La Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, impulsada pels moviments LGTBI+ i feminista, respon a una demanda social, per tal de garantir els drets de les persones trans*, així com de la resta del col·lectiu LGTBI+, alhora que pretén donar visibilitat i reconeixement a les persones del col·lectiu.
Pionera i controvertida a parts iguals, el canvi més rellevant que sosté és l’eliminació de la patologització de les persones trans*, basada en una concepció binària i biològica. Abans de l’aprovació d’aquesta llei, les persones trans* havien d’hormonar-se com a mínim durant dos anys i presentar un informe psiquiàtric que confirmés que patien disfòria de gènere1, per tal que es reconegués la seva identitat de gènere, en l’àmbit legal i administratiu. Aquesta nova llei suprimeix aquesta visió biologista i es basa en els criteris d’identitat personal que té cada persona. Aquest fet és un dels arguments més utilitzats per la ultradreta i que desemboca amb discursos d’odi i violència cap a les persones trans*, i cap a la mateixa llei. Des dels sectors reaccionaris i d’extrema dreta, s’ha buscat estendre un fals missatge a la societat, conforme la Llei 4/2023 anima a les persones trans* i no binàries, i en especial a la població més jove, a suposadament “mutilar” el seu cos, quan precisament el missatge que s’envia des de la llei és el contrari. En aquest sentit, aquesta llei planteja el reconeixement de les persones trans* sense la necessitat d’haver de sotmetre’s a cap diagnòstic patologitzant, ni tractament hormonal, des del discurs del reconeixement dels cossos i les expressions de gènere diverses, alhora que també reconeix aquelles situacions en què les persones trans* o no binàries sí que vulguin modificar el seu cos, per motiu de la seva identitat de gènere.
Tot i l’evident falsedat dels missatges transfòbics i homòfobs que es difonen des de l’extrema dreta i els sectors més reaccionaris, aquestes falses informacions i informacions tergiversades esdevenen en moltes ocasions el caldo de cultiu de la LGTBI-fòbia, i fonamenten un argumentari que legitima l’odi i la discriminació contra les persones del col·lectiu LGTBI+.
Una de les reivindicacions de les persones trans* ha estat que la seva documentació personal coincideixi amb el gènere sentit i no amb l’assignat en néixer
Aquesta qüestió es pot constatar a més, de manera empírica, a les Unitats de Trànsit; des de les quals, des de l’any 2017, el Servei Català de la Salut ofereix una atenció sanitària específica que cobreix les necessitats les persones trans*. En aquests espais, es treballa de manera multidisciplinària, i es compta amb la presència de professionals de ginecologia, pediatria, endocrinologia, psicologia, treball social i llevadores, que vetllen i acompanyen a les persones trans*, proporcionant-les atenció personalitzada en aquells àmbits en què les persones la requereixin. La tasca d’aquestes professionals és informar sobre els processos de trànsit, i sobre qualsevol dubte o dubtes que pugui tenir la persona atesa, amb la premissa que cap persona que no ho desitgi ha de modificar el seu cos per tal que es reconegui la seva identitat en l’àmbit administratiu; ara ja no.
Aquest fet porta també a eliminar les diferenciacions lingüístiques, i també socials, entre persones transsexuals i persones transgèneres, és a dir entre les persones que modifiquen el seu sexe i les que no; ja que ara totes poden englobar-se sota el terme trans*. Això es deu al fet que el que transita és el gènere de la persona, i no el sexe biològic, excepte en aquells casos en què la persona també expressa voler modificar-lo2.
Convé ressaltar que una de les reivindicacions de les persones trans* ha estat que la seva documentació personal coincideixi amb el gènere sentit i no amb l’assignat en néixer, ja que les dades identificatives incideixen en el dia a dia quan ens relacionem, sobretot amb les administracions públiques. La no coincidència ha suposat una vulneració al dret a la intimitat i ha causat sofriment a les persones del col·lectiu en la seva quotidianitat.
Endemés, cal contextualitzar la nova regulació en l’evolució del dret a la identitat sexual abordada des del 1986 pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Les demandes i sentències per la violació del dret al respecte a la vida privada, reconegut en l’article 8 del Conveni per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, per raó de la negativa dels Estats a modificar la identificació del sexe en els registres civils, marca el full de ruta dels ordenaments jurídics cap a la prevalença del dret a l’autodeterminació.
L’anterior regulació de la Llei 3/2007, de 15 de març, va reconèixer a les persones trans* majors d’edat la possibilitat de modificar l’assignació registral del seu sexe, sense necessitat de sotmetre’s a un procediment quirúrgic de reassignació de sexe i sense procediment judicial previ com es requeria fins aleshores, tot i que va mantenir la necessitat de disposar d’un diagnòstic de disfòria de gènere.
Les persones podem exercir el nostre dret a l’autodeterminació de gènere, és a dir, decidir per nosaltres mateixes la nostra identitat i com volem que sigui reconeguda sense que s’hagi de diagnosticar mèdicament o declarar judicialment
D’altra banda, el procediment per la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones i adequació de la documentació pública de la persona que preveu la nova llei, no requereix presentar cap informe mèdic, diagnòstic o sotmetre’s a una modificació corporal per demanar la rectificació en el registre civil. Per tant, les persones podem exercir el nostre dret a l’autodeterminació de gènere, és a dir, decidir per nosaltres mateixes la nostra identitat i com volem que sigui reconeguda sense que s’hagi de diagnosticar mèdicament o declarar judicialment. Una vegada s’ha fet el procés registral de rectificació previst a la norma, la persona disposa d’un nou certificat del registre civil per poder demanar els canvis en la seva documentació pública. Tanmateix, la manca de desplegament de la llei en normes més concretes, així com fins i tot la manca de predisposició d’alguns serveis públics, dificulta aquesta adaptació documental. Sovint la persona es troba amb adversitats, resistències i amb costos econòmics que atempten el dret a la identitat de les persones trans*.
