Mes: febrer de 2023

Ferran Busquets: “Que hi hagi gent dormint al carrer és culpa de tots”

La Fundació Arrels es va crear ara fa 36 anys per acompanyar i atendre les persones sense llar i per sensibilitzar la ciutadania envers la seva situació. Que hi hagi gent dormint als carrers de les nostres ciutats sembla un problema insoluble de tants anys com fa que existeix. 500 voluntaris de la Fundació Arrels van sortir la nit del 15 de juny, a Barcelona, per detectar persones que dormien al ras i van comptabilitzar-ne 1.231. N’hi ha més de 5.000 que no tenen una llar. Ferran Busquets va entrar el 1998 a la Fundació Arrels com a voluntari. Aleshores es va responsabilitzar de la part Informàtica. N’és el director des del 2012

Canvi vital sobtat, no? D’enginyer informàtic a dirigir una entitat que es dedica a l’atenció a les persones sense llar

És una bona pregunta. Quan m’ho comenten aquí dins, pregunto quina titulació s’ha de tenir per dirigir una organització? Tota la vida havia fet voluntariats,. Vaig entrar com a voluntari. Em van demanar que fes una base de dades,  la vaig fer, vaig anar fent altres coses. Vaig començar a estudiar educació social, vaig fer un postgrau en mediació social… Vaig veure que, al nivell del tercer sector, tots els temes de gestió eren un buit   i que podia contribuir per allà. Sempre m’ha agradat el món social. Aquí tenim una cultura que és molt hispànica, que creu que el que estudiem és el que ens ha de determinar la vida. La cultura anglosaxona ho veu més com una base i després pots anar a molts àmbits. Evidentment, per fer de metge millor que si has estudiat medicina. A mi m’ha sigut molt útil la informàtica per la feina que estic fent.

Tornarà a la informàtica algun dia?

No ho crec però un cop al mes ho penso.  

Fa 25 anys que és a Arrels, els 10 últims com a director. Ha canviat molt la situació de les persones sense sostre o és igual ara que fa 10 anys?  

Tinc la sensació que la gran diferència és que quan jo vaig entrar la idea era que l’habitatge era la solució per a alguns i ara tothom té molt clar  que l’habitatge és la solució per a tothom. També és veritat que quan vaig entrar l’habitatge no era un problema per a tothom i ara sí que ho és. Quan hi havia habitatge no es veia que era una solució per al sensellarisme. Ara que no n’hi ha habitatge es veu clar que és una solució. I després, per una altra banda,  el que vaig veure també és que  abans molta gent dubtava que fos possible que no hi hagués ningú dormint al carrer i ara penso que, almenys a l’organització i a l’entorn seu, molta gent té clar que és possible aconseguir que no hi hagi ningú dormint al carrer. Això ha estat un canvi significatiu en aquests 10 anys.  

Les darreres dades d’Arrels eren que hi ha 5.000 persones sense llar, de les quals 1.231 dormen al carrer.  És possible que algun dia no hi hagi ningú que dormi al carrer perquè no té cap altra opció?  

És possible. Si jo estic a casa entre adolescents i n’estic fins al capdamunt i me’n vaig a un banc a dormir per estar tranquil, dormiré al carrer perquè vull però amb una alternativa. Evidentment hi ha els turistes… Si tinguéssim habitatge suficient  seria possible, però la pregunta és: tindrem habitatge suficient?  Si la resposta és que no, llavors no.  Amb habitatge i recursos suficients seria possible. El tema és quina prioritat es dona a la pobresa. Però interessa la pobresa? Aquest és un altre tema. 

La meva impressió és que  ara la gent que dorm al carrer ho fa en millors condicions que fa uns anys. Tenen matalassos, tendes de campanya, que algú els els deu donar. Això potser fa que tinguin més pressió per buscar un lloc més digne, no?  

