El dia 3 d’abril és el 50 aniversari dels coneguts com a Fets de la Tèrmica a la ciutat veïna de Sant Adrià del Besòs on va morir assassinat per la policia l’obrer Manuel Fernández Márquez. Aquest article de Chema Corral ens ho explica per recuperar la seva memòria i la d’altres lluitadors antifranquistes colomencs.
Tal dia com avui, ara fa 50 anys, els treballadors que estaven construint la Central Tèrmica a Sant Adrià del Besòs, feien vaga en lluita per les seves reivindicacions laborals, concentrats a les portes del seu lloc de treball.
En aquell matí del 3 d’abril, en les successives càrregues de la policia, mor a trets l’obrer Manuel Fernández Márquez, membre de Comissions Obreres i veí del carrer Cultura de Santa Coloma de Gramenet. També és ferit greument Serafín Villegas.
Quatre dies abans de la seva mort, el 29 de març, el Ple de l’Ajuntament de Santa Coloma va acordar concedir la medalla d’or de la ciutat al dictador Francisco Franco. A la vegada que el règim franquista s’atorgava a si mateix honors i medalles, exercia una repressió permanent i institucionalitzada contra qualsevol dissidència. Josep Catà, capellà de la parròquia de Can Mariner, posa el dit a la nafra a la seva homilia referida a aquests dramàtics fets: «Sin libertad de reunión, sin sindicato verdadero, la clase trabajadora no puede recurrir a otra fuerza que a la unión y la huelga».
Els Fets de la Tèrmica
Uns 2.000 obrers contractats per les empreses COPISA, SADE i Control y Aplicaciones estaven construint la Tèrmica a Sant Adrià del Besòs. Havien acordat, en assemblea, negociar amb les empreses una plataforma reivindicativa de 10 punts, entre els quals destacaven les demandes d’un augment de salari de 4.000 pessetes al mes per mitigar la carestia de la vida i una jornada laboral de 40 hores setmanals.
Davant la postura tancada de la patronal, els treballadors es declaren en vaga el 2 d’abril, dia en què a mig matí es celebra una reunió entre representants de les empreses i la comissió elegida pels treballadors; la resposta és doble: no acceptar cap punt de la plataforma ni dialogar amb una comissió titllada d’il·legal.
El 3 d’abril, els treballadors es troben les portes tancades i la policia impedint-ne el pas, la qual cosa facilita la concentració humana en un ambient de coacció i d’impossibilitat de negociar. La policia carrega obligant els obrers a travessar les vies del tren. S’agrupen i tornen a anar cap a l’entrada quan passa un tren que és apedregat i que s’atura davant el greu perill d’atropellament. Més enfrontaments i càrregues i, a la darrera, la policia usa les armes de foc i mata Manuel Fernández Márquez, tot ferint diverses persones més.
La vaga de la Tèrmica s’ha d’emmarcar en un context de crisi del franquisme. La intensificació de les mobilitzacions de tota mena des de principis dels anys 1970 i la consolidació de la política unitària, articulada en l’Assemblea de Catalunya, ho certifiquen.
Cal destacar com a precedents, les àmplies protestes contra el consell de guerra a Burgos als militants d’ETA i l’assemblea d’intel·lectuals tancats a Montserrat, l’any 1970; la vaga de SEAT, amb la mort del treballador Antonio Ruiz Villalba per trets de bala i la creació de l’Assemblea de Catalunya, l’any 1971; i les vagues generals de l’ensenyament, del Ferrol i de Vigo, l’any 1972. La resposta del règim sempre era la repressió, que generava solidaritat, recerca de polítiques unitàries, reforçament de les organitzacions populars i creació d’espais de llibertat.
Rebuig i solidaritat
L’assassinat de Fernández Márquez va originar un ampli moviment de rebuig i de solidaritat. Els treballadors de la Tèrmica que surten corrent de l’escenari dels fets per les càrregues policials organitzen, immediatament, piquets informatius que visiten empreses i barris del Barcelonès Nord per denunciar la mort del seu company de treball. A la nit, es va fer una assemblea als terrenys del Motocròs, molt oberta i massiva, per organitzar la repulsa a l’assassinat. Al dia següent els piquets anirien aturant obres, tallers, comerços, fàbriques i centres educatius.