L’exposició de motius de la Llei 4/2023 descriu que el dret al canvi registral de l’esment al sexe es basa en el principi de lliure desenvolupament de la personalitat i constitueix igualment una projecció del dret fonamental a la intimitat personal. A més, afegeix que el Tribunal Constitucional en la sentència número 99/2019, de 18 de juliol, va establir que amb això s’està permetent a la persona adoptar decisions amb eficàcia jurídica sobre la seva identitat. La pròpia identitat, dins de la qual s’inscriuen aspectes com el nom i el sexe, és una qualitat principal de la persona humana. Establir la pròpia identitat no és un acte més de la persona, sinó una decisió vital, en el sentit que col·loca al subjecte en posició de poder desenvolupar la seva pròpia personalitat.
Com ja s’ha esmentat anteriorment, l’aprovació de la Llei 4/2023 no ha estat exempta de polèmica. Les desavinences entre el govern de coalició van provocar una retallada al text original, que sí que tenia en compte els drets de les persones no binàries. El text final deixa fora aquesta qüestió, convertint-se en objecte de crítica per part del moviment feminista i pels drets de les persones del col·lectiu LGTBI+, ja que deixa desemparada aquesta realitat. La Llei tampoc contempla realitat de les infàncies trans* menors de 12 anys que vulguin modificar el gènere a la documentació administrativa.
Cal continuar endavant amb l’abordatge d’aquelles realitats que encara no han pogut assolir tot el reconeixement i l’atenció que mereixen
Una altra de les problemàtiques que més debat ha generat aquesta llei, és com abordar el dret de l’autodeterminació de gènere d’infants i adolescents. En aquest sentit, ja la sentència del Tribunal Constitucional de 18 de juliol, va declarar inconstitucional l’article 1.1 de l’anterior llei del 2007, perquè no incloïa les persones menors d’edat com a legitimades per demanar la rectificació si tenien prou maduresa i es trobaven en una “situació estable de transsexualitat”. El fet que la Llei 4/2023 hagi regulat la possibilitat de demanar la rectificació per part de les persones menors d’edat, amb suport de les seves mares i pares, o d’altres representants legals, i que a partir dels setze anys puguin tramitar el canvi de nom sense la seva autorització o autorització judicial, ha esdevingut un debat indubtablement polaritzat. En aquest sentit, per una banda s’aposta pel paternalisme, sostenint que una persona de setze anys no disposa de prou maduresa emocional per a prendre una decisió tan rellevant sobre la seva vida i el seu propi cos. Per l’altra banda, es defensa que la recerca d’identitat no respon a qüestions d’edat i que s’ha de garantir aquest dret a totes les persones, de manera orgànica.
De fet, aquesta discussió també s’ha produït d’una forma cíclica segons les majories a les corts generals, entorn l’autodeterminació en l’àmbit de la salut de les noies i persones amb capacitat gestant menors d’edat, per decidir sobre la interrupció voluntària de la gestació. Cal recordar que la llei reguladora de l’autonomia de la persona pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica, reconeix el dret a decidir de les persones de més ds de setze anys. Tanmateix, s’exclou del dret a l’autodeterminació l’actuació de greu risc per a la vida o salut, segons el criteri del facultatiu. Aquesta previsió ha anat sempre acompanyada de debats que encara estan oberts, ja que es qüestiona si protegeixen els drets de les persones menors d’edat com a subjectes de dret més enllà de la mirada protectora i des de l’adultocentrisme.
Segurament és possible que aquest debat actualment no estigui resolt, i puguem identificar-hi diferents matisos, però del que sí que hem de ser molt conscients és de l’evident realitat de l’existència de les infàncies i adolescències trans*, i del fet que no donar resposta a les seves necessitats és una forma més de violència institucional, que deixa desemparades aquestes persones, en etapes importants per al seu desenvolupament personal.
Com a conclusió, és necessari mencionar la importància de l’organització col·lectiva i de la mobilització dels diversos moviments socials feministes i LGTBI+ en l’avenç històric en la consecució de drets socials en l’àmbit legislatiu, amb la ferma convicció que cal continuar endavant amb l’abordatge d’aquelles realitats que encara no han pogut assolir tot el reconeixement i l’atenció que mereixen.
1 La disfòria de gènere és el malestar que algunes persones trans* senten envers el seu cos, basades en la concepció dels cossos home-dona i els atributs que han de tenir cada un.
2 És important mencionar la diferència entre els conceptes de sexe i gènere. En aquest sentit, el sexe és una categoria física i biològica que fa referència a un conjunt de característiques del sistema reproductiu i de les característiques sexuals secundàries. El gènere, en canvi, fa referència a la identitat personal i es correspon a factors socials i culturals.
L’entrada Llei per a la igualtat real de les persones trans: Avenços, controvèrsies i oportunitats ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.