Els problemes d’accés a l’habitatge es traslladen de Barcelona a tota l’àrea metropolitana. Des del 2017, més d’1,1 milions de persones han hagut de canviar de residència per motius econòmics. La dificultat a l’hora de buscar una vivenda ha augmentat del 50,5% el 2017 al 64,3% cinc anys després, i la mobilitat provocada pel canvi de residència dins l’àrea metropolitana ha passat del 8,8% el 2017 al 28,3% el 2022. La nova llei i la construcció pública pretenen ser la solució a la crisi residencial que pateix l’àrea metropolitana.
El preu del lloguer a Barcelona escalava fins als 1.077 euros l’últim trimestre de 2022, tres euros per sota del salari mínim. Els lloguers han augmentat un 25,7% a la capital catalana, i ciutats com l’Hospitalet tancaven l’any amb preus del lloguer de 779 euros, o de 839 a Badalona. Els rècords es registraven mesos després que decaigués la llei catalana que va permetre contenir els lloguers fins que el Tribunal Constitucional la va anul·lar, el març de l’any passat, per un recurs del PP. Una regulació que des de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge afirmen que va permetre “contenir el preu del lloguer sense implicar una disminució de l’oferta” un dels arguments contraris a la regulació dels preus del lloguer. Tot i així, quasi en temps de descompte, el Govern central ha aprovat la primera llei d’habitatge de la democràcia, ja en vigor, que permetrà topar els preus en zones tensionades.
El salari perquè una persona pugui viure dignament a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) el 2022 va augmentar 102 euros, fins als 1.447,49€, segons l’estudi Actualització del Salari de Referència Metropolità 2022 de l’AMB, i des del 2016 ha ascendit un 38%. L’estudi també indica que més de tres de cada deu llars destinen un 46% dels seus ingressos a pagar el pis on viuen. Un percentatge que supera la recomanació del Banc d’Espanya, de no gastar més d’un terç dels ingressos en l’habitatge. L’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i l’Observatori DESC apunta a la bretxa entre l’augment dels lloguers i la dels ingressos de les famílies. Entre el 2000 i el 2020 el preu del lloguer a Barcelona va augmentar un 136,3%, mentre que la renda familiar disponible ho va fer en un 43,5%. A Catalunya, la tendència és similar: els lloguers han augmentat un 101,6% enfront del 33,6% dels ingressos familiars. De fet, l’habitatge, segons el darrer baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona del 2022 es convertia en la tercera preocupació dels barcelonins. “El Banc d’Espanya ja indica que un 50% de les persones que viuen de lloguer està en risc d’exclusió residencial”, afirma Juanjo Ramón, activista de la PAH.
Però els problemes d’accés a l’habitatge es traslladen de Barcelona a tota l’AMB. Des del 2017, més d’1,1 milions de persones han hagut de canviar de residència per motius econòmics, segons un estudi de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). La percepció de dificultat a l’hora de buscar un habitatge ha augmentat del 50,5% el 2017 al 64,3% cinc anys després i la mobilitat provocada pel canvi de residència dins l’àrea metropolitana ha passat del 8,8% el 2017 al 28,3% el 2022, el que des del moviment per l’habitatge defineixen com a “desnonaments invisibles”.
La preocupació per l’habitatge arriba a ciutats com Sant Cugat, on un 46,5% dels ciutadans té problemes per accedir a l’habitatge o un 68,2% per mantenir la situació econòmica familiar, segons Dades Obertes de Ciutat (DOC). A la ciutat, un 18,4% pateix una situació d’exclusió social (3 punts més que el 2017), és a dir, pobresa; una incapacitat per fer front a despeses bàsiques amb recursos propis. A més, un 10,5% dels santcugatencs es troba en risc d’exclusió social.
Un element que ha deixat de ser determinant per ser o no pobre és tenir una feina. Un 60% dels pobres de Sant Cugat tenen feina, dels quals, un 76% treballa a jornada completa, amb un especial impacte dels joves d’entre 16 i 36 anys, d’origen estranger no europeu. Sant Cugat s’ha convertit en una ciutat que atrau rendes altes i expulsa gent jove i migrada. Mentre la població que prové d’Europa, Amèrica del Nord i Central no para de créixer, els que provenen d’Àfrica, Amèrica del Sud, Àsia i Oceania fa anys que es troba estancada i entre 2003 i 2010 va ser superior a la del nord. Pel que fa a la població d’entre 30 i 49 anys porta catorze anys en descens.
A Santa Coloma de Gramenet el problema no és la manca d’habitatge sinó el preu. Segons la Diputació, la renda bruta familiar a la ciutat és de 1585 euros mensuals, mentre que el preu de l’habitatge de venda se situa en els 233.000 euros i el del lloguer en 854 euros. A més, el Pla Local d’Habitatge (PLH) de 2017 determina que a la ciutat hi ha 2.717 habitatges buits, mentre que els habitants s’han reduït en 2.462 persones en els darrers dos anys. L’Ajuntament i l’AMB preveuen construir 475 habitatges de “protecció oficial” i “assequible”, tot i que un dels problemes que arrossega la ciutat és la manca de zones verdes i equipaments en una ciutat d’elevada densitat poblacional.
La taxa d’emancipació juvenil es redueix fins a un mínim 17%
Els joves també són uns dels perfils més perjudicats. La taxa d’emancipació ha marcat mínims amb un 17% enfront del 32% de la mitjana europea. Les dades demostren que, tot i que l’ocupació ha augmentat des del pitjor de la crisi immobiliària, la taxa d’emancipació no ha fet més que reduir-se. Tenir una feina ja no és suficient per emancipar-se. La taxa d’atur dels joves triplica la dels majors de trenta anys, el salari no arriba a la meitat del salari mitjà i la falta d’habitatge públic completa un triangle que ofega la possibilitat de marxar de casa.
