Al setembre de 1946 es publicava el primer número de la revista Tintin (1946-1993) de la recentment creada editorial Les Éditions du Lombard. La capçalera setmanal va tenir un tiratge inicial de 40.000 exemplars en francès i 20.000 en neerlandès, arribant al mig milió d’exemplars en només tres anys en diverses edicions, que es va mantenir i va créixer durant dècades, en reconeixement a la seva acceptació entre el públic de diferents països (inicialment, entre Bèlgica, França, Suïssa, Canadà i els Països Baixos, i, més tard, les edicions en altres idiomes es van estendre notablement).
Hergé, nom artístic de Georges P. Remi (1907-1983), va acceptar la proposta de ser el responsable editorial de la nova revista i que aquesta portés el nom del seu llavors ja famós personatge, ni més ni menys que Tintin. La seva decisió el va ajudar a superar les crítiques que va suportar durant anys, acusat de col·laboracionista durant l’ocupació nazi de Bèlgica, quan va decidir continuar publicant les històries del seu mític personatge al diari Le Soir, creat el 1887 i encara en actiu, però que va viure la seva època més negra a la dècada dels anys quaranta. En qualsevol cas, la decisió d’Hergé va permetre mantenir la publicació de les històries de Tintin en uns anys molt complicats i, amb el temps, oblidar aquesta fosca etapa, ara amb un nou repte: potenciar la línia clara en una publicació on pogués aportar la seva orientació artística.
La «línia clara» és el nom amb què es coneix un estil de còmic que es caracteritza per la definició exacta del traç, amb una pràctica clàssica en la construcció de la narració i una predilecció especial pel gènere d’aventura. El màxim exponent de la tendència artística va ser el mateix Hergé de l’Escola Belga, en contraposició amb la coneguda com a Escola de Marcinelle, en aquest cas impulsada per Jijé (nom artístic de Joseph Gillain, 1914-1980), que es caracteritzava per un estil caricaturesc (només cal destacar els reconeixibles nassos grans), i un to més humorístic, amb vinyetes més dinàmiques i un traç més transgressor en tots els sentits. El màxim exponent d’aquest corrent artístic va ser la revista Spirou, que va començar la singladura el 1938 i que encara avui dia continua arribant als quioscos.
Tenint en compte aquest context, la revista Tintin tenia un adversari clar identificat, per la qual cosa l’aposta d’Hergé encara havia de ser millor: havia de comptar amb els millors autors de còmic de línia clara del moment. I en el seu primer número, de només 12 pàgines, a més d’Hergé, comptava amb la col·laboració de Paul Cuvelier (1923-1978), Jacques Laudy (1907-1993) i d’Edgar P. Jacobs (1904-1987), que publicava les primeres fulles de les aventures de Blake i Mortimer, uns personatges les aventures dels quals estaven ambientades de forma coetània en aquella època, una idea proposada pel mateix Hergé, per aconseguir l’atenció dels joves lectors. Jacobs feia uns quants anys que treballava a l’estudi del creador de Tintin, ajudant-lo en les noves edicions de les històries antigues, ajudant-lo en el color i, especialment, ajudant-lo en la documentació i dibuix de fons de diverses de les seves històries. Com a picada d’ullet entre amics, Jacobs apareix en alguna vinyeta, on destaca la seva cara a la mateixa portada de l’àlbum recopilatori Els cigars del faraó (Les Cigares du pharaon, 1932-1934), per exemple.
Jacobs tenia quaranta-dos anys quan li va arribar l’èxit d’El secret de l’Espadó (Le Secret de l’Espadon, 1946-1948), la primera aventura de dos amics que comparteixen apartament a Londres: el professor Philip Mortimer, un científic britànic, i el capità Francis Blake, del servei d’intel·ligència britànic (MI5), amb faccions inspirades en amics i coneguts de l’artista, i amb una trama contemporània d’acord amb la incipient Guerra Freda que es desenvoluparia en les dècades següents. Aquesta primera aventura, juntament amb la segona, El misteri de la gran piràmide, s’acaben de publicar en una edició integral única: Blake y Mortimer Integral 1 (2024), per part de Norma Editorial, acompanyada d’articles d’anàlisi, extres i il·lustracions inèdites.
En vida de l’autor, es van publicar vuit aventures dels personatges, primer serialitzades a la revista i, posteriorment, en àlbum recopilatori amb les clàssiques 48 pàgines. Però les històries de la mítica parella protagonista continuen fins a l’actualitat gràcies a diferents equips creatius que han sabut mantenir l’essència de l’estil de Jacobs; especialment cal destacar el treball del dibuixant Bob de Moor (1925-1992), que va fer la novena aventura a partir del guió i anotació del mestre, ja mort, essent, alhora, uns dels seus treballs pòstums.
Aquesta introducció és necessària per comprendre la importància del còmic Edgar P. Jacobs: El soñador de apocalipsis (Edgar P. Jacobs: Le rêveur d’apocalypses, 2021), amb traducció al castellà de René Parra Lambies, publicada per Norma Editorial el desembre de 2023. El soñador de apocalipsis és una biografia en nou capítols de l’autor de còmics, un recorregut per les vicissituds personals i professionals que permet comprendre, no només com va arribar a esdevenir un dels autors més influents de la història del còmic, sinó, també, per comprendre la idiosincràsia de la professió d’autor de còmics.
