La capital catalana facilita el registre a tots els veïns de la ciutat, fet que garanteix l’accés a serveis com la sanitat i l’educació. En canvi, molts ajuntaments imposen traves per accedir al padró a persones en situació de precarietat que viuen sotsarrendades, al carrer o en pisos ocupats.
Estar empadronat és la garantia d’accedir a la sanitat pública o a una plaça a l’escola. Però la precarietat de col·lectius vulnerables que viuen sotsarrendats, en pisos ocupats o són sense sostre és l’excusa d’alguns ajuntaments per no empadronar a molts veïns i veïnes. “És la punta de l’iceberg d’un problema social gran perquè és la porta d’entrada a molts drets”, afirma Francesc Mateu, director del Fòrum de Síndics i Defensors Locals de Barcelona.
Barcelona va ser de les primeres ciutats en introduir canvis en el registre a partir del 2015 per eliminar traves burocràtiques, fet que va augmentar els empadronaments de les persones que vivien en habitatges sense contracte, rellogats o ocupats. L’objectiu de l’Ajuntament era reduir la desigualtat i permetre l’accés als serveis de la ciutat a tots els seus habitants. Però la realitat és que hi ha un ampli ventall de criteris dispars, i moltes ciutats posen traves per empadronar a col·lectius vulnerables, tot i que l’empadronament és d’obligat compliment per als ajuntaments, segons el Fòrum de Síndic de Greuges. “No tenim una política metropolitana, el que fa que molts ajuntaments tirin pilotes fores i enviïn a la gent a empadronar-se a Barcelona”, considera Mateu.
Un dels canvis introduïts per l’Ajuntament de Barcelona ha estat la inspecció municipal que permet no presentar un contracte o autorització del propietari del pis, els requisits tradicionals. Entre 2015 i 2017 van passar de 34 a 898 el nombre de persones que van utilitzar el mecanisme per empadronar-se a la capital catalana.
Però Barcelona es limita a complir amb la Llei 7/1985 que afirma que “tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure’s al Padró del municipi en el qual resideix habitualment”. A més, el 29 d’abril de 2020 el Govern va dictar instruccions tècniques als ajuntaments on deixava clar que s’ha d’empadronar a tothom, visqui on visqui (“xaboles, caravanes, coves, etc i fins i tot en absència total del sostre”, diu el text).“El padró és tant un dret pels ciutadans com una obligació pels ajuntaments”, defensa Mateu, que afegeix que “totes les institucions han delegat la responsabilitat als ajuntaments, però no els recursos”, el que suposa que els Serveis Socials estiguin saturats. Els consistoris han rebut moltes crítiques per la lentitud burocràtica, tot i que tenen tres mesos per a respondre a les sol·licituds del padró, un cop passat el termini, el silenci administratiu és sinònim d’acceptació i la persona passa a estar empadronada a la ciutat.
La tasca informativa de les entitats ha estat clau per al foment de l’empadronament de les persones vulnerables, que en moltes ocasions no coneixen quins drets tenen. “Hem millorat en transparència d’informació a la pàgina web dels ajuntaments, tot i que no arriba a les persones que la necessiten”, esgrimeix Maria Creixell, de la Coordinadora Obrim Fronteres. A més, les associacions demanen que els ajuntaments siguin proactius a l’hora de facilitar els empadronaments, també quan no aporten documentació amb tècnics municipals o amb serveis d’inspecció que comproven que els veïns i veïnes viuen a l’habitatge on es volen empadronar.
L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma i Badalona dificulten l’empadronament
“Barcelona està empadronant d’una manera bastant oberta, però a la resta de la regió metropolitana hi ha zones amb problemes i altres amb molts problemes”, assegura Mateu. De fet, la Fundació FICAT i la Coordinadora Obrim Fronteres han elaborat l’informe “Estudi-mapeig sobre la situació del padró a l’Àrea Metropolitana de Barcelona” on s’exposa la gestió de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Badalona. Els municipis tenen un índex d’exclusió residencial més elevat que Barcelona per les dificultats burocràtiques que posen a alguns col·lectius a l’hora d’empadronar-se. Associacions com Badalona Acull, Stop Mare Mortum o la coordinadora Obrim fronteres han denunciat l’incompliment a la corona metropolitana i a Badalona. A Cornellà “es demana el NIE quan és il·legal”, denuncia Creixell, i en el cas de Santa Coloma, l’any 2021 de 319 sol·licituds, el consistori en va denegar 246, un 77% del total, o per desestimació de l’administració (190 d’elles), perquè la persona desistia (18) o per “altres motius” (38). “L’Ajuntament ha reconegut alguns dels aspectes que dificultaven el reconeixement d’aquest dret i es continua avançant per millorar els entrebancs que ens trobem actualment”, afirma Pepa González, defensora de la ciutadania de Santa Coloma de Gramenet. Els casos de renúncia dels sol·licitants es deuen molts cops per por. Molts d’ells estan en situació irregular i no es volen exposar a la policia, que és qui comprova que viuen al domicili on es volen empadronar. D’altres, viuen en una situació de precarietat, de vegades famílies monomarentals, amb por que els Serveis Socials els hi puguin retirar la custòdia dels seus fills.