Habitatge públic, una solució a llarg termini
Precisament, l’habitatge públic és la solució a llarg termini, tot i que la manca d’inversió durant dècades ha provocat que no se’n puguin veure efectes generals fins d’aquí a dècades. “A Barcelona, l’Ajuntament ha realitzat una de les construccions més grans d’habitatge públic que jo crec que hem vist mai”, afirma Ricard Gomà, investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques i director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. De fet, l’alcaldessa Ada Colau ha augmentat el parc d’habitatge social en un 50%, tot i que amb una pandèmia pel mig, i després de la crisi d’inflació han augmentat les desigualtats tot i la inversió rècord en serveis socials del consistori.
En els darrers vuit anys el parc d’habitatge públic ha guanyat 4.068 pisos. S’ha passat dels 7.500 de Trias als 11.600 actuals, i està previst que a finals del 2023 arribin als 15.000. Però els pisos vigents són insuficients. En el darrer mandat, 5.000 famílies han estat desnonades, de les quals un 80% estaven de lloguer, i a principis d’any més de 700 famílies esperaven un pis de lloguer social d’emergència, amb unes llistes d’espera que s’allarguen dos anys de mitjana. Però els esforços de l’Ajuntament de Barcelona contrasten amb la falta de compromís de la Generalitat. De cada tres pisos que construeix el consistori, el Govern català n’aporta un. “En els millors dels casos, en els propers vuit anys podrem arribar als 20.000 habitatges públics de lloguer social, quan es calcula que la necessitat en són 200.000. Per tenir una capacitat real de regular el mercat. L’Estat ha de posar almenys un 20% de lloguer social i en els càlculs més optimistes actualment estem en el 4%”, afirma Gomà. A més, assegura que “ja tindríem el 20% si no s’hagués privatitzat la protecció oficial, que va ser de compra i, per tant, avui ja està en mans privades”, conclou. Des del moviment per l’habitatge es critica que “a Espanya hi ha més de 3,5 milions de pisos buits de la banca” i defensen que “cal cedir-los per augmentar el parc d’habitatge públic mentre es frena l’emergència residencial”, assegura Ramón.
Però el futur es planteja més esperançador. L’habitatge públic també ha rebut un impuls a l’àrea metropolitana, amb la construcció de 1.800 nous pisos protegits en el darrer mandat, dels quals 560 han estat de venda i 1.241 de lloguer. A més, en els propers vuit anys hi ha un compromís d’incorporar 4.500 pisos més de lloguer assequible per un preu màxim de 500 euros. Pel que fa a Sant Cugat, el nou Pla d’Habitatge Assequible preveu la construcció de 1.389 habitatges abans del 2030, que de complir-se existiran a la ciutat un total de 3.085 habitatges de lloguer, el que representarà un 10% d’habitatge assequible a la ciutat.
Primera llei d’habitatge
“Avui, l’habitatge determina la vulnerabilitat social com mai”, lamenta Gomà. Per això, amb la primera llei d’habitatge ja en vigor, es pretén canviar les regles del joc i garantir, tal com diu la Constitució, el dret a l’habitatge. Des del moviment de l’habitatge no hi ha gaire confiança en el nou marc legislatiu. “La llei d’habitatge està plantejada perquè els preus no pugin, però no perquè baixin” critica Ramón, que afegeix que “és una llei que no garanteix el dret a l’habitatge perquè els preus continuaran sent molt elevats”.
El nou marc legislatiu permetrà, per primera vegada, que les comunitats autònomes decideixin si declaren ciutats com a zones tensionades, el que permetria establir un topall als preus. Per a poder-se considerar zona tensionada, cal complir amb un dels dos requisits: o que el preu del lloguer o la hipoteca sigui superior a l’ingrés mitjà de les llars o que el preu de l’habitatge hagi acumulat un mínim del 3% superior a l’IPC de la comunitat autònoma en concret. La llei també estableix límits en l’actualització dels preus del 3% el 2024, i la creació d’un nou índex de referència per al 2025 que substituirà a l’actualització en base a l’IPC. El 2023 es mantindrà el límit del 2%. D’altra banda, les despeses de la gestió immobiliària, que fins ara requeien sobre els inquilins hauran d’anar a càrrec del propietari. Gomà, però, adverteix que “la llei per si sola no solucionarà res, tot i que crea algunes condicions de possibilitat, però ha d’anar acompanyada de polítiques públiques”.
Dues setmanes després que hagi entrat en vigor, la Generalitat ja ha aprovat començar a definir les zones tensionades per a limitar-ne els preus. Per al Govern, la finalitat de topar els lloguers és “poder aconseguir un habitatge digne a un preu raonable”, ja que considera que “molts ciutadans dediquen un percentatge massa elevat dels seus ingressos a pagar el lloguer o la hipoteca”. La declaració de zones tensionades és el pas previ a establir el topall als preus del lloguer que estaran vigents durant tres anys, revisables anualment. Per agilitzar-ne el procés, l’Executiu català sol·licitarà al Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana “reprendre l’índex català de referència del preu de lloguer” que està “actualitzat i operatiu, però és inaplicable per la suspensió de la llei catalana de contenció dels lloguers pel Tribunal Constitucional”.