Rivière, nascut el 1949, havia conegut en vida Jacobs, visitant-lo en nombroses ocasions a casa seva. El cèlebre guionista fa un homenatge sincer a l’autor a través de l’habilitat de Wurm, nascut el 1962, un dels màxims exponents actuals de la línia clara. El resultat és sublim, ens permet conèixer les inquietuds del jove Edgar per la música, arribant a actuar com a baríton i mantenint sempre una relació estreta amb l’òpera. Les seves habilitats per al dibuix, la il·lustració i la pintura el va portar a guanyar-se la vida durant anys al sector publicitari, dibuixant catàlegs per a centres comercials o decorats per a diferents teatres. La necessitat de buscar perennement l’estabilitat financera el portaria a treballar en una publicació d’historietes, on va debutar l’any 1942 com a dibuixant de la sèrie de Flash Gordon d’Alex Raymond, quan els editors li van demanar que acabés la història que la Segona Guerra Mundial havia deixat incompleta en cessar l’enviament de material nou per publicar. En aquesta mateixa revista publicaria la seva primera història pròpiament dita: El Rayo ‘U’ (Le Rayon U, 1943), també disponible en castellà, publicada al 2023 una recent edició.
Aquestes primeres publicacions el van portar a conèixer Hergé, interessat per la qualitat del seu treball, la resta és història, com s’acostuma a dir en aquests casos. Al còmic tenim l’oportunitat d’observar les vicissituds professionals per les quals passa Jacobs, que poden ser extensibles a un autor de còmics en general. Per exemple, del seu treball amb Hergé en diversos àlbums de Tintin, la invisibilització del seu treball en no poder acreditar-lo com a tal de cap manera, cosa que el va portar després a tenir una relació tirant amb el dibuixant, que era el seu editor a la revista, i que veia que un deixeble seu adquiria una notorietat d’una magnitud semblant a la seva. L’èxit de la sèrie Black i Mortimer aconsegueix dues coses fonamentals per a l’autor: estabilitat econòmica i, conseqüentment, temps.
Jacobs compra la seva primera casa el 1955, als 51 anys. Per fi, pot tenir ordenada i exposada la gran quantitat de documentació i objectes acumulats al llarg de la seva vida. En aquesta llar, el veurem treballar durant anys durant llargues jornades, pressionat per les dates de lliurament i exigents editors, i les obligacions associades a la seva professió, com la necessitat de conèixer la tècnica associada a la impressió (per obtenir el millor resultat publicat), estudiar les tècniques de dibuix, o les tedioses promocions i llargs viatges promocionals, amb esgotadores sessions de firmes en què en realitat, el que espera l’aficionat, és un dibuix de l’artista, bo, bonic i ràpid.
El soñador de apocalipsis és una gran oportunitat per conèixer de manera més humana un dels grans autors de la historieta, però també per conèixer quin va ser el seu itinerari vital que el va portar a fer aquest llegat, de la seva inquietud intel·lectual per la història antiga, la necessitat vital de documentar-se, l’afany de ser original, de ser innovador en la seva proposta i de reconèixer la necessitat d’adaptar-se davant dels canvis dels gustos dels lectors. O els problemes de salut associats directament amb la professió. També de les penúries que va haver de patir durant anys, davant la precarietat de la feina i les condicions laborals amb què havia de bregar. I sembla que el pas del temps no ha ajudat a millorar aquestes condicions.
El passat 18 de gener de 2024, la Sectorial del Cómic, una entitat creada el 2020, formada per representants de tots els agents del sector, presentava el Libro Blanco del Cómic en España (2024), el primer estudi de situació que es realitza en profunditat sobre la indústria del còmic al nostre país, elaborat al llarg de tres anys i en què han participat més de 650 professionals. Només un dia després, una representació del col·lectiu presentava la publicació al president del Govern, Pedro Sánchez, al Palau de la Moncloa, com a gest simbòlic de suport a la iniciativa, i per rebre de primera mà les anomenades «8 mesures essencials que el sector del còmic reclama a les institucions públiques», de les quals nosaltres ja n’identificàvem tres a l’article Una solució sistèmica per al sector del còmic, publicat el maig del 2022 a Catalunya Plural.
El Libro Blanco sorprèn per no seguir la metodologia d’anàlisi sectorial des d’un punt de vista acadèmic (només havien de llegir el llibre Introducción al análisis sectorial: aplicación al sector del cómic, 1990, de Solé Parellada, Mas i Grandes, per conèixer com aplicar la teoria d’anàlisi a aquest sector en concret), però això no desmereix en absolut el contingut que serveix de punt de partida. Entre la informació exposada, que és quantiosa i interessant (i serveix de punt de partida per corregir els possibles errors que hi haguessin), destaca la dada que el 2021, el 64% dels autors que han participat a l’estudi reconeixen que els seus ingressos mensuals no arribaven als valors del salari mínim interprofessional, que a finals d’aquell any era de 13.510 euros anuals. I sense autors, no hi ha còmics. I sense lectors, tampoc. Aquesta és la realitat. Quin va ser el darrer còmic que vas comprar?
L’entrada De professió: autor de còmics ha aparegut primer a El Diari del Treball.