El problema del carrer és que com més temps hi portes, més difícil és revertir-ho.  No tant perquè t’acostumis i perquè vulguis dormir al carrer  sinó perquè psicològicament estàs molt tocat, has arrossegat moltes coses. No s’acaben de creure que puguin sortir de la seva situació. Diem a la gent d’alguns pisos nostres que això és per sempre i no s’ho acaben de creure. La gent ajuda ara més que abans a les persones que viuen al carrer, se les tolera més que abans i fins i tot la policia o els serveis de neteja no fan tanta escombrada com abans. Continua havent-hi l’arquitectura hostil, posar elements per impedir que les persones es posin a dormir a determinats llocs. La gent un cop està instal·lada ha millorat en relació a altres anys però no crec que això faci que la gent estigui més temps al carrer. El que fa que estigui més temps al carrer és que no hi ha recursos. Aquest és el problema principal. No creiem que per tenir matalassos o tendes estiguin més temps al carrer. El problema és que no hi ha alternativa.    

Per tenir matalassos o tendes per dormir al carrer no hi estaran més temps. El problema és que no hi ha alternativa

Fa uns dies membres d’Arrels van anar a diversos barris de Barcelona i L’Hospitalet amb 500 nois i noies a detectar obstacles per dificultar que la gent dormi davant de determinats locals o edificis. En van detectar 344. Com van reaccionar els joves en veure aquestes barreres?

Els sorprèn perquè és una cosa que ningú s’espera que passi a la ciutat.  Hi ha obstacles, fins i tot, davant de l’edifici de la Tresoreria de la Seguretat Social. Que la Seguretat Social posi pivots perquè la gent no dormi allà em sembla surrealista. Normalment no ens adonem d’aquests elements. Sensibilitzar 500 alumnes està molt bé. Han topat amb la realitat i vist que estan posant uns pilons per fastiguejar aquesta gent. I sovint és una qüestió estètica. La gent jove ho veu més clar que la gent més gran. Veus una persona sense llar i avui en dia hi ha gent que té la sensació  que podria caure en aquella situació. Abans, quan veies una persona dormint al carrer pensaves que era d’un altre planeta, no tenies la sensació que et podria passar a tu.  La gent jove d’avui, amb la crisi del 2008, la pandèmia, tot això, ha vist més de prop aquesta possibilitat. La gran majoria dels pares de  la gent de la meva edat han treballat tota la vida a la mateixa una empresa. Els que ara tenen 20-25 anys han viscut com els seus pares han treballat a quatre o cinc llocs diferents i que, a vegades, els ha anat malament. Això fa que vegin que hi ha més risc. Jo vaig créixer pensant  que si treballes en una empresa, et dona per menjar, tens un sou, la cosa està assegurada. En canvi, molts joves estan creixent ara, i penso que és mala senyal, veient que al seu pare o a la seva mare, en algun moment els han fet fora de l’empresa o els ha anat malament. Llavors, aquesta inestabilitat fa que potser empatitzin més amb les persones sense llar.  

La inestabilitat en què viuen molts joves fa que empatitzin més amb les persones sense llar

Hi ha gent que fa veure que no els veu i n’hi ha que baixa de casa, els porta cafè amb llet o algun entrepà… Els ciutadans reaccionen de forma diferent davant aquestes persones

En general, pràcticament tots els que estan al carrer tenen una o dues persones. algú que se’n preocupa. Quan la Guàrdia Urbana va disparar un tret a una persona que vivia al carrer i que nosaltres coneixíem, força veïns se’ns van apropar i ens van dir “aquest senyor no feia res”, “jo li baixava menjar”… Molta gent té aquesta actitud de compassió, de solidaritat, d’apropar-se a veure què li està passant a aquella persona. Crec que ara estigmatitzem menys, perquè, en el fons, no veiem les coses tan segures com les vèiem abans.  

