Mes: febrer de 2023

Pujol periclitat

Algú va parlar de nosaltres d’Irene Vallejo és un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. És en la seva major part un recull dels articles que aquesta erudita aragonesa va publicar fa uns anys a ‘El Heraldo de Aragón’. Es basa principalment en les històries i llegendes de la Grècia i la Roma antigues. Està escrit amb una sensibilitat i una riquesa de llenguatge i coneixements admirables. Una reivindicació de la saviesa clàssica i, alhora, la constatació de què no hi ha res –o gairebé res—nou sota el sol de la complexa naturalesa humana. És l’enèsima demostració que la ciència i la tecnologia han avançat de forma espectacular i difícil de digerir en una sola generació, però que, al mateix temps, els impulsos que animen l’esperit i els afanys de les persones segueix sent el mateix que tenien els homo sapiens fa mil·lennis.

Les lliçons d’aquestes breus peces –una pàgina per article— de Vallejo són petites joies desenterrades de l’Antiguitat, però que poden brillar ara amb algunes notícies actuals. N’hi ha una que, al llegir-la, vaig lligar de manera inevitable amb el que acabava de veure a un informatiu televisiu.

Vallejo recorda que, en un “inoblidable discurs” recollit per l’historiador Tucídides, Pèricles, artífex de l’època daurada de la democràcia atenesa, va definir les quatre qualitats que havia de posseir el bon governant (democràtic, és clar). Primer, tenir idees sobre el que convé fer. Segon, saber-les explicar amb claredat per convèncer. Tercer, estimar la ciutat. I quart, no acceptar suborns.

“El que sap pensar, però no sap expressar el que pensa, està al mateix nivell del què no sap pensar”, sostenia Pèricles. “El que domina les dues coses, però no estima la ciutat, no mira pel bé de la comunitat. I si es doblega als diners, tot es perd per aquesta única raó”. Amb la corrupció tot se’n va en orris.

No sé si, en llegir aquestes afirmacions, al lector li ha vingut al cap algun polític concret. A mi em va venir el nom de Jordi Pujol. Potser perquè darrerament ha tornat a sortir a l’escena pública, entre altres motius, per la reedició d’una versió adaptada d’un llibre que va escriure als anys seixanta. Dic adaptada perquè l’expresident ha tret i afegit alguns paràgrafs que en el seu moment apareixien o desapareixien per raons de pura oportunitat.

A l’acte de presentació del llibre, envoltat de més gent que en ocasions immediatament anteriors, Pujol, pendent des de gairebé deu anys d’un judici per presumpta corrupció, va assegurar als seus fidels que no l’importava el que diria d’ell la història sinó sobretot que es reconegués el seu llegat. Està obsessionat en aquesta qüestió. Fa pocs anys em va convidar al seu despatx i va estar una hora llarga recordant tot el que havia treballat per aquest país. Sé que ha fet el mateix amb moltíssima altra gent que l’ha conegut al llarg de la seva dilatadíssima carrera política i a la que convocava per reivindicar-se, malgrat l’ostracisme que patia per l’escàndol financer. El despatx particular de Pujol, cedit per un ric i generós empresari farmacèutic, és molt a prop de l’avinguda Tarradellas. Cada vegada que m’hi acostava per anar-lo a veure, al passar per aquella àmplia via dedicada al seu predecessor i gran adversari, em preguntava si d’aquí uns anys algun municipi català li dedicarà alguna rambla, plaça, carrer o passatge a qui va presidir la Generalitat durant 23 anys.

Tornem a Pèricles i les seves quatre qualitats. Pujol tenia idees sobre el que convenia fer a Catalunya des de ben jove. Ell mateix recorda amb emoció la revelació que va experimentar tot veient des del cim del Tagamanent “el país desfet per la guerra i la postguerra” i la necessitat que va tenir d’ajudar a “refer-lo”. Després, durant la dictadura i durant la democràcia, va saber convèncer a molta gent en explicar els seus objectius amb claredat. Les folgades majories parlamentàries que va obtenir durant dues dècades així ho demostren. No s’ha insistit prou, tanmateix, en què va comptar amb un poderós aliat que ell mateix va crear i sense el qual no s’entén el que ha passat des del final del franquisme amb el catalanisme i la normalització lingüística ni, alguns anys després de Pujol, amb el procés independentista: TV3.

