La gran majoria de refugiades palestines al Líban depenen de la UNRWA en temes de salut, si bé hi ha altres ONG que proporcionen serveis sanitaris. Una de les grans preocupacions de les refugiades és l’alt cost econòmic que pot suposar l’hospitalització, ja que l’Agència no paga la totalitat de la despesa i sovint la família ha de recórrer a demanar diners a parents i amics, endeutar-se o, fins i tot, renunciar al tractament. Un altre inconvenient és el cost de les medecines que, en el context de crisi actual, s’agreuja perquè inclús tenint la capacitat per pagar-les, hi ha escassetat a les farmàcies i no es troben.
La UNRWA disposa de 27 centres d’atenció primària dins i fora dels camps palestins al Líban. Acumula un dèficit des de fa anys que fa que es trobi immersa en la seva pròpia crisi de finançament, cosa que dificulta poder proporcionar uns serveis bàsics de qualitat, mentre que les professionals se’n ressenten per l’elevat nombre de pacients que atenen. “No pots demanar al personal mèdic que atengui un pacient realment bé si té una mitjana de tres minuts per pacient”, alerta la Huda Samra, responsable de l’oficina de comunicació i informació pública de la UNRWA al Líban. “Això no vol dir que en destini tres minuts sempre, perquè hi ha casos més fàcils i d’altres més difícils”.
La Huda Samra és conscient de les limitacions dels serveis que aporta la UNRWA a causa del seu dèficit pressupostari crònic. “Als hospitals, per exemple, en el cas d’operacions que són molt cares i difícils, només cobrim el 60%, el 50% o el 40%, i les refugiades han de cobrir la resta de la factura de l’hospital, però a vegades no hi ha manera que arribin al 100%, i han d’anar a ONG o a filantrops perquè les ajudin, i algunes mendiquen, literalment, per aconseguir la quantitat necessària per anar a l’hospital. Això no és digne, no és bo”.
A la pregunta de: “Què passa si no aconsegueixen els diners? Poden morir?”, la Huda Samra reconeix l’evidència: “Sí, poden morir. D’altra banda, la UNRWA no està traient cap persona de l’hospital, està fent tot el que pot el millor que pot. No estem deixant ningú morint a la porta de l’hospital, si algú necessita ingressar, ens assegurem que el pacient entra a l’hospital i després ja mirem com trobem els diners”.
L’Agència té uns fons addicionals per a pressupost mèdic, però tot i així a vegades no són suficients i les famílies no poden assumir la diferència. “Imagina’t algú que està realment malalt a l’hospital, imagina’t la família corrents a tort i a dret per obtenir els diners. És terrible. I com que saben que la UNRWA no cobreix la totalitat de les despeses hospitalàries, hi ha persones amb malalties greus que decideixen no començar el tractament, oblidar-se del tractament, i es plantegen ‘si després no puc cobrir el 100% i tenim deutes, què passa si moro? La meva família haurà de pagar després que hagi marxat’. És un dilema. Hi ha casos en què, conscientment, decideixen no començar el tractament. La situació a què ens estem afrontant és terrible”.
Com que saben que la UNRWA no cobreix la totalitat de les despeses hospitalàries, hi ha persones amb malalties greus que decideixen no començar el tractament
La Huda Samra és crítica i sincera amb les restriccions de la seva feina, i fa una crida a la solidaritat internacional davant d’una realitat poc coneguda. “Són éssers humans que estan patint. Nosaltres mateixes ens sentim destrossades per no poder fer més, per veure cada dia aquesta misèria humana i aquesta catàstrofe. Sé que no estem cobrint totes les necessitats i totes les demandes, però al Líban la UNRWA és l’únic salvavides disponible per a les refugiades. No poden sobreviure sense els nostres serveis”.
Tot i el missatge pessimista, afegeix que “com a mínim, estem aportant per a les cures hospitalàries, perquè no totes les famílies necessiten posar diners de la seva butxaca. Estem donant atenció primària, a les nostres clíniques hi ha medicació disponible, potser no totes les medecines estan disponibles, però sí un gran nombre. No és suficient, però, com a mínim, els estem donant alguna cosa. Si la UNRWA avui no estigués aquí, la comunitat de refugiades palestines no podria sobreviure”.
La Samira Abed Saleh va néixer a Burj al Shemali, on viu amb dos fills i una filla. El seu marit va morir a casa fa 4 mesos i 10 dies. Ho té gravat a la memòria: “Havia de ser operat a l’hospital, però la documentació era incompleta i tampoc no hi havia prou diners. Abans que l’arribessin a operar, va morir. És molt dur”.
