Una administració responsable hauria de garantir que els drets socials es converteixin en reals i efectius
Explicacions en diversos idiomes.
L’HOSPITALET. JOAN FONT.- Fa pocs dies, un acord majoritari al Congrés de Diputats va acceptar a tràmit una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que, desprès de recollir quasi 700 mil signatures planteja obrir la porta a regularitzar la situació legal de més de mig milió de persones immigrades.
Un dels requisits de la possible regularització (ara caldrà discutir la proposta de llei a les càmeres legislatives) serà el poder demostrar la residència a l’Estat espanyol a partir d’una determinada data. Un dels documents possibles per acreditar-ho és el de l’empadronament. Però aconseguir aquest dret no sempre és una tasca fàcil ni alguns administracions municipals ho afavoreixen.
Són conegudes les traves que ajuntaments com el de Ripoll, presidits per un partit xenòfob posen a l’empadronament. Però quina és la situació a l’Hospitalet de Llobregat, desprès de 45 anys d’administració municipal socialista?
Legalment s’ha establert que empadronar-se és un dret i una obligació de totes les persones, amb independència de la seva nacionalitat i de la seva situació administrativa. Estar inscrita al padró atorga a la persona la condició veïnal al municipi i determina el temps de permanència a l’Estat espanyol.
En teoria el procés d’empadronament sembla simple. Segons el web municipal: “Per empadronar-se cal acreditar la pròpia identitat (DNI, NIE…) i acreditar la residència al domicili (escriptura de propietat, contracte de lloguer…). També pots empadronar-te en una residència, pensió o hotel”
Per fer-ho, caldrà demanar una cita a l’OAC (Oficina d’Atenció Ciutadana) i aportar un contracte de lloguer o, com explica la mateixa web: “se sol demanar algun element que lligui la persona amb l’immoble, o l’autorització per escrit d’una persona major d’edat que figuri empadronada en aquest domicili”.
No cal pensar-ho gaire per deduir l’existència de problemes a l’hora de realitzar aquests tràmit. Ja al novembre de 2023, un grup de treball sobre immigració de l’Espai de Ciutadania, un espai que acull bona part de les entitats de la ciutat, assenyalava set propostes sobre el tema de l’empadronament tals com:
“Empadronament alternatiu: Facilitar altres adreces municipals per empadronar persones que no poden fer-ho a les seves residències (com adreça de l’Ajuntament, Serveis Socials o l’Alberg municipal)….
Instar a modificar els requisits dels ajuts per limitar el nombre de persones beneficiàries a la unitat familiar que viu en l’habitatge..
Establir acords amb Entitats Socials per emetre els «informes socials» necessaris per l’empadronament.
Les persones sense llar que reben seguiment d’Entitats Socials haurien de poder empadronar-se, i aquelles amb seguiment haurien de tenir aquesta possibilitat.
En situacions on la comunicació postal sigui impossible, facilitar l’ús de l’adreça de l’Ajuntament.
Augmentar les places a l’Alberg Municipal mitjançant una ampliació de les instal·lacions actuals o la creació d’un nou alberg.
Empadronament de totes les persones a la ciutat, independentment de la seva procedència, amb l’Administració jugant un paper facilitador per solucionar els problemes de les persones.
En aquestes propostes es parla dels “informes socials” necessaris per que persones sense llar o sense domicili fixe puguin accedir a l’empadronament. Aquest informe l’ha de fer personal dels serveis socials de la ciutat que ha d’acreditar la situació de la persona demandant i una adreça possible. Amb uns serveis socials saturats, aquest informe pot arribar a eternitzar-se.
Una altra de les dificultats per aconseguir el dret a l’empadronament i la corresponent obligació té a veure amb les persones que resideixen en infrahabitatges o que viuen com a rellogats irregulars. En molts casos, les persones titulars d’aquests habitatges es resisteixen a facilitar el document que acreditaria la residencia per por a manifestar uns contractes irregulars o a perdre la possibilitat d’ajuts de qualsevol tipus. Al mateix temps, aquestes situacions faciliten la aparició de petites màfies que, a canvi d’una aportació econòmica, garanteixen una adreça pel padró.
Es doncs fàcil d’apreciar les dificultats socials per aconseguir fer efectiu el dret a l’empadronament, segons dicten les normes legals. A hores d’ara, per una o altre raó política o tècnica (la gestió de les baixes al padró també suposa problemes tècnics) resulta difícil conèixer realment el nombre d’habitants de la ciutat. I cal recordar que l’empadronament és el requisit mínim per accedir als serveis bàsics com ara la salut, els serveis socials d’atenció primària o la educació.
En el cas de la educació, a l’Hospitalet, segons explicava l’Enric Roldán, un dels animadors principals de l’Espai de Ciutadania, els centres escolars faciliten l’escolarització d’infants i joves encara que no constin en el padró. Una de les dificultats està en els que cursen estudis dels cicles de formació professional ja que, sense l’empadronament, no poden accedir a les imprescindibles pràctiques.
Hauria de ser una exigència que la ciutat, que l’Hospitalet pogués conèixer de debò quanta gent som; que totes les persones que hi viuen, amb independència de la seva situació administrativa, tinguessin garantit l’accés als serveis bàsics i als recursos comuns. Per arribar aquí farà falta, no només millorar-ne l’accés, sinó també facilitar la informació de com i de quina manera accedir-hi. Fer-ho, és una responsabilitat de la administració municipal.