Fins aquí, Pujol ha complert amb les qualitats de Pèricles. Amb les tres primeres condicions, ho va aconseguir amb més que notables resultats. Però ha fallat en el darrer requisit. “Si es doblega als diners, tot es perd per aquesta única raó”, va avisar el savi cap d’Atenes. La famosa deixa del pare, els comptes a Andorra, la família, la “mare superiora”, la Vicky Álvarez, l’escuderia de cotxes de luxe del Júnior, etcètera.

El llegat, l’obra política de Pujol, quedarà eclipsat per la trama corrupta organitzada, segons els fiscals, per ell i la seva família? Com passarà a la història el protagonista del mandat presidencial més llarg de la Generalitat contemporània? Qui ho pot saber ara? Segurament dependrà de qui l’escrigui d’aquí a uns decennis. I com se sap des de Pèricles –i fins i tot abans–, com que la història l’escriuen els vencedors, dependrà de qui tingui llavors el relat pel mànec.

L’entrada Pujol periclitat ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Quan un hospital oncològic es converteix en un refugi

“Ens trucaven els pacients per demanar-nos ajuda. Vivien a les zones ocupades per Rússia i no podien venir a rebre el tractament ni aconseguir medicines. Se’ns van morir molts”. Dlena Pushkar conclou les seves paraules amb un somriure trist. Per la seva professió, sap que és inevitable perdre pacients, però no gestionar la impotència de no haver-ho pogut intentar tot. Rebien les trucades d’auxili en aquesta mateixa habitació de 6 m2 on treballen quatre especialistes d’oncologia de l’Institut de la Radiologia Mèdica Grigoriev de l’Acadèmia Nacional de les Ciències Mèdiques d’Ucraïna, un dels hospitals històrics de la segona ciutat més important del país. Entre els seus robusts murs van viure, durant les primeres setmanes de la invasió, bona part dels seus treballadors per continuar atenent els pacients. Kharkiv està situada a uns 30 quilòmetres de la frontera russa i va ser una de les més copejades a l’inici de la guerra.

“Mentre milers de cotxes sortien de la ciutat, jo conduïa en direcció contrària perquè tenia clar que no abandonaria els meus pacients. Quan vaig arribar, vaig comprovar que érem molts els que havíem decidit el mateix. Vam haver d’organitzar com viurem, menjar, beure, dutxar-nos, mentre passàvem molta por escoltant les bombes i els avions sobre els nostres caps”, explica asseguda al seu costat Victoria Kolomashka, coordinadora de l’àrea d’oncologia. Després d’aquest darrer any, treballant colze a colze, senten que han esdevingut família. Han passat molt de temps juntes, més que amb cap altra persona, i han compartit els temors més grans a què es pot enfrontar un ésser humà mentre es bolcaven en la cura dels altres. Durant l’entrevista, es miren i es consolen amb la mirada.

“El meu marit se’n va anar a l’Exèrcit així que va començar la guerra. No aconseguia encaixar-ho. És clar que sabia les raons, però és que no entenem per què ens estan fent això, per què ens odien tant”, segueix preguntant-se Dlena un any després que passés allò inimaginable. “Nosaltres hem viscut tota la vida amb Rússia, sempre hem atès molts pacients russos que venien aquí per rebre un tractament millor. I ara ens passa això?”, afegeix. Una angoixa permanent que comparteix amb moltes dels seus pacients, que, alhora que afronten els seus tractaments, esperen contínuament la crida dels seus éssers estimats des del front que els faci saber que segueixen vius. Segons una estimació de l’exèrcit de Noruega, el primer any de guerra haurien mort uns 100.000 soldats ucraïnesos, una xifra que rebutja el govern de Zelenski, que no fa públic el nombre de baixes.

Dlena Pushkar i Victoriia Kolomashka al seu despatx.| Patricia Simón

L’Institut de la Radiologia Mèdica Grigoriev s’emplaça en un immens edifici d’arquitectura constructivista, aixecat a principis del segle XX, al cor de Kharkiv, considerada la ciutat del disseny i del comerç d’Ucraïna. El Nadal del 2021, el govern municipal va inaugurar un sofisticat enllumenat públic que roman apagat des que comencés el conflicte. Les immenses làmpades i sanefes amb forma de gotes de vidre recorden que hi va haver una vida prèvia aquells dies en què els pacients de Victoria i Dlena els demanaven que no els donessin l’alta perquè no tenien on anar.