Les situacions d’elevada vulnerabilitat i on es produeixen les situacions més problemàtiques d’empadronaments tenen dues tipologies: les persones sense domicili, sense llar i que dormen al carrer, en albergs o en equipaments residencials; i les persones sense document acreditatiu, és a dir, que viuen sotsarrendades, en habitatges ocupats o es troben en situació de desnonament. L’informe de la Fundació FICAT i la Coordinadora Obrim Fronteres posa el focus en el segon tipus, sobretot en les persones que viuen sotsarrendades. Molts cops la persona llogatera no té voluntat d’empadronar-les perquè rep una prestació social que l’obliga a demostrar que viu sola o per altres motius, i converteix en una carrera d’obstacles aconseguir el padró al municipi on viuen. Tot i que el procediment hauria de ser senzill com omplir un formulari, acaba sent un procés burocràtic on s’exigeixen factures o el resguard de pagaments d’impostos per demostrar que es viu en el domicili, de vegades difícils d’aconseguir. D’altra banda, existeix la possibilitat de presentar un Informe de Coneixement de Residència (ICR) que expedeix l’oficina de Serveis Socials, que en la majoria dels casos està saturada. “Hi ha mecanismes sibil·lins de molts ajuntaments per desincentivar que la gent s’empadroni”, afirma Mateu que afegeix que “és un problema de voluntat política”.
“La solució: ves a Barcelona”
En els constants impediments de molts ajuntaments es planteja com a solució el “ves a Barcelona”, afirmen des de la Coordinadora Obrim Fronteres. La capital catalana, a diferència de la majoria de ciutats de la corona metropolitana, facilita les gestions per a demostrar que es viu a l’habitatge i permet, per exemple, enviar una carta al domicili en qüestió. Si la persona pot rebre el correu, es dona per bona. Però enviar a la gent a Barcelona “obliga que hagin d’escolaritzar-se o anar al metge a la ciutat encara que visquin a una altra com Santa Coloma”, lamenta Creixell.
A més, l’Ajuntament de Barcelona també ofereix l’opció d’empadronar sense domicili fix, per a les persones sense sostre. En casos així, es registren en equipaments municipals amb un informe de Serveis Socials, un nou registre que es va iniciar l’any 2015 amb 5.660 empadronaments i es van multiplicar fins als 23.170 el 2021. La cursa d’obstacles de moltes ciutats de la corona metropolitana contrasten amb la “favorable” gestió de Barcelona, el que provoca un èxode cap a la capital catalana per a poder accedir als serveis de la ciutat. Tot i així, el maig de 2020, en plena pandèmia, el Consell Metropolità, màxim òrgan de l’Àrea Metropolitana de Barcelona va aprovar una moció amb tots els grups parlamentaris a favor per promoure polítiques d’empadronament actiu, excepte el PP i Barcelona pel Canvi, que es van abstenir. La moció destacava que el padró és “una porta d’accés i garantia dels drets socials”, i remarcava fórmules com les de Barcelona d’empadronament sense domicili fix, mesura també reivindicada pel teixit associatiu i entitats socials.
Estafes per autoritzar l’empadronament
L’autorització del propietari o el llogater és el procés més fàcil que “agilitza” l’empadronament. Però s’han identificat fraus on molts hi fan negoci i cobren a l’inquilí per autoritzar-lo. El 2021, un 44% de les ofertes de lloguer a Barcelona no permetien l’empadronament, i es van identificar 850 anuncis on es permetia, però pagant. Amb l’opció d’empadronament sense domicili fix, les estafes a Barcelona han caigut en picat, tot i que encara n’hi ha a desenes en ciutats com Terrassa, Badalona, Sabadell o Martorell, on s’ha hagut de crear l’assemblea Papers per a Tothom davant la negativa d’empadronar per part de l’ajuntament.
Des d’entitats com la Coordinadora Obrim Fronteres o la Fundació FICAT proposen un protocol d’empadronament que prioritzi que la persona viu al municipi i no a un domicili en concret, en la línia de l’empadronament sense domicili fix de l’Ajuntament de Barcelona. Per a fer-ho suggereixen aportar documents públics com l’escolarització, assistència sanitària o carnet de la biblioteca, o bé documents privats com domiciliacions bancàries, d’entitats socials o centres de formació. En cas de no poder aportar els documents, defensen que l’ajuntament requereixi l’Informe de Coneixement de Residència, però que sigui elaborat per Serveis Socials o per altres agents públics com entitats del tercer sector.
