Des d’una visió global i planetària, a la conferència Habitat 3 de Quito el 2016 vàrem tindre uns primers indicadors que ens deien que la majoria de la població del planeta era urbana. Això no havia passat mai. El 54% de la població del planeta era urbana. I el 60% d’aquesta població urbana era metropolitana.
Això podia haver no estat així; podíem anar a un model d’urbanització planetària basat en una gran xarxa de petites i mitjanes ciutats. Però no; el patró d’urbanització del planeta va cap a la concentració de la població en grans metròpolis. De tal manera que en l’horitzó del 2030 els demògrafs ens diuen que el 40% de la població mundial habitarà àrees metropolitanes.
Aquesta és una realitat demogràfica molt potent, que a més s’ha desenvolupat en molt poc temps. Però no és només una realitat demogràfica, ho és també econòmica, social, ecològica… Penseu que en les 300 metròpolis més dinàmiques del planeta es genera el 60% del PIB mundial. O que, malgrat això, les desigualtats socials són molt més pronunciades en l’interior de les metròpolis que a fora, amb gran concentració de riquesa i de pobresa.
Una de cada tres noves llars metropolitanes que es forma avui al món ho fan a assentaments informals, sense accés a serveis bàsics urbans, molt lluny del dret a la ciutat. Però també sabem que en les metròpolis s’estan assajant els models més avançats de la gestió de la diversitat. Qui ens hagués dit al començament del segle XXI que el 30% de la població de Barcelona avui seria ja d’origen migrant o que s’hi parlen 176 llengües.
O des del punt de vista ecològic, sabem que el 70% de les emissions d’efecte hivernacle, d’escalfament global, són metropolitanes. Però també sabem que és a les ciutats i a les metròpolis on avui s’estan assajant les polítiques més avançades de transició ecològica.
Les economies metropolitanes són especulatives i han estat les grans responsables d’això que els economistes diuen la financiarització de l’economia. Sí, però també són enormement creatives, amb un pes molt important dels elements de ciència, de cultura.
Per tant, en les metròpolis avui s’expressen amb intensitat les principals contradiccions del segle XXI. I aquesta és una realitat que fa 3 o 4 dècades no existia. Ha estat d’un desenvolupament molt i molt ràpid. És una realitat planetària, però amb diferents configuracions.
De megalòpolis i megaregions urbanes
Amèrica Llatina—com Àsia i Àfrica– ha tingut un procés d’urbanització galopant en un model de megalòpolis. Sao Paulo, Ciutat de Mèxic, Buenos Aires, Rio, Bogotà i Lima, per sobre dels 10 milions d’habitants. O Santiago, Belo Horizonte, Guadalajara, Monterrey, entre 5-10 milions. Megalòpolis que absorbeixen població, amb poques relacions socials i poc interconnectades entre elles. Però que són monstres demogràfics, socials, econòmics, etc.
Europa és diferent. No tenim grans megalòpolis. Cap ciutat europea està entre les principals megalòpolis del món. Però, en canvi, tenim una xarxa molt densa de megaregions urbanes, sense cap mena de preconcepció institucional, com les xarxes metropolitanes del Rhin, dels Països Baixos i Bèlgica, l’Atlàntica i la nostra, la que va per tota la Mediterrània Occidental i puja fins a Lió, entre Montpeller i Tolosa. Aquesta xarxa d’àrees metropolitanes interconnectades és molt important.
Als Estats Units, per exemple, hi ha un model mix. Hi ha xarxes metropolitanes, però amb grans megalòpolis: Nova York a la costa est, Los Ángeles a Califòrnia. Diem que a Catalunya en les últimes dècades hem urbanitzat molt el país i sobretot el litoral, que dels 8 milions de persones que avui hi habitem, probablement 6 milions vivim en les comarques del litoral. En canvi, penseu que si el mapa de Catalunya el posem sobre la costa Est dels EUiA, aniria de Boston a Washington, amb Nova York i Baltimore entremig, i allà no viuen 6 milions, viuen 60. Imagineu-vos. Per tant, a Catalunya vivim amb densitat relativa.
Barcelona, un potent motor econòmic
Ara aterrem en la nostra metròpoli. És veritat que és un motor econòmic que funciona, que és potent, és un dels grans motors econòmics de la Mediterrània Occidental, i després de la pandèmia i a diferència de la crisi del 2008-2010 hem tingut una recuperació econòmica relativament ràpida: l’ocupació ha aguantat bé i la qualitat de la mateixa ha millorat molt.
Penseu que a la metròpoli, abans de la reforma laboral, de tota la nova contractació, un 85% eren precaris i ara estem per sota del 40%; l’escut de protecció social generat a partir de la pandèmia ha impactat reduint els nivells de pobresa de manera important. Vivim en una metròpoli potent i amb instruments d’intervenció que generen determinats nivells de cohesió social, sobretot si ho comparem amb altres metròpolis més desiguals i més fracturades en el món i a Europa.
