats a l’exportació. Si passa és perquè els incentius econòmics actuals empenyen cap aquí però això es pot canviar si hi ha una política decidida per recuperar espais de cultiu per fer producció interna.
“Hi ha reptes empresarials de l’activitat econòmica que es poden beneficiar dels laboratoris ciutadans, de la ciència ciutadana”
I com s’implementen aquestes polítiques?
No és una única mesura. Hi ha un conjunt de mesures. Quan parlem d’alimentació sempre destaquem que cal tenir una producció més sostenible, perquè ja no és només d’on vinguin els aliments i, per tant, la petjada ecològica que deixi el seu transport, sinó com es produeixen, la distribució, la comercialització, el consum responsable… Hem de ser conscients del que representa comprar una pera produïda aquí o a l’altra punta del món. Cal valorar els hàbits i les dietes saludables i aconseguir una major equitat en la cadena alimentària, que vol dir que actualment la part més feble de la cadena, que són les persones que produeixen els aliments i que són els que es guanyen pitjor la vida, han de fer-ho de forma que els resulti rendible. Si no és rendible dedicar-se a la producció d’aliments en aquesta escala, cada cop menys gent s’hi dedicarà, que és una mica el que passa. Tenim un problema important amb el relleu agrari.
Pel que fa a la cohesió territorial, estan ben repartides les competències entre els ajuntaments i les administracions superiors?
La cohesió territorial no és només una de les missions sinó també que està en el cor de l’objectiu central d’aquest Compromís Metropolità. Parlem de la reducció de les desigualtats socials, però també territorials en el context de l’emergència climàtica. Aquest és l’objectiu fonamental en aquest espai de la regió metropolitana. Barcelona ha fet un salt espectacular en els últims 40 – 50 anys, de transformació i de posicionar-se com una gran metròpoli mundial sent, en termes de dimensió, petita, potser mitjana en termes europeus, però petita a nivell global. Encara que agafem la dimensió dels cinc milions, per moltes ciutats xineses o índies, cinc milions seria un barri o quasi. Barcelona ha aconseguit això i és un èxit. Està en llocs molt alts en els rànquings de temes com la innovació, la creativitat, la qualitat de vida, però si mirem més en detall el mapa veiem que hi ha zones d’aquest territori que no s’han beneficiat tant de tot això i que segueixen amb grans necessitats, grans carències, el que en diem ara vulnerabilitats.
Els barris vulnerables són molts i cada cop més es concentren en determinats eixos. L’exemple més clar és l’eix del Besòs, que no s’esgota en la desembocadura del Besòs i els municipis que tenim més a tocar de Barcelona sinó que s’estén fins el Ripoll cap amunt. Eixos a la part del Llobregat, que comencen a l’Hospitalet i tiren cap endins de la comarca on hi ha concentració de pobresa i de desigualtats. Són espais on l’impacte de l’activitat econòmica que hi pugui haver allà o al seu voltant no es reverteix a les persones que hi viuen. Un dels problemes, que també han detectat molt bé Oriol Nel·lo, l’IGOP o l’Institut Metròpoli, és que la zona està molt fragmentada administrativament i molts ajuntaments no tenen capacitat de prestar els serveis requerits ni de redistribució perquè no tenen prou activitat econòmica ni prou diversitat en termes de renda. No tenen barris rics i barris pobres. Dels barris rics es poden treure recursos per donar serveis que necessiten la resta. Quan no tens això necessites un mecanisme de reequilibri més ampli, que en aquest cas hauria de ser l’escala metropolitana, a part, òbviament, de l’escala catalana i l’escala estatal, que són responsables de molts dels impostos que tenim i dels pressupostos públics. A Barcelona si es poden fer plans de barris del Besòs, a Nou Barris, a Sant Martí i d’altres, és perquè tenim Sarrià, Les Corts, l’Eixample etc., on hi ha una recaptació que permet reequilibrar. Això als municipis de la riba dreta del Besòs, per exemple, no passa. Els barris són més o menys econòmicament iguals i de rendes mitjanes i baixes, i no es pot fer una redistribució significativa. La cohesió territorial passaria per reduir, si fos possible eliminar, aquests espais de segregació, de concentració de persones amb rendes més baixes, que si no tenen altres mecanismes de reequilibri estan condemnades a seguir igual permanentment.