La seva treballadora social de BAS, Amal Nouh Kassem, intervé: “Hi ha gent que mor perquè no hi ha prou fons econòmics. La UNRWA paga una part, però el pacient ha de pagar l’hospital i, si no té prou diners, no pot accedir a l’hospital. Hi ha un altre problema, i és que molta gent no té medecines. Quan tenen diners per comprar-les, hi ha medecines que al Líban no es troben. Es troben paracetamol i pastilles per a la pressió, però falten moltes coses”.
La Samira Abed Saleh creu que ser refugiada és difícil per als homes i per a les dones, perquè els han fet fora del mateix país i ningú no pot tornar a Palestina, però reconeix que són elles les que tenen més responsabilitats a la casa i les que tenen la doble feina d’intentar treballar per donar suport econòmic a la família i, alhora, tenir cura dels fills i les filles. “La situació és dura per a tothom. El meu marit tenia mal d’esquena, però anava a treballar a l’agricultura per mantenir la família. Jo també tinc mal d’esquena i treballo com a netejadora. No sabem què és tenir baixa per malaltia, seguretat social o vacances pagades”.
“Necessito els diners i haig de treballar. Netejo cases o botigues, però he empitjorat dels meus problemes d’esquena i coll. Vaig anar al doctor, que em va receptar ibuprofè, però aquestes pastilles són molt fortes per al meu estómac, i ara tinc molt malt de panxa, així que he hagut de deixar les pastilles”. No és optimista sobre el seu futur, amb dues noies i un noi a càrrec. Cap dels tres és bon estudiant. El fill gran, amb 14 anys, ni tan sols sap escriure i ha deixat les classes, i les noies, d’11 i 10 anys, van a contracor a l’escola i amb prou feines progressen. “Tinc por del futur”, reconeix la mare.
Rouaqda Gherbal: “Molts pares posen el focus a tenir menjar i diners per a la família i sobreviure” | A.B.
Els problemes de salut estan en molts casos directament relacionats amb la manca d’accés a una bona alimentació i a una dieta equilibrada. El Programa Mundial d’Aliments (PMA) va fer una avaluació entre abril i maig del 2020 per estimar l’impacte de la crisi econòmica i la Covid-19 en els recursos i la seguretat alimentària al Líban. El 60% de les persones refugiades palestines entrevistades van dir que els ingressos familiars s’havien vist reduïts, mentre que el 40% havia perdut la feina i el 20% tenia salaris més baixos. Com a conseqüència, gairebé tothom afirmava ingerir menys aliments que abans de la pandèmia, el 50% menjava productes més barats, el 15% se saltava alguns àpats i el 8% passava un dia i una nit sencers sense menjar.
Davant aquest panorama desolador, les malalties relacionades amb la salut mental han augmentat en els últims tres anys, tant per a la població refugiada com per a la libanesa. L’estrès, la depressió, l’ansietat i el trastorn de personalitat no són exclusius de la comunitat palestina, però sí que està afectant especialment la població en situació de més vulnerabilitat. “Proporcionem suport psicològic, fem sessions de prevenció, informem les refugiades sobre on poden anar perquè hi ha ONG molt bones i molt actives, però tampoc no és suficient. És de sentit comú. No pots solucionar gran cosa si no es resol l’atur, la pobresa i la manca d’esperança. Com esperes que la gent se senti millor si no es resol tot això, si no els donem oportunitats de feina i si no resolem la pobresa? És molt preocupant”, emfatitza la responsable de l’Agència.
Una de les pitjors conseqüències de tot plegat és com afecta a la salut dels infants. La Rouayda Gherbal és terapeuta psicomotora i la Farah Nehme és psicòloga. Totes dues són libaneses i treballen a un centre de BAS a Beirut en què reben menors amb diferents problemes en el desenvolupament psicomotriu, amb dificultats a la parla i l’escriptura i amb diagnosis com autisme i trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).
“La crisi al Líban afecta les persones libaneses i les refugiades. Tot és més car per a tothom. Els nens i les nenes no estan tan estimulades com abans i això les porta a tenir més dificultats, sobretot en el desenvolupament psicomotriu perquè no estan jugant, no estan interactuant, no estan socialitzant, no estan sortint fora i no estan descobrint el seu voltant. Com menys experiència motora hi hagi, més dificultats hi ha”, resumeix la Rouayda Gherbal.
Tenir una estimulació continuada és quelcom complicat en un submón en què regnen la pobresa, la gana i l’atur. “Els pares i les mares no tenen diners per comprar tots els mesos noves joguines i estan molt estressats a causa de la crisi. Això està afectant el seu estat psicològic, de manera que no focalitzen en els infants i no els estimulen. Molts pares posen el focus a tenir menjar i diners per a la família i sobreviure. La crisi afecta els salaris, per descomptat, i això afecta la capacitat de portar els infants a l’escola”.
