“Al Casal de la Dona venien dones apallissades, obríem cada dia, trucaven les dones que tenien por i no es fiaven d’anar a la policia, on el tracte era sempre de sospita o pitjor: “a tu marido no le hagas caso, ya se le pasará…”, recorda la Dolors Viciana, membre de l’entitat des dels anys 1980.
Ha estat un dels “treballs” (“no m’agrada dir lluitar”) que ha realitzat al llarg de la seva vida aquesta terrassenca, nascuda a Ca n’Aurell en els anys 40. Cosidora d’errades des dels 12 anys -“a casa feien falta diners”-, compaginava aquesta activitat amb el teatre, la ràdio, l’activisme a la JOC i el moviment veïnal. Ara viu a Roquetas, però manté estreta relació amb Terrassa, on té la família.
Records de la Terrassa anys 1950…
La música dels telers i filatures, dels drapaires als petits magatzems, les 24 hores del dia. Al barri, al carrer Infant Martí, se celebrava la festa de Sant Lluís, els veïns es cuidaven, amb ajuda econòmica dels botiguers. Hi havia els escenaris, sardanes i altres balls, després les titelles i el xocolata per a la mainada. Diumenge tarda, catequesis a la Sagrada Família. Amb les dues pessetes que em donaven a casa anava a l’escola la Campana, al cine, i comprava caramels de mel i eucaliptus, també podia llogar els patinets de la pista per aprendre, a dalt estava el teatre.
Vas començar a treballar quan encara eres una nena!
Vaig anar a l’escola fins als 10 anys, després vaig començar a treballar de cosidora d’errades a ca l’Alegre, era l’ofici que podia fer que es pagava millor, i et portaves peces de roba per fer feina a casa. Necessitàvem els diners. Certament, avui pot semblar impossible. Amb 15 anys vaig conèixer joves de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i em vaig integrar, feia funcions de sindicat dintre les empreses, demanar drets. Jo protestava quan hi havia alguna injustícia, això sempre.
Molt activa en activitats de barri?
Als 13 anys vaig ballar sardanes i vam guanyar un premi els Minyons d’en Serrat, també cantava a la coral de la Sagrada Família i als 15 anys, quan vaig entrar a la JOC, vaig començar a fer teatre amateur allà.
També ràdio i teatre, com és que no t’hi vas dedicar?
Sempre he treballat, a la fàbrica i a casa. Ho feia tot. Quan sortia de la fàbrica podia anar a teatre i, després, a la ràdio, després de fer una prova, a Ràdio Terrassa, on vaig fer programes força temps. També vaig participar amb el Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona i a Ràdio Joventut, els dissabtes matí.
Fins i tot en Chicho Ibáñez Serrador em va convidar a anar a la seva compayia; al Poliorama, el Marsillach em va cridar per fer un paper, però els vaig dir que no, perquè la mare no treballava, el germà estava a la mili sense guanyar res, i jo cosint encara guanyava més i a casa feia molta falta.
Eren els anys de la lluita antifranquista, t’hi vas comprometre, clar!
Vaig estar a la JOC. Després, quan ens vam mudar al barri -primer a ca n’Anglada i, més tard, a Vallparadís-, em vaig ficar a l’AV. Continuava fent teatre amb l’Agrupación Cultural del Teatre i al Centre de Cultura Popular, al carrer del Racó, amb el Puiggrós, on hi havia el cineclub, a més d’activitat política, reunions clandestines de les CCOO, classes per a obrers… i sempre sindicalista al tèxtil, on treballava. Vaig col·laborar amb el PSUC i també amb el PCC, ja als anys 1980, després em vaig afiliar al PSC, i fins ara. Però la meva activitat més important va ser al Casal de la Dona.
Estaves en la creació del Casal?
No. Ho vaig conèixer pel meu company, el Francisco Lucio, que militava al PCC, conegut també com a poeta. Vaig començar amb la Mercè Gómez Llobregat i la Marisa Santander Aguilar. Després sí que vaig ser presidenta un temps.
Quina activitat es feia al Casal en aquest temps?
Durant uns anys, vam fer una tasca molt important per protegir dones agredides i violades. Vaig participar al Grup de Dones Violades de Barcelona, amb l’advocada Varela després d’una violació a Terrassa que va tenir una repercussió social molt gran. Recordo bé el cas, a més era la filla d’una coneguda, el violador fins i tot va entrar a casa seva a les 8 del matí.
