Getty
Davant el repte cert del canvi climàtic, que pot arribar a afectar greument la vida a la Terra, els científics, de manera molt majoritària, han identificat que els causants són els gasos d’efecte hivernacle. L’emissió d’aquests gasos s’associa a les combustions dels combustibles fòssils. El carbó i el petroli provenen de complexes transformacions químiques de grans quantitats de biomassa vegetal que van ser enterrades en èpoques geològiques passades, fa molts milions d’anys. Aquesta biomassa contenia immenses quantitats de carboni, que en quedar aïllades sota terra van ser apartades de la possibilitat de retornar a l’atmosfera. És a dir, el carbó i el petroli eren en realitat un gran embornal de CO2.
L’avenç de la civilització s’ha basat en un consum intensiu dels combustibles fòssils, sobretot a partir de l’inici de la industrialització. Es calcula que entre 1850–2019 l’activitat humana ha alliberat un total de 2390 GtCO2, una xifra que esgarrifa per la seva magnitud. I al cremar el carbó i el petroli, s’allibera el CO2 que havia estat retingut durant milions d’anys i passa a l’atmosfera. És molt evident la correlació entre els consums de combustibles fòssils i la concentració de CO2 atmosfèric, que cal aturar per dues raons bàsiques. Una de tipus ecològic: per evitar o almenys moderar el canvi climàtic; un altre de tipus econòmic: cap recurs no renovable és infinit, per tant, arribarà el moment en el qual la demanda serà superior que l’oferta, amb un gran encariment.
D’alguna manera aquest escenari ja l’estem vivint, amb les fortes pujades del gas, de la benzina (o gasoil) i de l’electricitat. Ens diuen que és culpa de la guerra d’Ucraïna, però això només és una excusa que pot explicar part del problema però no tot. En realitat els preus ja van començar a pujar abans que els soldats de Putin trepitgessin el sòl del país veí i segurament té més relació amb l’esgotament dels recursos (el temut “peak”).
A tot el món es porta una comptabilitat, estat per estat, de les emissions anuals de CO2 i s’han fixat objectius a diversos horitzons: a mig (2030) i llarg termini. Per exemple, a Europa es pretén reduir, l’any 2030, almenys un 55% de les emissions produïdes l’any 1990, que sempre s’agafa com any base. Espanya està evidentment compromesa parcialment amb aquesta fita i, fins i tot, té un full de ruta , per a reduir les emissions a 2030 fins a un 22% les de 1990. A Catalunya es proposa que la reducció sigui, en aquest mateix període, d’un 27%.
I com anem? Disposem les dades del conjunt d’Espanya l’any 2022 (malauradament, les de Catalunya, segons IDESCAT, estat aturades a l’any 2020, poc representatives per ser pandèmic). Al conjunt de l’estat, l’any 2022 les emissions s’han incrementat en un 5,7% respecte a 2021. En lloc de disminuir, augmentem i ara estem al mateix nivell d’emissions que l’any 1990. No sembla creïble que en els set anys que queden fins a l’any 2030 complim els objectius que ens hem posat a nosaltres mateixos.
La justificació “oficial” a aquest incompliment ens remet a la fàcil excusa de la meteorologia i la guerra d’Ucraïna. Ha estat un any sec i, per tant, la hidràulica ha disminuït; i la crisi energètica ha obligat a tornar a cremar carbó. A la vegada, en ple encariment del gas, les centrals tèrmiques de cogeneració del país han funcionat molt més que als anys anteriors, cosa difícil d’entendre tenint en compte el preu que ha arribat el gas. Tot aquest tema energètic s’està convertint en un misteri molt més difícil d’entendre que el de la Santíssima Trinitat,
Això no obstant, i malgrat totes aquestes circumstàncies, és evident que l’ambició de tots plegats (Administració, indústries i ciutadans) per a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle és molt feble, malgrat estrambòtics impostos que es van posant pel camí. És el cas de l’anomenat “impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica” que tenen més a veure amb la voracitat recaptatòria dels governs que amb l’eficàcia de la reducció de les emissions, tal com demostren les xifres.
Si les emissions de CO2, com sembla, són la causa de tot plegat, s’haurien d’abordar veritables polítiques de correcció. En tot cas, el balança d’emissions a Espanya (i suposo que també a Catalunya) augmenta en lloc de disminuir.
No anem bé per aconseguir els objectius de reducció per l’any 2030, que està a tocar.
L’entrada No anem bé ha aparegut primer a Catalunya Plural.
Fundació Periodisme Plural, 2024 