“Amb habitatge i recursos suficients seria possible que no hi hagués ningú dormint al carrer” | Pol Rius

La gent sap què ha de fer quan es troba algú dormint al carrer? Quan s’ha d’avisar a Arrels o a algú, perquè a prop de casa troba persones dormint al carrer 

Nosaltres comencem sempre dient “Hola! Bon dia! Bona tarda” i amb molta paciència, i a poc a poc anem establint vincles. La gent pot preguntar-nos  si el coneixem i preguntar-los a ells si coneixen Arrels. És una mica apropar-se a aquesta persona, sabent que sou desconeguts l’un de l’altre i probablement la sensació és estranya. Aquesta aproximació és bona per conèixer una mica més aquesta persona  i, a partir d’aquí, ja es veurà. A vegades, algunes institucions se’ns han apropat demanant consell i els diem que en comptes de posar barreres, pilones, ens avisin. Parlem del cas, a veure si coneixem aquella persona, si podem fer alguna cosa, etc.  

Arrels ha creat una aplicació per avisar que hi ha una persona dormida o tirada al terra, però és una mica incòmoda d’utilitzar i ocupa molt espai al telèfon mòbil

Crec que avui en dia la solució passa per WhatsApp. Hem de buscar una eina que per WhatsApp puguis indicar-ho. Tothom té Whatsapp, ningú se’l desinstal·la i l’aplicació, vulguis o no, és com una mica carregosa. Hem de buscar fórmules que donin respostes, tenint en compte que, a vegades, la gent es pensa que això és com Amazon, que compres una cosa i l’endemà la tens a casa. No pots pensar que enviant-nos la localització d’una persona que dorm al carrer, l’endemà no hi serà.  És un procés molt lent que requereix paciència. Tenim moltes peticions, esclar.  

A vegades no saps com reaccionar. Et pots trobar una parella dormint sota una estructura enorme feta de molts cartrons o algú tirat per terra, que no saps si és viu o mort  

Si hi ha indicis que la persona no es troba bé, és el 112. És anar preguntant, apropant-se, amb paciència… Et pot engegar o pot tenir una bona reacció. Sovint et trobes gent que et comunica que hi ha una persona dormint en un caixer i et diu que té por. D’agressions de persones que dormen al carrer  cap a ciutadans pràcticament no n’hi ha. En direcció contrària, n’hi ha moltes. Qui té por és l’altra persona, normalment.  Tenen por, baixa confiança,… tot el contrari d’algú que vol agredir una altra persona.  

Sovint moren persones que viuen al carrer. En els darrers set anys, n’heu comptabilitats unes quatre-centes

Aquest 2023  portem unes 6 o 7 o 8 persones mortes de les que fem seguiment  i 4 al carrer directament. Quan es moren al carrer no sabem sempre el perquè,  perquè no ens ho diuen, i, a més, hi ha gent que es mor i no ens arriba la informació. Ens arriba pels Mossos, o si se n’assabenta la Guàrdia Urbana, a vegades ens ho diu.  

A Sevilla, Bilbao, París o Londres, la situació és semblant

A les grans ciutats hi ha més gent. L’Ajuntament de Barcelona de vegades fa una mica la lectura que la ciutat ho absorbeix tot.  

L’Ajuntament de Barcelona s’ha queixat recentment que altres ciutats els envien persones sense llar

La pregunta és quanta de la gent que hi ha al carrer ha sigut enviada d’altres ciutats. Tenim unes dades que ens diuen que el 60% dels sense llar que són de fora de Barcelona van venir aquí per buscar-se la vida perquè el sistema va fracassar allà on eren. Tampoc és tantíssima gent. Barcelona té 2 milions d’habitants i Girona, cent mil. Barcelona té un poder d’atracció brutal. Passa amb totes les grans ciutats d’Europa. La gent també ve perquè hi ha més recursos i més solucions.

“La solució al sensellarisme és més vivienda, no hi ha cap dubte”, assegura Busquets | Pol Rius

Gana no en passen, oi?