La situació es complica encara més quan les criatures necessiten un seguiment especialitzat al col·legi. No és fàcil trobar centres on puguin atendre correctament alumnes amb autisme o TDAH. “No hi ha moltes opcions”, lamenta la Rouayda Gherbal. “Les escoles del govern no estan gaire avançades en aquest sentit i les escoles privades són molt, molt, molt cares, i els pares no tenen diners suficients per pagar aquestes quantitats. Aquest és el primer gran problema, on portar els infants amb dificultats”.
Una situació que sovint es troben la Rouayda Gherbal i la Farah Nehme és que els pares i les mares estan molt estressades pensant en com arribar a final de mes, mentre la canalla fàcilment pot estar a casa consultant internet amb la tauleta o el mòbil, sobretot arran de la pandèmia de la Covid-19 i el confinament. Han vist menors que, en les primeres visites, semblava que tinguessin algun tipus d’autisme quan no en tenien i, en pocs mesos, amb teràpia i estimulació, han fet una gran evolució.
Hi ha infants de 8 anys que no parlen. Durant la pandèmia no han anat a l’escola i no han tingut interacció social
Les activitats que es proposen són, entre d’altres, tirar la pilota a diferents llocs de la sala de jocs de la consulta per tal que focalitzin en l’objectiu i mesurin la força i el to de veu segons si estan lluny o a prop. Entre les teràpies bàsiques, també figuren treballar amb la plastilina i les seves diverses formes i colors, o pintar. Així, amb jocs motors i intel·lectuals, desenvolupen eines per millorar les seves capacitats i adquirir un esperit de superació. La majoria de persones que atenen no presenten problemes molt severs, ja que només venen un cop per setmana i això no és temps suficient per a qui necessiti un seguiment més exhaustiu. Si, un cop fets els 18 anys, han de continuar amb algun tipus de teràpia, se les pot derivar a un altre servei i continuar rebent assistència mèdica en l’edat adulta.
Les dificultats a l’hora de parlar i de comunicar-se han augmentat en els últims dos anys. Tal com subratlla la Farah Nehme, “hi ha infants de 8 anys que no parlen. Durant la pandèmia no han anat a l’escola i no han tingut interacció social. A més, acostuma a haver-hi una falta d’estimulació per part de familiars més grans que ells”.
És típic que, mentre els progenitors no són a casa perquè treballen o busquen feina, els germans i les germanes grans mirin que les petites no prenguin mal, però no hi dediquin massa temps a jugar amb elles ni a interactuar. A l’escola tampoc no hi ha mitjans suficients per atendre-les. “Encara que vagin a l’escola i escoltin la professora”, apunta la psicòloga, “no hi ha prou eines per ajudar la criatura. No és una cosa exclusiva de les persones palestines o dels camps, però jo crec que sí que ho pateixen més”. En l’actualitat, una trentena de nens i nenes fan teràpia al centre per millorar la parla durant tres cops per setmana. En total, hi acudeixen un centenar d’infants i adolescents. Els serveis són gairebé gratuïts, amb un cost d’un dòlar per pacient.
Per a la Farah Nehme, la salut mental està molt relacionada amb les condicions i les restriccions dels camps i amb la situació de ser refugiada. “Viure al camp és molt salvatge. Tot el que veus i toques és molt dur, el soroll, les olors, la contaminació, els nens no tenen espais per jugar, els edificis que estan a tocar, l’aigua que és salada… I cada dia, el mateix. Tots els sentits afecten els nens i les nenes a tots els nivells. La situació és dura i acaben tenint problemes de comunicació, psicomotrius, en la parla… Ara, el suport psicològic és un objectiu de les organitzacions. Abans, les prioritats tenien més a veure amb l’alimentació i tractar traumes com perdre els pares”.
En Hassan Chamseddine és psiquiatre libanès i treballa a diferents camps palestins. Els traumes amb què es troba tenen a veure amb la pròpia condició de persona refugiada. “Anar d’un país a un altre pot ser un problema de salut mental. És traumàtic i depressiu i moltes persones desenvolupen problemes psicòtics. Moltes vegades marxen del seu país i es troben que no són ben tractades. Aquí, poden ser universitaris, enginyers, etc., i no poden autorealitzar-se i treballar perquè només està permès per als libanesos, no per als palestins. Només dins dels camps poden desenvolupar les seves habilitats. Estudiar 12 o 15 anys per especialitzar-se i no tenir feina i no tenir futur… és molt dur i frustrant. Algunes persones prefereixen no estudiar a la universitat i trobar una feina més senzilla”.