L’habitatge és una de les grans preocupacions socials actualment. Què es fa des del PEMB perquè no passi allò que hi cases sense gent i gent sense casa?
Tothom és conscient que el problema que tenim ve de molt lluny, perquè aconseguir un parc d’habitatge públic com ens agradaria tenir, similar al que poden tenir ciutats com Viena, com Amsterdam, no és fruit d’un any ni de cinc ni de deu, sinó de diverses dècades invertint en habitatge públic i treballant un determinat model. Això aquí no ha succeït, per les causes que siguin. Hem de ser conscients d’això. Qualsevol cosa que fem ara no tindrà efectes fins d’aquí molt endavant, però l’emergència habitacional la tenim ara. El primer és tenir consciència que aquest és el problema central. Si la gent no té un lloc decent on viure, difícilment podrà treballar i prosperar. Si el cost de viure de manera adequada representa que molta de la gent que treballa a Barcelona en sectors com els de serveis, el turisme, etc. té una remuneració que no li permet viure en aquest espai -i això lliga amb una altra de les nostres missions, la de rendes suficients- cada cop haurà d’anar a viure més lluny. Amb més costos de transport, tot es complica molt… En habitatge, doncs, plantegem uns objectius amb l’horitzó 2030, però sobretot hem de trobar solucions diferents, ja. S’ha d’actuar ja en aquesta línia. Sabem que és un tema molt controvertit i que la urgència del problema no permet, segons quines mesures es posen sobre la taula, tenir el recorregut suficient per demostrar si són efectives o no. Per exemple, el cas de l’obligatorietat d’un 30% d’habitatge social en les noves promocions on possiblement no s’ha deixat temps suficient per veure si aquesta mesura funcionava. Des del moment que es va aprovar hi va haver moltes crítiques quan en altres llocs està funcionant. Això no vol dir que funcioni aquí, perquè cada ciutat i cada marc institucional és diferent, però s’ha de deixar temps suficient per veure si funcionen. Demanem per tant un gran consens, un gran pacte social i polític metropolità per posar al centre la qüestió de l’habitatge. És un drama que de tant en tant el veiem a les notícies però en realitat és un drama quotidià, permanent, el dels desnonaments, de la gent que es queda sense llar, o que s’ha de desplaçar a un altre lloc a viure perquè no es pot permetre viure allà on ha viscut durant molt de temps. La nostra contribució ha de ser seguir lluitant i posant sobre la taula solucions. Aquest any hem començat a donar premis simbòlics a projectes que creiem que són representatius de cap on volem avançar i que és el que es vol fer, i un dels premis ha sigut per un projecte de la ciutat de Mataró que planteja precisament noves formes de promoure l’accés a l’habitatge partint d’un millor aprofitament del que ja es té, perquè és el que necessitem ara en aquest moment d’emergència.
“L’espai que en diem urbà metropolità pot ser un espai productiu d’aliments”
Hi ha fins i tot una missió cultural del Compromís Metropolità.
Per dos motius. El primer és perquè vam identificar fent mapes d’equipaments i dels fluxos que hi ha a la regió metropolitana que si hi havien uns equipaments omnipresents i distribuïts d’una manera molt equilibrada eren els culturals. A tot arreu trobes equipaments culturals de diferents dimensions, titularitats, formes de gestió, etc. El gran exemple que tenim són les biblioteques, però hi ha moltes altres institucions culturals, petits ateneus, etc. presents a tot el territori. Un altre dels premis Compromís Metropolità que hem donat és al projecte Apropa Cultura, que el que fa és treure profit de tota aquesta xarxa d’equipaments de la regió metropolitana per facilitar l’accés a la cultura a col·lectius més vulnerables. L’altre motiu és que quan analitzes les enquestes que es fan sobre els motius pels quals algú vol viure on viu o on li agradaria viure – qui pot triar, evidentment- és el factor cultural. En molts casos, poder accedir a una oferta cultural determinada és tant o més atractiu que poder accedir a la feina o altres qüestions. La missió és, aquí, com podem millorar la vitalitat cultural en el conjunt del territori. Els grans equipaments culturals podrien estar més distribuïts, no tan concentrats a Barcelona. Si anem un pas més enllà quant a representativitat cultural, ni els nostres ajuntaments, ni, en general, les nostres institucions representen la diversitat cultural que tenim. En segons quins municipis, tenim més d’un 30% de població que ha vingut d’altres llocs i la seva representació no hi és. Ho volem atacar per la banda de la cultura. Aquesta sempre difícil convivència entre la cultura autòctona tradicional i les noves cultures que demana pensar-hi i actuar.
