Com fer-ho? Realment no és fàcil, mai ho ha estat.
En un moment històric farcit de guerres d’una especial crueltat, retransmeses gairebé en directe, amb imatges terribles, que primer ens commocionen i potser acaben per immunitzar-nos; en un món carregat de violència en les relacions personals, comercials, econòmiques, internacionals; en un ambient crispat, malhumorat i espantat, molt propici a la polarització i a l’enfrontament… En aquest context històric, parlar de no-violència pot semblar d’un altre món.
En una societat de la pressa, dels missatges curts —passats uns segons ja perdem l’atenció—, de la superficialitat, de la mentida volguda, dels crits i del soroll, dels estímuls constants i simultanis que competeixen per la nostra atenció… En una societat així, trobar la calma, l’espai i el temps per poder comunicar un discurs profund i complex, pot semblar una il·lusió.
Realment no és fàcil, mai no ho estat, però no hi podem renunciar. Precisament perquè tot sembla estar en contra és més necessari parlar-ne. És quan és fosc que cal encendre un llum; és quan fa fred que cal encendre el foc.
Potser l’horror que desperta la guerra pot ser un bon començament. Ningú no la voldria una guerra: haver de patir o morir sota les bombes, o quedar malferit o mutilat, veure’s amb la casa destruïda, havent de fugir sense tenir on anar… És cert que aquestes circumstàncies són extremes i que a vegades poden quedar lluny de l’alumnat, però, com queda dit, pot ser un impacte poderós per iniciar una reflexió sobre els camins que han portat fins allà, fins on ens pot portar la violència i, llavors, atansar el focus a les violències quotidianes, a les realitats properes de les quals nosaltres o persones properes en podem ser protagonistes, i que suposen les mateixes actituds que condueixen a la guerra.
Viure en pau és una aspiració universal. Però la pau no és només absència de guerra
Viure en pau és una aspiració universal. Però la pau no és només absència de guerra. ¿Podem dir que viu en pau aquella persona que viu en la precarietat d’un sou miserable, o que s’ha quedat sense feina? O aquella que han fet fora del seu pis i ha de malviure al carrer? O aquella altra que és perseguida, menyspreada o exclosa per motius d’origen, d’ideologia, de gènere, d’orientació sexual, manera de ser o qualsevol altre motiu? O aquell company o companya que és assetjada, objecte de burles o d’assetjament escolar? Podríem fer una llista inacabable de situacions, que ens són ben properes i conegudes, ben allunyades de la pau.
A vegades, la nostra impotència a poder aturar les guerres que ens indignen, sembla justificar la inacció. Però tenim petites guerres ben a prop en les que sí que podríem incidir. En som víctimes? En som causants? En som espectadors passius? Aquest és un magnífic punt de partida.
Sabem per experiència que hi ha persones que desprenen benestar i pau, que quan t’hi acostes, sents que t’acullen, t’escolten, et comprenen, t’acompanyen, i quan les deixes et quedes més bé que quan te les has trobat. Però també sabem que hi ha persones que generen tot el contrari, que et menyspreen, t’ignoren i et maltracten amb les paraules i els fets; persones dures i orgulloses que fan mal a qui s’hi acosta i escampen dolor i mal humor.
Ningú pot resoldre tot el mal i el sofriment del món, però tothom i cadascú pot decidir quina mena de persona vol ser, si amb la seva conducta genera felicitat o desgràcia, benestar o malestar, pau o guerra. Tots podem ser constructors/es de pau o de guerra.
Adonar-se d’això és ja un pas important en el camí de la no-violència, perquè la no-violència és una forma de ser, de pensar, de viure i de relacionar-se amb si mateix, amb els altres i amb l’entorn, que exclou la violència, és a dir, la voluntat de fer mal, i encara més la passivitat davant del dolor dels altres i de la injustícia.
A partir d’aquí, el camí iniciat pot anar molt lluny, o potser millor, molt endins. Caldrà interès i voluntat per anar adquirint actituds de veritat, de justícia, de respecte fins a comprendre que ningú té dret a fer mal a ningú per cap objectiu. Tot pas que ens aparti d’aquest camí, és un pas cap a la guerra.
Cada mestre/a, professor/a, educador/a, sabrà trobar la manera adequada a l’edat i al voltant del seu alumnat. Li caldrà, però ser conscient que el mateix camí l’ha d’anar recorrent personalment si vol poder encomanar la il·lusió i l’entusiasme i no només unes idees.
L’entrada Com parlar de la no-violència a les escoles? ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