Però amb risc d’exclusió social
Tot i així, tenim el risc d’exclusió social, segons un indicador europeu, harmonitzat, la taxa Arope, que combina tres elements: la pobresa relativa (llars que tenen uns ingressos per sota del 60% de la mitjana del territori de referència), la privació material severa (pobresa en termes absoluts, és a dir, aquelles llars que no poden cobrir determinades necessitats bàsiques) i la baixa intensitat laboral (persones que en els últims 12 mesos no han anat més enllà d’un 20% del seu potencial laboral). Bé, doncs, suposa el 27,2% a l’àrea metropolitana.
Però potser encara més important és que la distribució d’aquesta taxa d’exclusió social entre col·lectius és enormement asimètrica. Per edat, la gent gran suma el 16%; la infància, el 30%. La taxa de pobresa infantil multiplica per dos la gent gran. Per origen, la població autòctona representa el 11%; la migrant, 43%. La taxa d’exclusió social de la població migrant multiplica per quatre la de la població autòctona.
L’habitatge, més important que la feina
A més, avui, l’habitatge és molt més important fins i tot que la feina en les trajectòries d’exclusió social per les enormes dificultats d’accedir-hi i de poder mantenir-lo. El 42,6% de les persones que viuen en lloguer a l’àrea metropolitana hi destinen per sobre d’un 40% dels seus ingressos mensuals.
L’última enquesta d’equació urbana que hem fet en la metròpoli ens diu que de tota la mobilitat metropolitana residencial un 24%, un de cada quatre, és mobilitat forçada. És a dir, per impossibilitat de fer front al lloguer. És això que el moviment pel dret a l’habitatge anomena els desnonaments invisibles: no són per llançament judicial, però són desnonaments.
Segregacions urbanes
Passem de les desigualtats socials a les segregacions urbanes, és a dir, com aquestes desigualtats s’expressen en el territori. A l’Institut Metròpoli hem creat l’Índex de Vulnerabilitat Urbana (IVU), que ens permet saber com tots els barris dels municipis de la metròpoli se situen en una sèrie d’indicadors de caràcter social i de caràcter residencial. Si ho posem en el mapa hi ha una concentració elevadíssima al Besòs, molt més que al Baix.
I això suposa fragilitats comunitàries. Sabem que els territoris més vulnerables tenen menys capacitat de resposta. Però no només perquè tenen indicadors socials i residencials pitjors, sinó perquè normalment són més fràgils des del punt de vista comunitari, del teixit associatiu, d’equipaments de proximitat, de capacitat d’innovació social i, per tant, que la seva ciutadania generi respostes autogestionades en moments de crisi.
L’asimètrica despesa pública local
També tenim asimetries institucionals. Si distribuïm els municipis en funció de la seva despesa pública per càpita, el 25% amb menys capacitat de despesa per càpita, inverteix 874 euros. El quartil amb més capacitat de despesa hi destina 1.441 euros. Aquí la desigualtat ja és molt alta, gairebé doble. Però ara si mirem quina és la distribució de les rendes més baixes i de les rendes més altes torna a haver-hi una relació inversament proporcional. Concentració de necessitats, poques capacitats. Concentració de capacitats, poques necessitats.
És molt important que cada municipi faci esforços en despesa social. Però si només és municipi a municipi, això avui amplia fractures. La metròpoli ha de disposar d’un espai institucional amb capacitat de redistribució si no la volem fracturada, si la volem cohesionada. Benvingut sigui el pla de barris metropolità, però només s’hi destinen 10 milions d’euros. El decalatge entre les necessitats i el pla de barris metropolità avui és enorme. Tant de bo que això obri una porta perquè realment l’àrea metropolitana esdevingui no una mena de diputació dels ajuntaments metropolitans que faci una distribució lineal, sinó un veritable autogovern de la metròpoli que redistribueixi recursos en funció de prioritats.
Riscos ecològics i mobilitat
Estem construint l’Index de Vulnerabilitat al Canvi Climàtic (IVAC) i les primeres dades diuen que els efectes socioterritorials del canvi climàtic tampoc no són homogenis: hi ha 590.000 persones a l’àrea metropolitana exposades a la calor extrema, a l’escalfament global, molt per sobre de la mitjana del conjunt metropolità.
El mateix passa amb les taxes de contaminació. I amb la mobilitat quotidiana laboral, la d’estudis i la personal. Necessitem transitar cap a una mobilitat sostenible i també en el potencial de fer-ho avui mateix. 
Això és l’essencial de la ponència que Ricard Gomà, director de l’Institut Metròpoli, va presentar el 28 de setembre en la tercera Escola d’Estiu del Baix Llobregat organitzada pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLl) a la Masoveria de Can Tintoré (Esplugues de Llobregat) on va abordar l’estat de la qüestió territorial. La trobada va comptar amb tres ponències més sobre els diferents models al llarg de la història (Jaume Bosch), els variats models de governança (Mariona Tomàs) i les estratègies per avançar en la consolidació del fet metropolità (Oriol Estela).