“Molts havien perdut casa seva pels bombardejos i altres procedien de les zones ocupades. A més, aquí se sentien més protegits, més acompanyats i la xarxa de voluntaris ens portava menjar i tot allò que necessitàvem. Així que també es van quedar”, explica Victoria, que recorda com tenir massa temps per pensar, en determinats contextos, és contraproduent. “Ens vam adonar que, especialment els homes, es passaven massa temps al llit o donant voltes pels passadissos, sense res a fer. Vam posar tasques perquè no estiguessin tot el temps donant voltes al cap. Era el març, havia d’arribar la primavera, així que vam posar-los a cuidar els jardins, a organitzar les donacions, a ordenar el material…”.

També els va tocar tenir cura dels pacients que van abandonar el país. “Ens trucaven desesperats perquè els enviéssim els seus informes per poder continuar els tractaments. Van ser centenars. Els fotografiàvem amb el mòbil i els enviàvem. Ara estan rebent molt bona atenció”, explica la Victoria.

Hi ha romanents dels temps soviètics que romanen a Ucraïna i que, en el context de la guerra, fan aflorar paradoxes. Que aquest hospital sigui catalogat com a institució de l’Acadèmia Nacional de les Ciències fa que, al contrari que altres hospitals, no depengui del Ministeri de Sanitat i que els medicaments que els seus treballadors prescriuen no siguin gratuïts per a la població. Tot i això, les voluminoses donacions internacionals han afavorit que, per primera vegada, aquí també puguin lliurar gratuïtament els remeis. Cosa que agraeix especialment Alevtina, una de les pacients que, tombada en un llit, rep el tractament.

Alevtina rebent el tractament oncològic durant l’entrevista. | Patricia Simón

“Aguantem tot el que vam poder a casa nostra perquè no ens volíem marxar. Però quan ja era massa perillós vam anar a Kropivnitski. Al cap de quatre mesos d’arribar-hi, vaig descobrir que tenia càncer. No vaig trobar un lloc on m’oferissin un bon tractament així que em vaig tornar a Kharkiv jo sola. No m’he deprimit ni res per la meva malaltia. Però sí que m’angoixa poder veure només una vegada al mes la meva filla i el meu marit”, explica amb els peus col·locats l’un sobre l’altre i enfundats en uns mitjons gruixuts. La quimioteràpia dona fred, fins i tot als que suporten estoicament els graus sota zero que hi ha fora d’aquests murs.

“Aquestes dones són meravelloses. No només ens acompanyen i ens donen la mà mentre rebem el tractament, sinó que es preocupen per distreure’ns i fins i tot per preparar-nos bon menjar”, ​​diu al seu costat Tamara, també amb el goter connectat a la via. Totes dues prefereixen no publicar els seus cognoms.

A cada estança hi ha una mitjana d’entre quatre i vuit llits. Al passadís, nombroses plantes acoloreixen la vidriera que emmarca una ciutat coberta de neu. Mentrestant, les sirenes antiaèries segueixen sonant recurrentment sense que ningú hi repari. Ni tan sols ja obtenen un segon d’atenció.

Svetlana va continuar anant a l’Institut de Radiologia durant els pitjors bombardejos de l’any passat per rebre el tractament de càncer. Part del seu barri, Horyzon, va arribar a ser ocupat per les tropes russes a principis de la invasió. Mare d’una filla amb discapacitat, ha sobreviscut gràcies a la xarxa de voluntariat que li ha entregat productes bàsics des que va començar la guerra. | Patricia Simón

“Els dies dels pitjors bombardejos, la gent seguia venint a rebre els seus tractaments. Era increïble com feien tot el possible per poder arribar a una ciutat absolutament buida”, assenyala Dlena. Passejar per Kharkiv a partir de les cinc de la tarda continua impressionant per la foscor. L’enllumenat públic roman apagat, i la majoria de les finestres dels edificis també. Només els fars dels cotxes i els semàfors donen raigs de llum que faciliten la tasca de caminar als escassos vianants. Aquests solen apuntar a terra gelat amb la llanterna dels mòbils mentre el cel deixa veure milers d’estrelles.