Gana no en passa ningú. Una altra cosa és que estiguin ben nodrits, ben alimentats. A tot arreu sempre hi ha algú que acaba portant menjar o se’n cuida o el que sigui. El problema és com se surt d’aquella situació? S’ha trencat el projecte d’aquesta persona. El 70% de la gent que dorm al carrer a Barcelona -a les ciutats europees està entre el 70% i el 80%- és d’origen migratori. I són persones que la seva situació regular probablement no s’arreglarà perquè el govern no vol que s’arregli. Això està clar, això ja ho sabem. Els problemes migratoris existeixen perquè ens interessa  que hi hagi mà d’obra barata, sense drets. I no interessa que aquesta gent tiri endavant.  

Els sense sostre no passen gana. Una altra cosa és que estiguin ben nodrits, ben alimentats

Hi ha algun lloc on hagin enfocat mínimament bé aquesta qüestió?  Es diu que a alguns països nòrdics hi fan front millor

A Finlàndia. Els Països Baixos també ho han fet prou bé. A Finlàndia el que han fet és habitatge bàsicament. El problema de Finlàndia és que quan parles d’immigració no compta la gent no documentada, i això rebaixa molt les xifres però, fins i tot així, han fet molta feina. Han fet molt d’habitatge, han construït milers d’habitatges els darrers anys i en tenen molts per a la gent.  

Una proposta que s’aplica és el ‘housing first’, oferir d’entrada un lloc on viure a les persones que ho fan al carrer. Funciona?  

Sí, funciona, per un percentatge d’entre un 80 i un 85% de la gent que se’n beneficia. La gran pregunta és què passa amb el percentatge que no funciona? El que nosaltres diem que cal per aquest percentatge de gent és crear espais de baixa exigència, més fàcils perquè les persones es desenvolupin fins el màxim que puguin. El housing first, entès com a habitatge, com a punt de partida, funciona sense cap mena de dubte. La gent fa un canvi espectacular. Encara que després cadascú va amb la seva motxilla, les seves manies. Però que la solució al sensellarisme és més habitatge, no hi ha cap dubte.  

Hi ha qui proposa concentrar les persones sense llar en macrocentres, camps de futbol, pavellons firals… Quan la pandèmia es va fer així

Però què va passar? Necessitem solucions individuals. Si tu agafes un pis i hi poses cinc persones, la convivència és molt difícil. Si ja és difícil amb la persona que esculls i amb els teus fills, imagina’t que et fiquis en un pis amb tres o quatre persones a l’atzar. Si agafes cinc persones d’aquí a la feina, treballadors i treballadores d’Arrels a l’atzar, i els fiques a viure en un pis, a veure com està la cosa un mes després.  Probablement, alguns hauran deixat la feina i alguns hauran deixat el país. En macroespais com el que es va fer durant la pandèmia la convivència és molt difícil, hi ha molts conflictes. Llavors, què passa? Gent que va a aquests espais acaba marxant. Qui es queda? Els que són capaços d’adaptar-se a aquests espais, però no tothom té la capacitat de fer-ho. Hi ha pensions i hotels molt barats  que eren la llar de molta gent, però que, durant la pandèmia, van tancar. Moltes persones que vivien en aquestes pensions van anar a espais com la Fira. Però al final,  la gent acaba no volent anar-hi perquè la convivència és molt complicada. Poden funcionar pel fred, per uns dies, però no gaire més. 

La Fundació Arrels es va crear ara fa 36 anys per acompanyar i atendre les persones sense llar i per sensibilitzar la ciutadania envers la seva situació | Pol Rius

Vostè és vocal de pobresa d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). En un informe seu d’aquesta plataforma es calculava que hi havia 25.000 persones que vivien al carrer  i vostè deia que les xifres oficials estaven infraestimades. Quines són les dades reals?  