Era el Casal qui atenia els casos de violació i agressions masclistes?
L’administració pública no se’n cuidava i la policia feia costat als agressors. Les dones apallissades venien al Casal explicant que a la policia els deien: “a tu marido no le hagas caso, ya se le pasará…”. A Terrassa, encara no s’havia creat la Casa Galèria. Nosaltres obríem cada dia, trucaven les dones que tenien por i no es fiaven d’anar a la policia.
Però la policia es devia justificar d’alguna manera, no?
Jo anava a comissaria a parlar amb el comissari, és veritat que era la seva obligació. Però nosaltres acompanyàvem les dones, per seguretat. Fins i tot, jo els donava el meu telèfon particular. Alguna vegada m’havien trucat a mitjanit i havia coincidit que el meu company, que era advocat, estava de torn d’ofici i ens havíem posat en marxa. Per les violacions va venir molta gent, estàvem connectades amb la Coordinadora feminista del Vallès, i l’Araceli i jo anàvem a Ca la dona, a Barcelona. Amb la defensa de les violacions, el Casal va jugar un paper fonamental.
Amb ulls d’avui sembla increïble aquesta situació, vau funcionar com a servei d’acollida i protecció…
Sense l’organització de les dones no hi havia res. El Casal va funcionar, a la pràctica com a casa d’acollida, que era una reivindicació per la qual, fins i tot, havíem fet tancaments. Volíem la casa d’acollida a Terrassa i, finalment, es va fer a Granollers, una casa secreta, és clar. Però, fins llavors, venien les dones que no podien tornar a casa seva i les portàvem a una pensió que havíem de pagar nosaltres mateixes, i havíem de demanar diners per poder pagar. Teníem un matalàs al local per casos d’emergència.
Aquesta relació amb policia, jutjats i administració devia ser complicada.
Responien totalment a una visió patriarcal de la societat, però el moviment també forçava els canvis, abans que la legislació, com quasi sempre. En tot cas, jo tenia molta mà esquerra i aconseguia bona relació i diàleg, que van permetre entendre’ns en molts casos.
Des d’aquesta experiència, com veus la situació de les dones actualment?
El feminisme, jo el vaig descobrir al Casal, aquest és la font de la lluita, les idees. Recordo que em va impactar molt el debat entre Clara Campoamor i la Victoria Kent sobre el dret a vot de les dones. Amb diferències i tot cometent errors, hem d’anar endavant juntes, per això s’ha pogut avançar. Però haig de dir que, malgrat aquests avenços, encara no hem tocat sostre. Queda molt per fer, les estructures dels masclisme són fortes.
El masclisme és fort, ho has viscut en experiències més recents?
El 1998 em vaig mudar a Roquetas, amb el meu company. Allà vaig entrar a treballar en un magatzem de verdures. A pocs magatzems hi havia comitè d’empresa o sindicat. Vivim encara una situació molt endarrerida pel que fa a les dones i el treball com un tot. Doncs, vaig impulsar l’elecció d’un comitè d’empresa, com a afiliada a la UGT, vam fer assemblees de sindicat, també amb CCOO. Una primera lluita: els homes (mossos) guanyen més que les dones (envasadores): vam aconseguir millora per les envasadores, però vam tenir bronca amb els mossos…
Estàs contenta amb el que ha fet aquest govern central?
Contenta no ho estic amb ningú, penso que tot es pot fer millor i fer més.
Has militat en el feminisme d’una manera més pràctica, no tant ideològica?
Jo no he militat, he treballat, no m’agrada el concepte lluita. Crec que si les idees no es porten a la pràctica no serveixen de res, seria com els discursos dels capellans.
A tot això no t’he preguntat sobre el fet que siguis una de les 10 dones retratada en el mural d’homenatge i recuperació de la memòria de les dones a Terrassa.
Bé, m’ha tocat representar algunes dones. També és un reconeixement personal. Crec, de totes maneres, que el canvi ve mitjançant el patiment. Si tu fas el canvi, faràs que el que hi ha al teu entorn també sigui d’una altra manera.
Per acabar, com veus el futur?
Penso que hem de treballar més, no m’agrada dir lluita, hem de ser més humans, tenir consciència de dones i ser fidel a la consciència que les coses és igual qui les faci, el més important és que es facin i es facin bé, això penso.
Aquesta entrevista ha sortit publicada també al diari Malarrassa
