Joan Tudela ha presentat recentment a Santa Coloma el seu nou llibre d’aforismes: ¨Petits pensaments, mil aforismes¨. Un miler de pensaments breus però substanciosos i contundents. Text: Rodolfo del Hoyo Alfaro, escriptor. Imatge: Redacció
El dia 22 de febrer es va presentar a la Biblioteca Central, plena de gom a gom, el llibre PETITS PENSAMENTS. Mil aforismes del Joan Tudela, periodista i escriptor que declara tenir doble nacional municipal, de Barcelona i de Santa Coloma de Gramenet.
El volum, publicat per la badalonina Edicions del Pont del Petroli aplega dos reculls: En poques paraules, publicat per l’editor i poeta, Joan de la Vega a l’editorial colomenca l’Esguard, amb 480 aforismes; i Seré breu, que va obtenir un ajut a la creació literària per part de la Institució de les Lletres Catalanes, amb 520 aforismes. Vaig tenir l’honor de participar en la presentació amb el següent text:
El jo no és inamovible, està en constant evolució, però també està conformat per molts altres jo que conviuen amb nosaltres. Com tan bellament va expressar Hermann Hesse a la novel·la El llop estepari: “El pit, el cos no és mai més que un; però les ànimes que viuen dins no són dues, ni cinc, sinó innumerables: l’home és una ceba de cent teles, un teixit compost de molts fils”. Es referia, només en part, a les influències culturals que rebem al llarg de les nostres vides i que ens deixen la seva empremta.
En la mateixa línia, JV Foix considerava que l’individu és un col·lectiu: “D’una banda, qualsevol experiència d’una persona és sempre una experiència de moltes altres, i , d’altra banda, una persona és una mena d’agrupament combinatori, un agregat d’elements que es troben dispersos per moltes altres persones.”
Us preguntareu per què faig aquesta mena de comentaris, així d’entrada, per parlar del llibre PETITS PENSAMENTS. Mils aforismes, de Joan Tudela. La raó és que m’he volgut centrar en aquells aforismes amb els quals conversa amb altres autors, alguns d’ells grans personatges de la literatura i del pensament universal, alguns catalans com Joan Fuster, Pitarra, Miquel de Palol, Pere Ballart, Pere Quart o Josep Pla, o un nostre amic comú amb aquell aforisme que diu: Amic, amiga, quan visquis un moment de plenitud, crida les paraules del poeta Miquel-Lluís Muntané: “vivim per instants com aquests.”
L’aforisme és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica. Parteix de la subjectivitat dels autors i així es diferencia de les lleis científiques enunciades de manera semblant, tot i que Jorge Wagensberg deia que “L’aforisme, en la seva brevetat, tracta de comprendre i comprimir el màxim coneixement amb la mínima expressió: no és aquesta l’essència de tota llei científica?”. Com a gènere literari té punts de confluència amb la poesia com ara el rigor, la concisió, la rotunditat i la intensitat.
Joan Tudela a la Biblioteca Central. Foto: Maria Dolors Eixarch.
A PETITS PENSAMENTS. Mil aforismes, podem trobar els que prefereixen l’observació, el símil o la imatge poètica; els de tall filosòfic; els que reflexionen sobre certes experiències de la vida, i aquells altres, que fan servir l’humor.
L’aforisme és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica
Tornant al principi, Joan Tudela conversa amb 36 escriptors d’aforismes, 20 a la primera part, En poques paraules; i 20 més a la segona part, Seré breu. Sumen 40, però hi ha quatre que es repeteixen, Joan Fuster, Rabindranath Tagore, Santiago Rusiñol i Michel de Montaigne, que són, a parer meu, els seus referents més destacats.
A En poques paraules hi ha 38 aforismes on Joan Tudela conversa amb altres autors i a Seré Breu, 27, que fan un total de 65 aforismes d’aquesta línia: un 6,5% del total.