Els dies posteriors es van produir aturades totals o parcials a nombroses empreses, especialment dins del ram de la construcció, i manifestacions de repulsa a la gran majoria de ciutats metropolitanes. Comerços i centres d’ensenyament es sumen i Pérez Ezquerra, company de Fernández Márquez a la Tèrmica, fa un discurs al paranimf de la Universitat de Barcelona. També expressa el seu rebuig la Junta de Govern del Col·legit d’Advocats, el bisbe Narcís Jubany i una llarga llista d’organitzacions cíviques, polítiques, sindicals i professionals d’arreu.
El diumenge dia 8 d’abril, 2.000 persones es concentren davant la tomba de Fernández Márquez al cementiri de Pomar per romandre 15 minuts en silenci, depositar una corona de flors amb una banda negra i pronunciar algunes paraules. A la sortida del cementiri es van produir moments difícils i d’alta tensió amb la policia.
Manuel Pérez Ezquerra vivia a Santa Coloma, era dirigent de CCOO i militant del PSUC a l’Agrupació de Santa Rosa. El 3 d’abril, Pérez Ezquerra va dirigir la paraula, en tres ocasions, als treballadors de la Tèrmica. Una vegada per tal d’animar-los a entrar per la porta principal i no per les oficines ocupades per la policia, una altra per demanar-los no utilitzar la violència —«No queremos violencia, demostraremos que no somos violentos ni locos»— i, una tercera, per recriminar-los les pedregades contra el tren. Les seves intervencions no passarien desapercebudes per la policia politicosocial i seria detingut el 17 de maig quan assistia al judici a Magistratura de Treball contra diversos companys sancionats per les empreses que estaven construint la Tèrmica.
Pérez Ezquerra: dirigent de CCOO i militant del PSUC a Santa Coloma
Amb la seva detenció, Pérez Ezquerra s’uneix als altres tres processats —Leonardo Farrero Rodés, Fernando Lozano Revuelto i José Moreno Rider, veí de Santa Coloma—, que seran acusats d’insults a força armada pel Jutjat Militar Permanent nº 3 en el Consell de Guerra 42-IV-1973. El judici es va fer el 7 de febrer de 1974 i Pérez Ezquerra va ser condemnat a quatre anys de presó i els altres tres a un any. Ezquerra va pagar, amb aquesta condemna, el seu lideratge a la Tèrmica i els seus antecedents policials.
Pepe Moreno era membre de CCOO i, en aquells moments, no militava en cap partit, tot i que va ingressar al PSUC mentre era a la presó Model de Barcelona. Quan torna a Santa Coloma participa en la vida social i reivindicativa de la ciutat. Va ser elegit secretari general de la Unió Local de CCOO, el 1979. Pérez Ezquerra, quan va sortir de la presó va continuar l’activitat sindical i política i va ser regidor del primer ajuntament democràtic de Santa Coloma, el 1979.
¨Han matado a un obrero¨
Les bales policials van impedir que Manuel, de només 27 anys, pogués continuar lluitant per la llibertat sindical i per un món millor. CCOO del Barcelonès li va retre homenatge el passat 29 de març a Sant Adrià, amb un acte emotiu i de record, l’epicentre del qual va ser la visualització del vídeo de Lluís Galter, Han matado a un obrero, en el qual dirigents obrers dels anys 70 expliquen la lluita de la Tèrmica i l’assassinat d’en Manuel.
Actes com aquest ajuden a recuperar i conservar la memòria històrica i a recordar d’on venim per no oblidar mai.
Text: Chema Corral, historiador i escriptor.
Foto de l’encapçalament: José Juan Pastor, Museu Torre Balldovina, Fons GRAMA, 1979.
