He viscut molts informes PISA i he procurat no entrar en els falsos debats que provoquen. Sempre he dit que PISA no mesura la felicitat. Més enllà de la fira de les vanitats que consisteix anar de comparació en comparació, he considerat que ajuda molt poc a millorar el que cada dia fan les escoles. Diu quantes matemàtiques saben, però no quantes sabien quan van arribar a l’escola. No parla de com s’ho fan els mestres per vendre saber en vides plenes de malestar. No indica quantes hores ha esmerçat el professor en convèncer l’alumne que pot aprendre. No diu si descobrir que per fi entenen un text porta a voler dominar les proporcions. No. No crec que serveixi gaire per construir l’escola que la desigualtat i la diversitat de l’alumnat de la societat digital necessita.
Però… calmats i oblidats els debats de l’informe actual, faré una excepció i escriuré d’allò que sembla haver estat objecte voluntàriament oblidat de la reflexió. L’Informe té cinc capítols i no ha estat necessari passar del segon: aquell en què estan els “resultats” acadèmics. Ningú considera important llegir, per exemple, el capítol quart, en el qual també es mesura, amb els corresponents indicadors, “L’entorn escolar dels estudiants” (valorat per ells i elles). Com que relativitzo i molt els indicadors sobre matemàtiques o comprensió lectora, no donaré valor ara al número que defineix “el sentit de pertinència al centre” o “la relació dels estudiants amb el professorat”. Però, qui dona valor a les primeres qüestions, per què no considera les segones?
No he vist enlloc reflectit que Catalunya té el pitjor indicador quan l’alumnat valora la seva pertinència a l’Institut. És a dir, que per a una gran majoria de l’alumnat (segons la interpretació que fan els autors de l’Informe) l’Institut no és “un lloc de benestar i aprenentatge”, o ho és en una proporció molt escassa.
No he vist enlloc reflectit que Catalunya té el pitjor indicador quan l’alumnat valora la seva pertinència a l’Institut
L’indicador que mesura aquest concepte està tret de preguntes sobre sentir-se bé a l’escola, tenir amics, valorar el clima de relació, etc. Si es mira la taula corresponent, Catalunya és la darrera (molt darrer) amb una nota de 0,02, quan la primera comunitat té un 0,42 i la mitjana és de 0,27. Em desconcerta molt que es discuteixi sobre la millor didàctica i no es consideri l’ànim amb què cada dia va l’alumnat a classe. Si aquest indicador (com els altres) té algun valor, ens està dient que a Catalunya tenim una escola a la qual els nois i noies adolescents no tenen gaire interès a anar. La qualitat “ambiental” dels nostres instituts no sembla que generi gaires ganes de saber. Cal cercar la millor didàctica del sistema d’equacions o cal descobrir com crear un clima en què aquest aprenentatge tingui sentit i valor?
Si, a més, mirem aquest indicador en relació amb la condició socioeconòmica, també descobrirem que viure en la pobresa condueix a suportar una escola que no sembla estat pensada per ser un adolescent de perifèria. La cultura, l’organització i les relacions de l’escola no semblen ser les seves. I, sí, ja sé que la resposta d’una part dels professionals i de la societat serà fer escoles per rics excel·lents i escoles acollidores de marginats per evitar que ens compliquin després la vida.
A l’altre indicador, el que mesura com és la relació de l’alumnat amb el seu professorat, tampoc sortim ben parats. Catalunya és la cinquena per la cua (un indicador de 0,10, quan la primera és de 0,26). Relativitzo exactament igual els resultats. Però, potser, ens estan dient que, quan a un alumne se li pregunta sobre coses com l’interès dels professors i professores per la seva vida i si es preocupa pels seus aprenentatges, els resultats són força negatius. Una part significativa dels nostres adolescents no sembla considerar els adults de l’escola com a persones útils per a la seva vida.
Una part significativa dels nostres adolescents no sembla considerar els adults de l’escola com a persones útils per a la seva vida
Podem donar-li totes les voltes que vulguem als indicadors “acadèmics”, però hauríem de donar les mateixes voltes als indicadors de “vida escolar”. Resulta fàcil enganxar-nos en debats sobre competències, treball per projectes o (per tranquil·litat de tothom) sobre l’autoritat, l’esforç, el currículum obligatori o el mòbil a la classe. Però, no hauríem de pensar de nou la complexitat de les aules? Per què oblidem que el primer gran repte de l’escola actual és com acollir la injusta desigualtat i l’enorme diversitat de les vides adolescents?
Ja sé que no soc un personatge a qui estimen gaire els sindicats corporativistes del professorat, però, no és un fracàs vital i professional exercir una professió en la qual al final sembla que no has generat cap influència en el teu alumnat? He escrit recentment sobre benestars i malestars en la professió docent i sé que un dels problemes de la nostra secundària és que el sistema impedeix a molts bons professors i professores dedicar-se a ser oportunitats significatives en les vides adolescents. Un dia o un altre haurem de contestar-nos a la pregunta de què esperem del professorat (que sempre suporta totes les nostres contradiccions socials) i fer possible que acompanyin vides adolescents seduint-los sobre el desig de saber i el plaer d’aprendre.
L’entrada Sense ganes d’anar a l’institut ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