Quin paper els toca jugar a les grans empreses de serveis de llum, gas, electricitat? Quina relació hi ha d’haver entre l’administració pública i la privada en la definició del futur estratègic de la Barcelona metropolitana?
Estem parlant de necessitats absolutament bàsiques de la gent, de supervivència. Necessitem l’aigua, necessitem l’energia, els aliments, tot el que cal perquè funcioni la ciutat, tot allò que és fonamental s’ha d’entendre com un servei públic, bàsic i necessari, independentment de qui ho gestioni. La gestió pot ser pública, mixta o privada, però ha d’estar sotmesa a la finalitat de proveir aquests serveis i que siguin per tothom. Hi ha fórmules diferents de gestió però sempre ha d’haver-hi algú que garanteixi que, sigui quina sigui la forma de fer-ho, hi hagi aquest subministrament, que és el que permet a la gent tenir unes vides decents.
Tres temes polèmics. Primer, l’aeroport. Cal ampliar-lo o no?
Amb l’aeroport no ens correspon entrar directament en quina és la solució. El que sí que sabem és que Barcelona necessita lògicament connexions a escala internacional. Creiem que, per damunt de tot, aquestes connexions haurien d’estar en relació amb una estratègia molt clara del que es vol, no més per més, perquè podríem voler estar connectats amb totes les ciutats del món, però no hi ha cap aeroport del món que ho estigui. El que toca fer és pensar on són les prioritats i per quin tipus d’usos i, a partir d’aquí, actuar amb el que tenim i amb el que es pugui assolir a partir d’un ampli acord. La solució concreta, en tot cas, l’han de definir els tècnics. El que sí que diem és que ha d’haver-hi aquesta reflexió estratègica i que les connexions, no només de l’aeroport sinó també les del port i altres, han de respondre a una estratègia que no estigui condicionada un altre cop pel benefici de qui gestiona les infraestructures. Han de respondre a una estratègia d’interès general. Si el criteri per actuar sobre les infraestructures és únicament el benefici que d’aquella operació en treu qui gestiona la infraestructura, anem malament. El que es faci ha de respondre a una estratègia metropolitana de país, pensada, coordinada amb altres factors. No per fer més gran l’aeroport, permetre que hi hagi més vols i dir que volem que vinguin científics en lloc de turistes, això passarà. En tot cas, si això passa, un cop estan aquí, el que necessitem és que la resta d’infraestructures també responguin i, per tant, hauríem de tenir les connexions ferroviàries o el tema de l’habitatge més ben resolt. Els debats i les polèmiques es generen sobre situacions on tothom planteja solucions molt simples quan la problemàtica i les solucions són molt complexes. Però el primer que s’ha de respondre és per què ho volem i no en paraules sinó amb fets i amb una planificació rigorosa de com s’ha de fer i a què s’ha de respondre i com es connecta amb la resta de necessitats que tenim al territori.
La B40
La B40 és un cas similar, tot i que aquí ja hi ha plans fets prèviament i plantejaments alternatius sobre la taula. Per nosaltres és fonamental que existeixi més connexió transversal entre els Vallesos, el Penedès, el Maresme, etc. La prioritat en relació a l’emergència climàtica, en relació a l’estalvi de recursos, seria una connexió ferroviària. A partir d’aquí, amb les altres solucions que s’han plantejat i les que es plantegin, és de nou a nivell tècnic que s’han de fer els estudis corresponents de costos, beneficis, d’impacte, per veure si una solució és millor que l’altra. Per exemples, segons estudis que ha fet l’associació Fem Vallès, l’opció del tren sembla que seria relativament senzilla, amb poca inversió, si allà on es creuen determinades infraestructures ferroviàries, es fessin uns intercanviadors. Aquesta solució s’hauria d’explorar més i veure si és possible.