Sobresurten Michel de Montaigne, que comparteix 13 converses, Joan Fuster, 8; i Rabindranath Tagore 6.
Anem a veure quin tipus de conversa manté en Joan Tudela amb ells i si podem concloure que ja formen part d’aquelles cent teles de la seva ànima, a que es referia Hermann Hesse. Per ser equànime llegiré cinc de cadascun:
401: Parlar de Montaigne fa molt de respecte. Més que res perquè va deixar escrit: “Tornaria de bona gana de l’altre món per desmentir el qui em representés diferentment del que era, fins i tot si era per honorar-me”.
405: Abans d’emborratxar-nos amb la lucidesa, escoltem a Montaigne: “La saviesa té els seus excessos, i no té pas menys necessitat de moderació que la follia”
408: “Les passions són tan difícils d’evitar com difícils de moderar”. Al segle de Montaigne i al segle XXI.
409: “Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar”. Montaigne té tota la raó.
412: “M’estudio a mi mateix —deia Montaigne— més que cap altre tema”. Un mateix és sempre el millor tema, certament.
436: L’autoengany és molt pitjor que la mentida, perquè, com deia Fuster, “si bé es mira, el fet de mentir ja ens obliga a tenir present la veritat”.
442: De vegades, l’escriptor d’aforismes Joan Fuster em fa gràcia, però no em convenç. Per exemple: “Fuig, o amaga’t. Millor encara: fuig i amaga’t. Si pots, és clar”.
443: De vegades, l’escriptor d’aforismes Joan Fuster dona consells utilíssims. Per exemple: “No acceptis la derrota fins que no trobis que en sortiràs guanyant”.
105.2: “Totes les teories dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això indica que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d’induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no en valdria la pena”. Hi estic del tot d’acord, amb aquest aforisme de Joan Fuster.
261.2: “Als vells els agrada donar bons consells, per consolar-se de no poder donar mals exemples”. Això va escriure, al segle XVII, François de Rochefoucauld. “És un deure dels joves espantar sistemàticament els vells, ni que sigui per evitar que s’adormin del tot”. Això va escriure, al segle XX, Joan Fuster. Són dues insolències? Una mica sí: la veritat i la insolència sovint van de bracet. Però jo diria que més que res són dues autoironies. Per cert, una pregunta insolent: per què de jove ningú no és capaç d’escriure coses com aquestes?
L’aforisme més famós del món és obra de Rabindranath Tagore
32: El creixement personal hauria de ser l’únic horitzó humà. “L’home és un infant: el seu poder és el poder de créixer.” Molt ben dit, Tagore!
147: —No hi ha roses sense espines, diu el nostre refrany.
—Que vegi les espines solament aquell que té ulls per veure la rosa, respon Tagore.
153: “Llegim malament el món i després diem que ens enganya”. Molt ben dit, Tagore!
53.2: Petits pensaments: una expressió que m’agrada. Rabindranath Tagore anomena així els seus aforismes. Com ara aquest: “La vida és la constant sorpresa de veure que existeixo”.
Havia deixat per al final aquest: 368: L’aforisme més famós del món és l’obra de Rabindranath Tagore: “Si plores perquè s’ha post el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”.
Però he decidit acabar amb aquest altre: 369: L’aforisme més famós de la literatura catalana és obra de Santiago Rusiñol: “Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”.
Jo no sé si he trobat la veritat de Joan Tudela amb la lectura dels seus PETITS PENSAMENTS. Mil aforismes. El que sí que us puc dir és que no ha estat cap càstig, ans al contrari. Ha estat un plaer perquè aquests aforismes són un plaer per a l’intel·lecte.
També podeu escoltar una entrevista a l’autor al programa ¨Camins¨ de Ràdio Estel
Rodolfo del Hoyo amb Joan Tudela. Foto: Maria Dolors Eixarch.
L’entrada A propòsit de: Petits pensaments. Mil aforismes de Joan Tudela ha aparegut primer a Infograma.cat.