 “Ara la gent no es permet mostrar feble. Han de protegir els fills, els pares. Però en cinc o sis anys, estic segura que veurem el resultat de tota aquesta angoixa i patiment amb un augment dels casos de càncer”, continua parlant Victoria al seu despatx, mentre una companya segueix fotografiant informes amb el mòbil per enviar-los a l’estranger .

Un dels grans orgulls de Victoria és la sala de conferències de l’Institut, una visita que considera obligada com a amfitriona. Davant l’estrada de pupitres i seients de fusta, una gran pissarra sobre la qual llueixen els retrats de quatre grans científics. Victoria assenyala l’única dona i diu el seu nom amb solemnitat: “Marie Curie”.

Hi ha qüestions que el pragmatisme que exigeix ​​la supervivència a la guerra no aconsegueix desterrar. Una és el pathos, la passió pel coneixement. “Veus aquest terra? És de fa un segle”. “Sí, aquestes pintures són artistes de l’Acadèmia de les Arts. Són magnífiques, oi?”. “El passamà de granit és d’una sola peça. Vam haver de protegir-los durant el bombardeig per les vibracions”. “Aquests arbres els va plantar el doctor Grigoryy Ivanoych Tkachenko quan va ingressar a l’Acadèmia. I ja heu vist, fa 50 anys que és amb nosaltres. Són bonics, oi?”. “El doctor és una eminència en radiologia nuclear. Es va quedar a viure amb nosaltres durant aquelles setmanes. És un savi”.

El doctor Grigoryy Ivanoych Tkatxenko, especialista en radiologia nuclear. | Patricia Simón

Victòria vibra parlant del lloc i del sentit del seu treball. Alhora, reconeix que la seva generació de dones va ser educada per no pensar en el benestar. “Sóc gran. El primer que vaig fer quan vaig saber que no abandonaria el meu país va ser dir-ho a la meva mare. Ella va decidir quedar-se a viure amb mi. La meva filla i el seu marit es van quedar també com a voluntaris. El meu nét va patir un xoc quan la seva escola va ser bombardejada. Ho enviem amb uns amics a l’estranger. Però al cap de dos mesos va tornar i ara prepara menjar per als soldats. El meu gendre va haver de marxar a Alemanya per operar-se i rehabilitar-se perquè ho van ferir. És la vida. Sobrevivim com podem”, relata, abans de donar una altra raó de pes per quedar-se i que comparteix amb molts altres ucraïnesos: “Tinc cinc gats. I si hagués de fugir, tinc preparats els transportins per carregar-los”. I riu, encara que parla molt de debò. “Molts dels nostres pacients i companys es van venir amb les mascotes. Habilitem un espai de l’edifici per a ells”, afegeix.

Viure al dia

“Els que pitjor ho estan passant són les persones grans. No entenen per què està passant tot això, per què destrueixen les nostres ciutats o maten la nostra gent”, continua Dlena, que ha decidit que la millor manera de bregar amb la situació és viure al dia. “Em limito a pensar que els meus éssers estimats estan bé i que el meu marit és viu. No vaig més enllà”.

Al costat Victoria, assenteix. “Ens han trucat persones russes per dir-nos que ens recolzen, que no entenen què està passant, que no saben què fer. Moltes se n’han anat a altres països”. Guarda silenci. Continua: “No sé com podrem reconstruir la relació amb aquest país, com podrem oblidar el que ens han fet, el que han fet amb la nostra esperança”.

Acabada l’entrevista, toca revisar les anàlisis, vigilar els tractaments, encoratjar els pacients. Ara ja no hi viuen, però els bombardejos segueixen escoltant-los tots gairebé cada matinada. “No us oblideu de nosaltres. El que està passant aquí és catastròfic. Cosa que no podem assumir”, conclou Dlena abans de tornar al que és urgent i important: els seus pacients.

Maquinària de l’àrea oncològica de l’hospital. | Patricia Simón

Reportatge original de La Marea.

L’entrada Quan un hospital oncològic es converteix en un refugi ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Més