Més altes. Quan es fa estimació de dades, la sensació és que sempre són molt per baix. Qui dona les dades té prudència per no passar-se gaire i les rebaixa. El gran problema és, primer, com tenir dades de qualitat  i segon, com poder estimar bé aquestes dades i que siguin consistents. Aquestes dades venien sobretot de l’informe Foessa i dels promotors de la llei catalana, però són aproximades. Són de molt poca qualitat però m’estranyaria que estiguessin equivocades.  L’any passat vam comptar 1.231 persones dormint al carrer i això són dades de molta qualitat, no perquè siguin nostres sinó perquè sóc conscient de tot l’esforç que s’ha fet per validar-les, que és enorme. Una de les coses que veiem és que hi ha aquesta pobresa estructural, aquest 25-26 per cent de població catalana que està al llindar de la pobresa. És moltíssima gent i no surtim d’aquí.

Mentre hi hagi aquest nivell de pobresa hi haurà gent dormint al carrer?

Si hi ha pobresa, hi ha gent dormint al carrer. La pobresa vol dir pocs recursos i pocs recursos vol dir poca capacitat econòmica i poca capacitat econòmica  vol dir que hi ha un grup de gent que no pot mantenir un habitatge, una habitació de relloguer o el que sigui. 

Si hi ha pobresa, hi ha gent dormint al carrer

A Barcelona, han comptabilitzat 1.231 persones dormint al carrer i  unes 5.000 sense llar. On dormen les prop de 4.000 que no tenen llar però no ho fan al carrer

En tots els recursos. Per exemple, nosaltres tenim allotjades una nit com avui unes 220 persones aproximadament. Aquestes 220 persones compten dintre d’aquestes altres xifres. Són persones que estan dormint en institucions o el que sigui. Per persona sense llar s’entén una persona que, per exemple, porta almenys deu anys dormint a Arrels, en un pis d’Arrels. Perquè la seva llar depèn d’una institució. És un concepte que a mi no m’ha acabat de convèncer però a nivell europeu s’ha estipulat així. Hi ha altres entitats, els albergs, recursos per a dones  amb temes de violència de gènere, etc, tot tipus de recursos per persones que només tenen una llar  gràcies al suport dels serveis socials o de les entitats.

Que hi hagi gent dormint al carrer,  de qui és culpa?  

De tots. Jo crec que és culpa de tots. I d’Arrels també. Ho dic perquè aquí també hem de fer moltes més coses encara. Hem d’apretar més. Treballar en una ONG és una trampa sempre perquè no hi ha ningú que treballi en una ONG que no acabi fet pols, perquè és molt difícil. Molt difícil perquè psicològicament és dur i després també perquè el teu descans té un preu per a terceres persones. S’ha aconseguit, però, que, ara mateix, no hi hagi nens dormint al carrer a Barcelona. Ningú accepta que hi hagi nens dormint a Barcelona.  Per tant no passa. En canvi sí que acceptem que hi hagi adults dormint a Barcelona. Hi ha ciutats europees on hi ha nens dormint.  

A Barcelona no es veu nens dormint al carrer

No n’hi ha. O una nit puntual potser.  De fet sí, si veus una persona amb un nen dormint al carrer cal trucar als Mossos d’Esquadra. Els pagaran un hotel o el que sigui. 

I els polítics, quina part de culpa tenen que hi hagi gent dormint al carrer?

Quan dic ‘tots’ vull dir els ciutadans per no exigir-ho a la part política i els polítics per no resoldre-ho.  Ara, per exemple, hi ha aquesta llei del sensellarisme que s’ha de posar en marxa però hi ha uns partits que volen  aniquilar el govern per forçar eleccions i això té preu a nivell de la llei. S’ha aprovat un marc d’acció molt tímid pel sensellarisme a Catalunya, que ja és un pas. Però va haver-hi un pla l’any 2010 que es va ficar en un calaix. El 2016, un altre, que també es va ficar en un calaix. I ara s’ha aprovat un nou marc d’acció. Però clar, anem per passos. El marc d’acció és el govern i falta la llei del sensellarisme que s’hauria d’aprovar al Parlament.  