A Beddawi, al nord del país, Hassan Chamseddine atén infants i adolescents. Els entrebancs amb què es troba també tenen a veure amb la parla i l’escriptura, on hi ha hagut un retrocés en els últims anys, l’ansietat, la depressió, l’estrès i un entorn familiar difícil, sobretot derivat de divorcis. El psiquiatre contextualitza que “la majoria de les persones no tenen una bona formació, i quan els fills tenen dificultats amb la parla o algun tipus de retard, la família no ho té en compte perquè per a elles aquesta qüestió pot semblar normal. A més, es crea una situació en què no tenen temps per cuidar les criatures i el marit sempre és fora”.
En aquestes circumstàncies, la depressió esdevé quelcom habitual: “Hi ha més depressió i més estrès per no trobar feina i diners. La depressió afecta més les dones. Elles es queden a casa, tenen cura dels infants, i quan el marit torna a casa no té temps per a la família. Amb la gent jove és diferent, perquè l’home i la dona poden treballar fora, però moltes dones grans no surten de casa”.
Hassan Chamseddine: “Hi ha més depressió i més estrès per no trobar feina i diners” | A.B.
Pel que fa als divorcis, el psiquiatre comenta que els fills i les filles són les que pateixen les pitjors conseqüències a nivell mental. “La majoria es queden amb els pares. A vegades, les mares tenen dret a veure-les dos cops per setmana, i viure sense la mare és un gran problema. A vegades, el pare treballa fora, no pot tenir cura dels infants i poden anar amb la mare. Els fills i les filles conviuen amb l’excitació, la depressió, comportaments antisocials, desordre de la personalitat i, entre els adolescents, hi ha un nombre petit d’addiccions a drogues i alcohol”.
També hi ha menors amb 6 o 7 anys i fins i tot amb 10 o 11 anys que tenen incontinència urinària, una qüestió de la qual ara se’n té més informació i per a la qual hi ha tractaments. Normalment, es tracta d’una qüestió més relacionada amb la psiquiatria que amb el tema físic i que ve motivada per ansietat, fòbia o per algun tema social o familiar.
La majoria de persones que venen a la consulta són palestines, palestines sirianes, libaneses i sirianes. La visita és gratuïta i, a vegades, ajuden a obtenir algunes medecines, ja que hi ha tractaments que si s’aturessin tindrien conseqüències nefastes.
Juntament amb la salut mental, els centres de BAS miren de proporcionar clíniques bucodentals gratuïtes o a un cost molt baix gràcies al finançament d’ONG estrangeres. Al camp de Burj al Shemali, el dentista Imad Ajjavi i la infermera Rayanj Ali obren la consulta de dilluns a dissabte. Cada mes reben entre 125 o 130 persones que, en la seva majoria, hi acudeixen per temes de càries, extraccions de dents i queixals, ortodòncia i higiene dental.
“Hi ha qui es cuida les dents i qui no. Els recomanem com tenir-ne cura, però no els podem obligar”, comenta l’Imad Ajjavi, mentre mostra una dentadura de plàstic amb la qual ensenya a les més petites com han de rentar-se bé les dents. “Venen perquè és barat i perquè no està lluny. Si haguessin d’anar fora del camp, potser no hi anirien, i si haguessin de pagar, segurament tampoc”.
En general, les persones que van al dentista no tenen una bona salut bucodental, sinó que hi van quan estan bastant malament. “No es preocupen de les dents i quan venen tenen un dolor molt gran”, assenyala la Rayanj Ali. “Mirem de fer educació per canviar-ho, a vegades funciona, tot i que també és veritat que quan han de prendre’s medecines, sovint se n’obliden quan ja es troben bé. És difícil per a nosaltres treballar així. Intentem que tinguin cura de la seva salut en conjunt, no només de les seves dents, ja que es tracta d’una estratègia global”.
La doctora Manal Abahana, dentista a Beddawi, es troba amb situacions semblants i coincideix que els principals contratemps tenen a veure amb el fet que les persones ateses no es renten les dents i quan van a la consulta ja fan tard. “Els pares no sempre encoratgen ni donen exemple per tenir una bona salut dental, menjar sa i netejar-se les dents. Si no vinguessin de franc o quasi de franc i si no estiguéssim prop de casa seva, no vindrien perquè no és una prioritat. Haurien de pagar un taxi i se’ls faria tot molt car. Hem de pensar que la preocupació aquí és el menjar, no comprar pasta de dents i raspalls. Han de poder comprar altres coses bàsiques. Per això, algunes vegades, quan venen, tenen molt de dolor. Aquí els aconsellem com tenir una bona higiene, però volen resoldre el problema a curt termini i no pensen en el futur i en la cura de les dents a llarg termini”.
Text extret de l’informe “Sobreviure als camps de refugiades. La població palestina al Líban pateix una manca crònica de drets” editat per l’Associació Catalana per la Pau, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR.
Refugiades palestines al Líban: Suspens en salubritat i urbanisme
L’entrada Refugiades palestines al Líban: Sense accés a tractaments mèdics ha aparegut primer a El Diari de la Sanitat.