Dilluns la portada del Periódico estava encapçalada per un titular esfereïdor: “Les obres del Barça amaguen explotació laboral”. I sí, la situació que denuncia el Periódico és completament certa: a les obres del Camp Nou hi ha explotació, però, malauradament, el Barça no és l’excepció, i és que estem davant d’un model de sector que s’ha anat consolidant i expandint els darrers anys.
En llegir l’article un pot pensar que té certa lògica que existeixin incompliments de la normativa laboral i del conveni col·lectiu, en unes obres adjudicades per un club que passa profunds problemes econòmics i amb un consorci liderat per una empresa nouvinguda al sector de la construcció a Europa, l’empresa turca Limak. Però novament, res més lluny de la realitat, aquesta situació es dona en el Camp Nou, en les obres privades i absolutament en totes les obres públiques de Barcelona i Catalunya.
Estem davant d’un model de sector totalment pervers, precari i amb situacions d’explotació laboral que s’ha anat consolidant i estenent al llarg dels anys. El model de subcontractació a les obres de construcció es comença a instal·lar per part de les grans constructores del sector als anys noranta. Consisteix en empreses que han anat concentrant els elements de valor afegit a les obres (capacitat per licitar, enginyeria i direcció d’obra), organitzades sindicalment i on sí que s’aplica el conveni, i d’altra banda, en l’externalització de la cadena de subcontractació de les activitats intensives en treball, manuals i requereixen molta mà d’obra, amb la intenció d’externalitzar els costos, fomentant una competència ferotge en una cadena de subcontractació progressivament s’ha anat nodrint més de treballadors migrats.
A finals dels anys 90 des de CCOO vam impulsar la ILP que tindria com a resultat l’actual llei reguladora de la subcontractació. És una llei que, tot i no haver assolit tot el que volíem, apropava al contractista les responsabilitats, i permet exigir el compliment de la llei, especialment en matèria salarial i de prevenció de riscos laborals.
El sector de la construcció, per desgràcia, ha estat sempre un sector acordió que crea i destrueix ocupació amb una velocitat tremenda. Malauradament, des de l’etapa de l’esclat de la bombolla immobiliària s’ha recuperat en termes de creació d’ocupació, però ha empitjorat clarament en termes de qualitat de l’ocupació, sinistralitat etc. Un dels efectes de la crisi econòmica i financera al sector de la construcció ha estat la destrucció de bona part de les moltíssimes empreses de feines de paleta, estructura, guix etc que sí que complien amb el conveni, essent substituïdes per empreses com les que avui podem trobar a la major part d’obres grans i privades, però sobretot en les públiques, de Catalunya. Avui, m’atreviria a dir que entre les deu empreses del sector que ocupen a més gent hi ha com a mínim dues del que nosaltres anomenem pirates i això és el que no pot ser. No pot ser que només siguem capaços de construir les nostres ciutats gràcies a la precarietat de molts i el guany de molt pocs. Cal revertir el model de les obres de construcció i deslligar-les de la precarietat i dels cicles econòmics. És per això que cal saber què és el que passa a les obres de casa nostra.
I perquè no ha trobat la Inspecció de Treball indicis d’irregularitat fins al moment? Des de CCOO fa temps que els hem traslladat la nostra preocupació. Però hem de tenir en compte que el binomi constructiu (gran empresa/subcontracta) ha aprofitat tota la crisi del sector per perfeccionar el seu modus operandi. A nivell documental no hi ha cap fet que indiqui que s’incompleix el conveni. Les nòmines reflecteixen el que diu el conveni, els treballadors tenen la documentació de prevenció de riscos laborals en regla, i per tant les vulneracions són difícils d’acreditar si no és a través de la denúncia minuciosa de qui les pateix, una denúncia que la precarietat fa gairebé impossible.
Aquest model se sustenta en la precarietat i la necessitat dels treballadors, dels centenars de milers de treballadors migrats que amb prou feines coneixen la llengua o els seus drets laborals. Quan algun d’aquests denuncia, el conflicte dura poc, perquè el treballador acaba fora de l’empresa i probablement fora d’un sector a on caps d’obra i encarregats coneixen perfectament les empreses subcontractistes que tenen a la seva disposició.
Avui no és estrany trobar tant a les obres tan privades com a les públiques jornades de dotze hores set dies a la setmana (qüestió que prohibeix de manera explícita el conveni de la construcció de Barcelona). Les nòmines reflecteixen unes quantitats acceptables, però no és estrany que als treballadors se’ls faci retornar una part en mà, com no és estrany el treball irregular. Aquesta és el resultat d’un model creat per les grans patronals constructives al llarg d’anys.
Per tant, sí, a les obres del Barça hi ha explotació. Però malauradament, aquest és un problema del qual la situació al Camp Nou només és una mostra.
L’entrada Explotació a la construcció: el Camp Nou és la punta de l’iceberg ha aparegut primer a El Diari del Treball.