I el sistema? 

El sistema també, evidentment. Jo sempre dic que com volem acabar amb la pobresa si tothom vol ser ric. Per mi aquí hi ha una contradicció. Quan veig els anuncis de la loteria em poso malalt. Un dels factors perquè n’hi hagi per tothom és que tots necessitin menys. Quants recursos llancem?  El principal factor per la pobresa és el consumisme. Abans una camisa ens durava tota la vida, o molts anys. Ara ens duren molt poc.

Com volem acabar amb la pobresa si tothom vol ser ric?

Als països comunistes semblava que no hi havia gent dormint al carrer

Va funcionar el comunisme? Jo crec que el tema és la contenció, aquella fase de Voltaire que “només és immensament ric aquell que sap limitar els seus desitjos”. Al final el problema és el despropòsit del consumisme. Tenim un ordenador que està bé però segurament en vindrà un altre molt més xulo i el voldrem, però l’ordenador que tenim ara és mil vegades millor que el que hi havia fa 20 anys. El cotxe més cutre d’avui seria el cotxe dels rics de fa 60 anys. És el capitalisme.

Si ni el capitalisme ni el comunisme són la solució, quin sistema cal perquè no hi hagi gent dormint al carrer?

Aquest és el tema. Perquè és com la relació entre públic o privat. Tot ha de ser públic? Si tot fos públic tindríem un problema també. Una persona  de l’Ajuntament em deia que si tots els pisos del mercat fossin públics, pot arribar un partit de dretes i vendre-se’ls tots de cop. Si tots els serveis socials fossin públics, no hi hauria cap entitat social que pressionés amb dades o amb coneixement. Llavors això és un dilema. Les fundacions hem de deixar d’existir? La innovació ha vingut per la iniciativa social de la gent,  que sempre ha de pressionar. Els ajuntaments s’enfaden quan els ciutadans pressionen,  però és l’única forma que es moguin. Jo no sé quina és la solució. No la sap ningú.  

Ferran Busquets i Siscu Baiges | Pol Rius

Quan es jubili com li agradaria que estigués aquesta qüestió?

Serà d’aquí a vint anys i d’aquí a vint anys no haurem resolt el problema de l’habitatge. El pla de la Generalitat parla que el 2030 o el 2040 hi haurà més habitatge, però hi ha un problema també de població. La població de Catalunya s’ha disparat en els últims anys. Llavors, aquí hi ha una competència per a l’habitatge que és un problema.

I com li agradaria que estigués, en el millor de los casos?  

És qüestió de fer solucions bones. Les cases contenidors que s’han criticat tant, a mi em sembla que estan bé. La gent que hi està, està bé, i són molt ràpides de construir. Coses d’aquest tipus, S’ha de regular els preus del lloguer, no sé com. També hi ha el tema de la renda bàsica. Tot i que no s’ha trobat la fórmula perfecta. I sobretot l’acceptació de la immigració. La immigració la volem per collir la fruita, per netejar les cases, per fer les obres, per servir-nos cafès als bars, per escombrar els carrers, però no la volem per res més. Hem d’assumir la immigració pobra i absorbir-la i no passaria res.  Veig difícil que d’aquí a vint anys no hi hagi ningú dormint al carrer. El que m’agradaria és que hi hagués molta més consciència  i indignació cap a aquesta problemàtica.  

L’entrada Ferran Busquets: “Que hi hagi gent dormint al carrer és culpa de tots” ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Estudiants artificials

El 1969, l’escriptor de ciència ficció Brian W. Aldiss (1925-2017) publicava un relat curt amb el suggerent títol de Les…

The Quiet Girl

Fa dies que no havia recomanat cap pel·lícula, que no havia escrit quatre línies per encomanar-vos una passió: la passió…

Més