“Les connexions de l’aeroport o del port i altres han de respondre a una estratègia que no estigui condicionada pel benefici de qui gestiona les infraestructures”
I la sequera. Es pot fer més des del punt de vista tècnic per fer front a períodes sense pluges com el que estem vivint?
En termes d’estalvi en el consum a les llars sembla difícil fer molt més perquè ja en els episodis anteriors de sequera es va fer un esforç important i les xifres diuen que a Barcelona en particular el consum per habitant d’aigua és inferior a altres llocs similars. Ara bé, estem llançant diàriament a les clavegueres aigua potable per les cisternes dels lavabos. Fa anys que se sap que és així i que hi ha solucions que no es generalitzen. Des de fa temps, els nous edificis haurien de tenir en compte els aspectes de reutilització i recirculació de l’aigua i no anar abocant-la. Després també tenim un clar problema de manteniment de la xarxa i de les fuites, que en alguns indrets porten produint-se des de fa anys. Tot suma. En emergència tot això s’hauria de tenir en compte. Correspon a qui gestiona les infraestructures fer-ho bé per donar el servei que s’ha de donar. I si no està passant, s’hauria de revisar el model.
El pla estratègic només mira al 2030 o té coses a dir pel 2024?
Sí, moltíssimes. D’entrada, treballar amb les diferents institucions, amb organitzacions clau de dins i fora del PEMB, perquè s’adopti aquesta agenda, aquest compromís metropolità d’avançar conjuntament cap a aquests objectius. El que volem per aquest 2024 és que es visualitzin les coses que s’estan fent, però a més a més hem de posar en marxa projectes que responguin a aquest nou plantejament. Sempre diem que no sabem a què ens enfrontarem en el futur. Fer un pla estratègic pensant en l’any 2030 o el 2050 és complicat perquè no sabem les coses que poden passar, però sí que sabem o sí que podem determinar de quina manera ens enfrontarem al que vingui. I la manera que proposem de fer-ho és: primer, treballant a escala de regió metropolitana perquè és la dimensió rellevant en què s’han d’analitzar les coses que passen i articular projectes que hi donin resposta. Dos, posant el focus en la reducció de les desigualtats. No pot ser que les solucions que plantegem als reptes estratègics generin més desigualtats. Al revés, hauríem d’intentar reduir les que ja tenim i, òbviament, no contribuir més a l’emergència climàtica, sinó també combatre-la. I tres, fer-ho conjuntament entre tots els sectors. Nosaltres parlem de la quíntuple hèlix: l’administració pública, el sector privat empresarial, l’acadèmia, les organitzacions ciutadanes i els mitjans de comunicació. Insistim molt en els mitjans i ens costa sortir-nos-en, però els mitjans teniu un paper fonamental de fer pedagogia en aquest sentit, d’incorporar el coneixement que teniu i participar també en tots aquests processos. I finalment passant a l’acció. No val només dir que hi ha determinats compromisos sinó que s’han de traduir en accions concretes. L’agenda del Compromís Metropolità intentem impulsar-la amb totes les institucions que hi participen. El PEMB com a associació té més de 300 membres, però al llarg del procés Barcelona Demà han participat més de 400 organitzacions, moltes d’elles diferents de les que ja estan en els nostres òrgans. També ens agradaria col·laborar més estretament amb l’associació de municipis de l’Arc Metropolità, per fer aquest enllaç entre l’AMB i la resta de la metròpoli.
Que li demanaríeu al Govern de l’estat, tenint en compte que les àrees metropolitanes son una assignatura pendent? I a la resta d’administracions?
Fonamentalment que incorpori la dimensió metropolitana en les seves polítiques urbanes. Es una necessitat que va mes enllà de Barcelona, que al cap i a la fi te l’única institució de govern metropolitana de l’estat. I les comunitats autònomes, que activin en aquest sentit les seves competències en ordenació territorial. Recentment s’ha creat un grup de treball entre diverses ciutats i el Ministeri per avançar propostes en aquesta línia, i nosaltres com a PEMB també hi som.
